Obre el menú principal
Viquipèdia

Teatre Victòria (Barcelona)

teatre de Barcelona

El Teatre Victòria és un teatre de Barcelona, ubicat a l'Avinguda del Paral·lel, número 65-67 (08004, Barcelona) i fundat el 1905. De propietat privada, des de 1986 és gestionat per Tres per 3, S.A. (3xtr3s), societat participada per les companyies teatrals El Tricicle, Dagoll Dagom i A.N.E.X.A. S'hi representen espectacles de "teatre comercial de qualitat", com declararen els socis. Es preveu que sigui gestionat pel Mago Pop des de juny de 2019.[1]

Infotaula d'edifici
Teatre Victòria
Teatre Victòria gener 2009.jpg
Dades
Tipus teatre i sala de cinema
Cronologia
1905 inauguració
7 abril 1992 reformes
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
Provínciaprovíncia de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona
Localització Avinguda del Paral·lel 65-67, 08004 Barcelona
 41° 22′ 29″ N, 2° 10′ 08″ E / 41.374806°N,2.168778°E / 41.374806; 2.168778
Lloc web Lloc web
Modifica les dades a Wikidata

Té una platea amb 870 localitats i un amfiteatre amb 354, amb una capacitat total de 1.224 persones. El 7 d'abril de 1992 es va reinaugurar completament reformat amb l'espectacle Flor de nit de Dagoll Dagom. L'escenari té una amplada de boca de 12 m i una superfície de 230 m² i 10 m de fondària.

HistòriaModifica

Precedents: el Teatre SorianoModifica

El Victòria es va construir al lloc on, des dels primers anys del segle, hi havia el Pabellón Soriano, teatre de pantomima, revista i varietats. Aquest havia estat fundat pels germans Manuel i Ricardo Soriano (que, després, dedicat a la política, va ser conegut com "l'emperador del Paral·lel"), que hi van instal·lar una barraca de fira on es feien subhastes de tèxtils que s'amenitzaven amb espectacles de carrer. Instal·laren a la façana del barracot un orgue mecànic que atreia molta gent, i s'hi feien actuacions de varietats i circ.[2]

Davant l'èxit, construïren un teatre, inaugurat el 22 d'abril de 1905 com a Teatro Pabellón Soriano, popularment anomenat "El Suri". L'edifici havia estat projectat per Andreu Audet i Puig i tenia un aforament de 2.300 places, amb platea (unes 800 places) i llotges i un pis de graderies (capaç per a 1.500), en forma de ferradura. Va ocupar el solar de l'antiga sala de varietats Palacio Trianón (on s'havia presentat La Chelito).

Funcionava com a cafè-concert, amb actuacions de varietats i revista (hi actuà la troupe de Fred Karno, encara que sense que vingués Charles Chaplin, que llavors hi treballava). El 1910 va ésser adquirit per Joan Fradera, que li va canviar el nom pel de Gran Teatre Soriano i el va transformar, des del 4 de gener, en sala de projeccions cinematogràfiques, oferint pel·lícules de la Pathé. El canvi d'orientació no va tenir èxit, i el 1914 tornaren a fer-se funcions de teatre. El 1915, Santiago Rusiñol hi va estrenar el vodevil El senyor Josep falta la dona. El 1916, els Soriano vengueren el teatre, i el nou propietari va canviar-li el nom, donant-li el de Teatre Victòria.

Teatre Victòria 1916-1954Modifica

Reformat, va ser inaugurat l'11 d'octubre de 1916 per la companyia de Josep Santpere, amb el vodevil La primera relliscada. Va ser dirigit per Josep Robert i Armando Oliveros. S'hi va estrenar L'auca del senyor Esteve i hi van actuar Margarida Xirgu, Emili Vendrell, Marcos Redondo, etc.

Teatre Victòria 1954-1986Modifica

L'any 1954 Jaume Balaguer Sarriera (1912-1989), fabricant de tisores i ganivets, que amb el motiu de fer publicitat dels seus productes, va comprar als senyors, Bergada, Tolosa i Bosch la totalitat de les accions de “La Barcelonesa de Espectáculos, S.A” que era la propietaria del Teatre Victòria.

