Teatre Victòria (Barcelona)
El Teatre Victòria és un teatre de Barcelona, ubicat a l'avinguda del Paral·lel, número 65-67. Va ser fundat el 1905 pels germans firaires Ricardo i Manuel Soriano, sota el nom de Pabellón Soriano.
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Teatre i sala de cinema  | |||
| Obertura | 1905 | |||
| Cronologia | ||||
| 1905 | inauguració | |||
| 1992 | reconstrucció | |||
| 7 abril 1992 | reconstrucció | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Barcelona | |||
| Localització | Avinguda del Paral·lel 65-67, 08004 Barcelona | |||
| ||||
| Lloc web | teatrevictoria.com | |||
.jpg)
Al principi funcionava com a cafè-concert amb actuacions de varietats i revista, però el 1910 van transformar el teatre en una sala de projeccions cinematogràfiques. Això no va agradar al públic habitual que va deixar d'anar i el 1924 van fer tornar el pavelló als seus orígens teatrals. Dos anys més tard van vendre el teatre a Joan Fradera, qui va rebatejar el teatre amb el nom de "Victòria" amb el qual se'l coneix avui dia.
El teatre Victòria ha tingut diversos propietaris, com Jaume Balaguer que va portar els vodevils i les varietats i va ser un dels moments amb més esplendor del teatre. Des de 1986 fins a 2019 va estar en mans de la societat Tres per Tres. Actualment Antonio Díaz, El Mago Pop, n'és el propietari.[1]
Té una platea amb 870 localitats i un amfiteatre amb 354, amb una capacitat total de 1.224 espectadors. L'escenari té una amplada de boca de 12 metres i una superfície de 230 m² i 10 m de fondària.
El seu arquitecte va ser Andreu Audet i Puig, especialitzat en la construcció de teatres i sales d'espectacles.
Des de la seva inauguració, han passat grans produccions nacionals i internacionals pel seu escenari, com la comèdia de Santiago Rusiñol L'auca del senyor Esteve o el clàssic Mar i cel de Dagoll Dagom.
El 2020 va ser el teatre més visitat del món amb l'espectacle d'il·lusionisme d'El Mago Pop.[2]
UbicacióModifica
El teatre Victòria està a l'avinguda del Paral·lel, número 65-67, a Barcelona, Espanya.
L'avinguda del Paral·lel és un carrer de la ciutat de Barcelona que s'estén des de les Drassanes Reials de Barcelona fins a la Plaça d'Espanya. El traçat de l'avinguda coincideix amb el d'un paral·lel terrestre, concretament amb el de latitud 41° 22' 34" nord i d'aquí el seu nom.
El Paral·lel va ser un lloc d'oci i espectacles que va existir des de finals del segle XIX fins a la dècada de 1970.[3] En un tram del carrer no superior a dos-cents metres de llarg per uns 50 metres d'ample s'havien arribat a concentrar infinitat de teatres, cabarets i altres sales d'espectacles.
El Paral·lel barceloní va ser l'equivalent en importància a la que va tenir Montmartre de París, semblant al West End de Londres o al Broadway de Nova York.
HistòriaModifica
Precedents: el Teatre SorianoModifica
Els inicis de l'actual teatre Victòria es remunten a l'any 1900, quan Ricardo i Manuel Soriano, uns germans firaires procedents de Bejar, van arribar a Barcelona. Quan van arribar a la ciutat comtal van inaugurar un barracó de fira fet de fusta amb sostre de cartró i cuir endurit amb asfalt, per a realitzar una sèrie d'esdeveniments.
Feien subhastes de productes tèxtils i, per a promocionar-les, instal·laren davant la façana del barracot un orgue mecànic i s'hi feien actuacions de varietats i circ[4] com a reclam de nous clients. Amb la presentació de "Mr. Spasardy i els seus tigres de Bombai i Neró"[5] van obtenir tant d'èxit que Ricardo Soriano va veure la possibilitat de fer un gir al negoci per augmentar la rendibilitat. L'amistat amb el líder del recentment instaurat Partit Republicà els va portar a tenir molta més repercussió.
El nou projecte començava per adquirir el local que ocupava l'antic Palacio Trianón on hi havia triomfat la "Bella Chelito". Després d'enderrocar-lo el 1904 van encarregar a l'arquitecte municipal Andreu Audet i Puig que construís el nou teatre per a 2300 espectadors (amb platea de 800 places, llotges i un pis de graderies per a 1.500 en forma de ferradura), el qual es va inaugurar el 22 d'abril de 1905.[6] Andreu Audet s'havia especialitzat en la construcció d'edificis modernistes entre ells el Gran Hotel Colón, el Teatre Apolo i el Casino de l'Arrabassada. La nova sala va ser inaugurada com el Pabellón Soriano, coneguts a la ciutat afectuosament com "El Suri".
