Temps cíclic
El concepte de temps cíclic remet a la primera noció de temps desenvolupada en la història de l'home. L'ésser humà, sotmès a les lleis naturals, imagina el temps en funció d'això, és a dir, les estacions de l'any, els temps de grans sequeres i pluges, etc. Van ser principalment les cultures orientals les que van desenvolupar la filosofia del temps cíclic, encara que, d'altra banda, les cultures occidentals la van ampliar i aprofundir. En les cultures americanes també existeixen referències sobre una concepció circular del temps, i en general totes les cultures politeistes també estan relacionades amb aquesta filosofia.[1]
Temps cíclic en les primeres civilitzacions modifica
El temps cíclic en els pobles nòmades i primeres civilitzacions resulta d'una profunda interacció entre natura i home fins al punt de determinar la idea de totalitat. Per Debord: El temps cíclic domina ja en l'experiència dels pobles nòmades, perquè es retroben davant les mateixes condicions en cada moment de la seva travessia.[2]Hegel diu que el vagareig dels nòmades és només formal, ja que es limita a espais uniformes. S'alimenta al llarg espai d'aquesta concepció de temps la idea de l'etern retorn on fins al mateix esperit torna a començar. A la primera circularitat apareix un temps mític que es caracteritza per l'absència de valor de la temporalitat. Això va ser una característica permanent en els primers pobles; segles després és quan apareixeria una estructuració major; element rupturista clau va ser el sorgiment de l'agricultura i el misticisme. Sota aquests misteris, la naturalesa és sacralitzada i això dona pas a mites fundacionals que donen pas a les primeres grans cultures. Els egipcis i els maies van culminar amb una història marcada pels temps de la natura i la fantasia. En això és vital el calendari.[3]
Temps cíclic oriental modifica
La concepció hindú, que integra la idea de la reencarnació com a necessitat que l'home es posi a prova i exerciti, al llarg d'innombrables vides i en diverses circumstàncies i experiències allò que somia, allò que desitja, fins a forjar en si mateix una realitat més profunda i evolucionada, sembla que veu l'home com qui es desplaça sobre els esdeveniments i civilitzacions, encara que en el fons concep al mateix temps com una cosa que corre sota els seus peus, de manera que les experiències que se succeeixen en aquesta vida o en diverses serveixen a la comprensió profunda de la consciència imperible de l'home interior, aquell que som més enllà de les vestidures que anem adquirint en cada vida particular. A la Xina hi va haver un coneixement similar al maia, però, la majoria dels documents van ser cremats només tenint vagues registres al segle ix aC.[4]
Monoteisme i arribada del temps lineal modifica
Els antics babilonis i després els grecs van marcar una mena de transició en la concepció cíclica del temps a través de la idea d'esdeveniment. En els grecs la noció de canvi i permanència va estar influït pel contacte cultural, principalment jueu amb el desenvolupament complex de temps present a la càbala. No obstant això, no serà sinó fins a l'arribada del cristianisme on emergeixen amb força les idees de temps lineal jueves i que serien fonamentals per a les bases d'occident i la seva idea de progrés. Per a alguns autors, la caiguda de la modernitat (o ascensió de la postmodernitat, segons en enfocament) significa també la fi del temps lineal per occident. Per a altres autors la concepció del temps cíclic és també característica del judeocristianisme, mentre que a la fi dels temps la mà de Déu haurà d'establir una nova era daurada o un nou Edèn per a la humanitat.[3]
El temps cíclic en les diferents cultures modifica
Cultura Maputxe modifica
De manera llavors que el temps en el món maputxe no és unidireccional de passat a futur, sinó que bidireccional.[5] El futur pot estar enrere i el passat endavant o viceversa. L'home indígena viu el present en una realitat de continu moviment cíclic de la naturalesa i de la seva cultura. El We tripantu de la nació maputxe, és un renaixement natural, el terme de l'any és l'inici d'una nova vida i no la suma d'anys acumulats. L'Univers indígena és una xarxa viva per la qual circula en tot moment l'energia, i la informació sota un ordre autoregulat per la mateixa naturalesa de les coses. En el pensament indígena tot aquesta interconnectat, res està separat del tot.[5]
Antic Egipte modifica
A l'antic Egipte no es percebia el temps com una magnitud ordenada que transcorregués cap al futur, sinó com un fenomen dotat de dos aspectes: la repetició cíclica i la durada eterna (el «neheh» y la «djet»).[6]
Referències modifica
- ↑ Andityas Soares de Moura Costa Matos. Filosofía radical y utopía: Inapropiabilidad, an-arquía, a-nomia. Siglo del Hombre Editores, 6 gener 2016, p. 80–. ISBN 978-958-665-348-0.
- ↑ Laureano Robles. Filosofia iberoamericana en la época del Encuentro. Editorial CSIC - CSIC Press, 1992, p. 311–. ISBN 978-84-87699-49-8.
- ↑ 3,0 3,1 Jesús Ríos Vicente. Tiempo y conciencia en la filosofía contemporánea: análisis y comprensión del tiempo en la filosofía de G. Marcel. Universidade da Coruña, 1992.
- ↑ Andityas Soares de Moura Costa Matos. Filosofía radical y utopía: Inapropiabilidad, an-arquía, a-nomia. Siglo del Hombre Editores, 6 gener 2016, p. 75–. ISBN 978-958-665-348-0.
- ↑ 5,0 5,1 El model mental dels indígenes
- ↑ Jan Assmann, en Investigación y Ciencia, Abril 2011
Bibliografia modifica
- Bury, John (1986), La idea de progrés, Ed Alianza Editorial, Madrid.
- Nisbet, Robert A. (1987), Història de la idea de progrés, Ed Gedisa.
- Horkheimer, Max i Adorno, T. W. (1994) Dialèctica de la il·lustració, Ed, Trotta, Madrid.
- E. P. Thompson. (1979) Tradició, revolta i consciència de classe. Estudis sobre la crisi de la societat preindustrial. Barcelona, Crítica.