Teatre Líric (Barcelona)

El Teatre Líric de Barcelona, anomenat Teatro Lírico-Sala Beethoven, situat a l'actual cantonada del carrer Mallorca amb Pau Claris, amb entrada pel carrer de Mallorca 277, en l'illa que limita amb aquests carrers, el de Provença i el Passeig de Gràcia. Es va especialitzar en la música i el teatre musical, sobretot l'òpera i la sarsuela. Inaugurat el 1881, va tancar el 1900.[1][2]

Infotaula d'edifici
Teatre Líric
Teatre Líric of Barcelona, 1881.jpg
Sala del Teatre Líric, poc després d'haver estat inaugurat
Altres nomsSala Beethoven
Dades
TipusA la italiana: platea i un pis de llotges
Període19
ArquitecteSalvador Viñals i Sabaté
Obertura23 abril 1881 Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
31 octubre 1900 clausura
1901 demolició Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estat d'úsenderrocat o destruït Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaÀmbit Metropolità de Barcelona
Comarcael Barcelonès
MunicipiBarcelona Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióC. de Mallorca, núm. 277
 41° 24′ N, 2° 10′ E / 41.4°N,2.16°E / 41.4; 2.16
Activitat
ActivitatEnderrocat. Al solar, edificis d'habitatges
Propietat deEvarist Arnús i de Ferrer (fins a 1890), Emili Arnús i Oliveras (1891-1900)
Capacitat2.000

HistòriaModifica

De propietat privada, va ser aixecat a expenses del financer Evarist Arnús, que volia dotar la ciutat d'un auditori apte per als concerts i la música en general i situar-lo en la part nova de Barcelona, l'Eixample. S'inaugurà el 23 d'abril de 1881, amb un concert dirigit per Jules Massenet i Bonaventura Frígola. La primera peça va ser una Marxa solemne en memòria de Beethoven composta expressament per Massenet, seguida del vals de Sylvia de Leo Delibes, un andante per a corda de Frigola, les Scènes pittoresques de Massenet, la sisena simfonia de Beethoven, tres fragments del tercer acte de Le Roi de Lahore, òpera de Massenet, i la Marxa de Schiller de Giacomo Meyerbeer. Un mes més tard, dirigí l'orquestra Camille Saint-Saëns, amb un concert dedicat exclusivament a obres seves.

L'edifici havia estat projectat per Salvador Viñals i Sabaté, al lloc on abans hi havia hagut el Teatre dels Camps Elisis, als jardins del mateix nom. El teatre estava envoltat d'un jardí on hi havia un cafè-restaurant en una gran pèrgola de fusta i una torre amb rellotge, que era una estació meteorològica. Al vestíbul del teatre es trobaven, enfrontades als costats, dues escultures fetes per Josep Reynés: una en homenatge a Beethoven, que donava nom a la sala, i una altra de Mozart.[3]

L'aforament era de 2.000 persones, 850 de les quals seien a platea. La sala era decorada amb elegància i luxe, amb el sostre pintat per Francesc Soler i Rovirosa, i va ser molt comentada la inusual comoditat de les butaques. Després del Liceu era el teatre més ben condicionat i més luxós de Barcelona.

El 1881 hi va tenir lloc l'estrena a Espanya de Carmen, de Georges Bizet. En 1883, l'oratori Le déluge, de Camille Saint-Saëns, i, per primer cop a Catalunya, el preludi de l'òpera Parsifal, estrenada l'any anterior; el 1889 s'hi va reposar Orfeo ed Euridice, de Gluck, i el 1890 va fer-s'hi l'estrena a Espanya d'Alceste, del mateix autor. El 1888 hi va actuar Julián Gayarre, amb assistència de la reina regent Maria Cristina d'Habsburg, i el 1899 va fer-hi el seu debut absolut la soprano Maria Barrientos, amb quinze anys (a La sonnambula de Bellini).

A la mort de l'empresari Evarist Artús, el teatre fou heretat pel seu fill, Emili Arnús i Oliveras (*-1908).