El Pavelló Soriano funcionà al principi com a cafè-concert, amb actuacions de varietats i el circ más clàssic, el de feres i trapecistes. El 1910 va canviar el nom per Gran Teatro Soriano quan va ser comprat per Joan Fradera que li va canviar el nom pel de Gran Teatre Soriano. La nova direcció el va transformar en una sala de projeccions cinematogràfiques aprofitant l'auge del cinema i oferint pel·lícules de la Pathé. El públic assidu al local, acostumat a l'ambient informal de les actuacions dels artistes, va disminuir l'assistència i el 1914 no van tenir més remei que retornar el local als seus orígens teatrals. Un any després s'hi estrenava la comèdia El senyor Josep falta la dona de Santiago Rusiñol.[7]
El nou propietari va fundar l'empresa “La Barcelonesa de Espectáculos”, la qual portaria a partir d'aquell moment la programació dels espectacles. Després d'una reforma gairebé integral, el 1916 s'inaugurà de nou amb el nom de Teatre Victòria.[8]
Etapa 1916-1954Modifica
Reformat, va ser inaugurat l'11 d'octubre de 1916 per la companyia de Josep Santpere, amb el vodevil La primera relliscada. Va ser dirigit per Josep Robert i Armando Oliveros. S'hi va estrenar L'auca del senyor Esteve i hi van actuar Margarida Xirgu, Emili Vendrell, Marcos Redondo, etc.
Etapa 1954-1986Modifica
L'any 1954 Jaume Balaguer Sarriera (1912-1989), fabricant de tisores i ganivets, que amb el motiu de fer publicitat dels seus productes, va comprar als senyors, Bergada, Tolosa i Bosch la totalitat de les accions de La Barcelonesa de Espectáculos, que era la propietària del Teatre Victòria.
Durant els primers temps, artistes tan coneguts com Gema del Rio, Maty Mont, Bella Dorita, Carmen Flores, Mary Merche o Escamillo, van presentar vodevils i espectacles de varietats. El folklore espanyol va ser representat a l'escenari del Victòria per Rafael Fariña, Estrellita Castro, Carmen Morell i Antonio Amaya entre d'altres. Jaume Balaguer es va associar per a la programació del teatre amb grans empresaris del moment com Joaquín Gasa, Joaquín Soler Serrano, els germans Riba de Scala, i s'hi van representar grans revistes i altres espectacles com Lindsay Kemp, Orquesta de RTV de Moscú, La Linterna Mágica de Praga, Le cirque du soleil, El diluvio que viene... També eren conegudes les revistes de la Mary Santpere, amb Escamillo, Cassen, Nicole Blanchery.
Durant l'any 1967, Balaguer va edificar dos blocs de pisos al costat del Teatre, al Paral·lel, donant-li la forma actual al carrer, i va reformar el vestíbul amb un estil modernista que va ser molt reconegut per la crítica del moment.[9] En aquella ocasió es va associar com a companyia artística amb Joaquín Gasa, per l'estrena d'Una chica en mi sopa amb les estrelles del moment Concha Velasco i Guillermo Marín.[10] Posteriorment i per encerclar i configurar adequadament el local, va fer un nou bloc de pisos al carrer Vilá Vilá amb sortida d'emergència i bar-restaurant per la part del darrere. Tot el pati de butaques i pis superior reforçat en bigues de ferro, el que abans havien estat vigues de fusta.
Jaume Balaguer, es va retirar l'any 1980 i els seus fills Jordi Balaguer i Ricart Balaguer van prendre el relleu. Es muntaren espectacles musicals, amb les vedettes de moda: Sara Montiel, Agata Lys, Lilian de Celis, Bárbara Rey i Bibi Andersen, i galants com Jordi Vila.[11] Es fa una col·laboració amb Laso de la Vega, per fer la Setmana de la Cançó amb Joan Manuel Serrat, Núria Feliu, La Trinca, Lluís Llach, Peret i Capri com a còmic. També s'hi van representar espectacles de Broadway com I misbehavin, Mil años de Jazz, Hair i Cabaret.
Etapa 1986 - actualitatModifica
L'any 1986, entrà a programar el Teatre a base d'un lloguer amb contracte per vint anys, el Tres per Tres, format per Tricicle, Dagoll Dagom i Anexa. Finalment, l'any 2001, el Tres per Tres compra el teatre als fills de Jaume Balaguer.
Entre 1991 i 1992 es va fer una reforma sencera del teatre a càrrec dels arquitectes Manel Bosch, Fernando Domínguez i Montse Nogué, i el 7 d'abril de 1992 es va inaugurar el nou Teatre Victòria. Entre 1995 i 1999 va ser seu provisional de les temporades d'òpera del Gran Teatre del Liceu, mentre es reconstruïa el teatre incendiat. Així, hi tingueren lloc les estrenes a Espanya de l'òpera de Benjamin Britten The turn of the screw (1996) i La pauvre matelot de Darius Milhaud (1997), i del ballet Tirant lo Blanc de Leonora Milà (1996).