Durant els primers temps, artistes tan coneguts com Gema del Rio, Maty Mont, Bella Dorita, Carmen Flores, Mary Merche o Escamillo, van presentar vodevils i espectacles de varietats. El folklore espanyol va ser representat a l'escenari del Victòria per Rafael Fariña, Estrellita Castro, Carmen Morell i Antonio Amaya entre d'altres. Jaume Balaguer es va associar per a la programació del teatre amb grans empresaris del moment com Joaquín Gasa, Joaquín Soler Serrano, els germans Riba de Scala, i s'hi van representar grans revistes i altres espectacles com “Lindsay Kemp”, “Orquesta de RTV de Moscú”, “La Linterna Mágica de Praga”, “Le cirque du soleil”, “El diluvio que viene”... Eren molt famoses les revistes de la Mary Santpere, amb Escamillo, Cassen, Nicole Blanchery.

Durant l'any 1967 el sr. Balaguer va edificar dos blocs de pisos al costat del Teatre, al Paral·lel, donant-li la forma actual al carrer, i va reformar el vestíbul amb un estil modernista que va ser molt reconegut per la crítica del moment.[3] En aquella ocasió es va associar com a companyia artística amb el Sr. Joaquín Gasa, per l'estrena d'“Una chica en mi sopa” amb les estrelles del moment Concha Velasco i Guillermo Marín.[4] Posteriorment i per encerclar i configurar adequadament el local,va fer un nou bloc de pisos al carrer Vilá Vilá amb sortida d'emergència i bar-restaurant per la part del darrere. Tot el pati de butaques i pis superior reforçat en bigues de ferro, el que abans havien estat vigues de fusta.

Jaume Balaguer, es va retirar l'any 1980 i els seus fills Jordi Balaguer i Ricart Balaguer van prendre el relleu. Es muntaren espectacles musicals, amb les vedettes de moda: Sara Montiel, Agata Lys, Lilian de Celis, Bárbara Rey i Bibi Andersen, i galants com Jordi Vila.[5] Es fa una col·laboració amb Laso de la Vega, per fer la Setmana de la Cançó amb Joan Manuel Serrat, Núria Feliu, La Trinca, Lluís Llach, Peret i Capri com a còmic. També s'hi van representar espectacles de Broadway com “I misbehavin”, “Mil años de Jazz”, “Hair” i “Cabaret”.

Teatre Victòria 1986 - actualitatModifica

L'any 1986, entrà a programar el Teatre a base d'un lloguer amb contracte per 20 anys, el Tres per Tres, format per Tricicle, Dagoll Dagom i ANEXA. Finalment l'any 2001, el Tres per Tres compra el teatre als fills de Jaume Balaguer.

Ha vist bona part de les estrenes dels espectacles musicals de la companyia Dagoll Dagom: El Mikado (1986), Mar i cel (1988), Flor de nit (1992), Historietes (1993), T'odio amor meu (1995), Els pirates (1997), Cacao (2000), Poe (2002), La Perritxola (2003), Boscos endins (2007), Cop de Rock (2011), La Família Irreal, el musical (2012), Super3, el musical (2013) i Scaramouche (2016).

Entre 1995 i 1999, mentre es reconstruïa el teatre incendiat, va ser seu provisional de les temporades d'òpera del Gran Teatre del Liceu. Així, hi tingueren lloc les estrenes a Espanya de l'òpera de Benjamin Britten The turn of the screw (1996) i La pauvre matelot de Darius Milhaud (1997), i del ballet Tirant lo Blanc de Leonora Milà (1996).

Estrenes absolutes destacades al teatreModifica

 
Cop de rock, de Dagoll Dagom (2011)

ReferènciesModifica

  1. ↑ [1]
  2. ↑ La Vanguardia, (21 de oct. 2007), El Pabellón Soriano, escenario pionero de un mítico Paral·lel per Lluís Permanyer
  3. ↑ La Vanguardia, 1 d'octubre de 1967, VICTORIA. - Estreno
  4. ↑ La Vanguardia, 28 de setembre de 1967, Teatro Victoria. Una chica en mi sopa
  5. ↑ teatral.net, Mor l'actor Jordi Vila als 64 anys

Vegeu tambéModifica

BibliografiaModifica

  • Miquel Badenas. El Paral·lel, història d'un mite. Col·lecció Guimet, núm. 26. Pagès Editors. 1993.

Enllaços externsModifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Teatre_Victòria_(Barcelona)&oldid=22065644»