Hi van tenir lloc, des del 1892, els Concerts Nicolau, concerts simfònics organitzats per la Societat Catalana de Concerts i dirigits per Antoni Nicolau, on van presentar-se a la ciutat moltesm,. obres del repertori, com les nou simfonies de Beethoven i nombrosos fragments d'obres de Richard Wagner. En aquests concerts van actuar, també com a directors d'orquestra, músics com Vincent d'Indy (1896 i 1898) o Mathieu Crickboom. Camille Saint-Saëns i Richard Strauss (1897) també hi van dirigir concerts. En un d'ells, el 20 d'abril de 1900, Saint-Saëns va presentar la seva fantasia per a piano i orquestra Àfrica, composta poc abans i dedicada a Malats, que n'era l'intèrpret. El 30 de maig de 1900, Joan Manén hi dirigí l'estrena de la seva Catalònia, simfonia per a gran orquestra.[4]

Van donar-s'hi nombrosos recitals i concerts de prestigiosos solistes com els pianistes Isaac Albéniz, Enric Granados, Joaquim Malats i Carles Vidiella, l'arpista Esmeralda Cervantes o els violinistes Eugène Ysaye, Joan Manén, Ernest Chausson i Pablo Sarasate (des de 1887). Hi van actuar grups com la Capella Nacional Russa (el 1895), dirigida per Dmitri Slavlanski d'Agrenev. L'abril de 1890, Granados s'hi va presentar com a pianista, en tornar de París, i va fer-hi l'estrena absoluta de les seves Danses espanyoles. El 1895, Granados va presentar a Barcelona els seus Valsos poètics, estrenats a Madrid un mes abans.

També s'hi va fer teatre de text: hi va actuar Sarah Bernhardt (amb cinc obres diferents, com La dama de las camelias o Adrianne Lecouvreur) (20-28 d'abril de 1882) o les companyies de Rafael Calvo, Julián Romea, Antonio Vico i Lleó Fontova. Guimerà hi estrenà L’ànima morta. En el marc del Teatre Íntim d'Adrià Gual s'hi van estrenar: L'alegria que passa de Santiago Rusiñol (1898, 16 de gener), Silenci (1898), Blancaflor (1899), amb música d'Enric Granados, i La culpable (1900) d'Adrià Gual, i La Rosons i Picarol, amb text d'Apel·les Mestres i música d'Enric Morera (1900). A més, va servir com a escenari de balls (com el de l'Exposició de 1888), festes i celebracions de diversos tipus.[3]

El teatre va cloure les activitats el 31 d'octubre de 1900, amb un gran concert. El terreny va ser venut i un intent de reaprofitar-ne els elements per a bastir-ne un nou teatre municipal no va tenir resposta de l'administració. Alguns dels elements que formaven part del teatre es conserven en altres ubicacions; així, per exemple, les butaques de caoba de la platea són al Casino del Masnou, el bust de Beethoven és al jardi de casa de Maria del Mar Arnús i la Torre del Rellotge va anar a parar a Ca l'Arnús, a Badalona, l'antiga casa familiar amb jardins, esdevinguts parc públic i on es pot visitar actualment.[1][5][3]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona, ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2013, p. 205. ISBN 978-84-8330-750-2. 
  2. «Teatro Lírico-Sala Beethoven (1881-1900)». Barcelofília, dimecres, 26 gener 2011. [Consulta: 22 abril 2020].
  3. 3,0 3,1 3,2 Permanyer, Lluís «Maria del Mar Arnús, una señora de Barcelona. Evaristo Amús, el financiero y su Teatro Lírico». La Vanguardia, 25-07-1988, pàg. 17.
  4. Artigas, Jordi. «Strauss a Barcelona». Núvol, 25-05-2012. [Consulta: 22 abril 2020].
  5. Guardiet i Bergé, Montserrat.. El Teatre Líric de l'Eixample (1881-1900). 1. ed. Barcelona: Pòrtic, 2006. ISBN 978-84-9809-012-3. 

Vegeu tambéModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teatre Líric