Ha vist bona part de les estrenes dels espectacles musicals de la companyia Dagoll Dagom: El Mikado (1986), Mar i cel (1988), Flor de nit (1992), Historietes (1993), T'odio amor meu (1995), Els pirates (1997), Cacao (2000), Poe (2002), La Perritxola (2003), Boscos endins (2007), Cop de Rock (2011), La Família Irreal, el musical (2012), Super3, el musical (2013) i Scaramouche (2016).[12]
El 2019, després de trenta-tres anys, el grup Tres per Tres va vendre el Teatre Victòria a Antonio Díaz, El Mago Pop. Justament, l'il·lusionista va estrenar aquell any l'espectacle Nada es imposible, que va ser l'obra que va vendre més entrades en prevenda de l'Estat espanyol.[13] El 2021 es va estrenar Billy Elliot, el musical, després de passar per Londres, Broadway i Madrid.[14]
Estrenes absolutes destacades al teatreModifica
- 1915: El senyor Josep falta la dona, vodevil de Santiago Rusiñol (15 de maig) (al Teatre Soriano)
- 1917: L'auca del senyor Esteve, comèdia de Santiago Rusiñol (12 de maig)
- 1920: El telón de anuncios, sarsuela de Rafael Millán
- 1924: La Paula té unes mitges o el Maco dels encants, sarsuela de Lluís Planas de Taverne i música d'Enric Morera
- 1930: El cantar del arriero, sarsuela amb música de Fernando Díaz Gilés
- 1931: Katiuska, sarsuela de Pablo Sorozábal (27 de gener)
- 1935: La malquerida, sarsuela de Rafael Millán, llibret de l'autor sobre l'obra de Jacinto Benavente (14 d'abril)
- 1939: La Giralda, sarsuela de José Padilla, amb llibret dels germans Álvarez Quintero
- 1940: La guapa del carrascal, sarsuela de Francisco Alonso i J. Cabas Quiles, llibret de Carlos Arniches; El pañuelo de crespón, sarsuela de Francisco Alonso
- 1948: Galatea, farsa de Josep Maria de Sagarra (15 de desembre)
- 1952: El tesoro de Golconda, sarsuela de Rafael Millán
- 1964: Barcelona, ciudad grande, sarsuela de Joan Dotras Vila, llibret de José Andrés Prada i Salvador Bonobia
- 1988: Mar i cel, musical de Dagoll Dagom, amb música d'Albert Guinovart, basada en l'obra d'Àngel Guimerà
ReferènciesModifica
- ↑ «El Mago Pop gestionarà el Teatre Victòria de Barcelona». VilaWeb. [Consulta: 10 juliol 2022].
- ↑ Barranco, Justo «El Mago Pop logró el récord de público en el mundo durante la pandemia». La Vanguardia, 06-09-2021.
- ↑ «El Paralelo de Barcelona, la avenida de la diversión.» (en castellà), 25-02-2021. [Consulta: 29 desembre 2022].
- ↑ Permanyer, Lluís «El Pabellón Soriano, escenario pionero de un mítico Paral·lel». La Vanguardia, 21-10-2007.
- ↑ «Teatro Victoria antiguo Teatro Soriano». La Barcelona de antes.
- ↑ «Teatro Pabellón Soriano – Teatro Victoria». La Barcelona de antes.
- ↑ Barroso, Xavi. «El Teatro Victoria, la sala de las grandes estrellas», 01-06-2021.
- ↑ «TEATRE PABELLÓN SORIANO. Paral.lel (1905-1916)». barcelofilia.blogspot, 28-10-2012.
- ↑ «VICTORIA. - Estreno». La Vanguardia, 01-10-1967.
- ↑ «Teatro Victoria. Una chica en mi sopa». La Vanguardia, 28-09-1967.
- ↑ teatral.net, Mor l'actor Jordi Vila als 64 anys Arxivat 2011-09-04 a Wayback Machine.
- ↑ «Dagoll Dagom estrena el musical ‘Scaramouche’ al Teatre Victòria». Beteve. [Consulta: 14 juliol 2022].
- ↑ «La fiebre del Mago Pop: iguala el récord en entradas de ‘El Rey León’» (en castellà). Metrópolis. [Consulta: 14 juliol 2022].
- ↑ «El musical 'Billy Elliot' desembarca al Teatre Victòria amb un elenc de més de 140 persones». 324.cat, 30-09-2021. [Consulta: 14 juliol 2022].
BibliografiaModifica
- Miquel Badenas. El Paral·lel, història d'un mite. Col·lecció Guimet, núm. 26. Pagès Editors. 1993.
Enllaços externsModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teatre Victòria |