Obre el menú principal

El Théâtre du Soleil (en català, Teatre del Sol) és una companyia de teatre que Ariane Mnouchkine va fundar en 1964 amb Philippe Léotard, Jean-Claude Penchenat, Roberto Moscoso i Françoise Tournafond. Actualment treballa a la Cartoucherie, una antiga fàbrica d'armament reconvertida per ells, a París, on presenten també altres companyies. Està registrada com una cooperativa de producció participativa, sense cap mena de jerarquia i tots els membres que la componen, setanta l'any 2009, cobren el mateix salari.[1][2]

Infotaula d'organitzacióThéâtre du Soleil
Theatre-du-soleil-logo.png
Dades
Tipus grup de teatre
Indústria arts escèniques
Forma jurídica
Creació 29 maig 1964
Fundador Ariane Mnouchkine
Organització i govern
Seu 

Lloc web Lloc web
Modifica les dades a Wikidata
El Teatre del Sol de Mnouchkine crea i assaja a la Cartoucherie, situada al bosc de Vincennes, al districte dotzè de París
Ariane Mnouchkine en una conferència, l'any 1986

La companyia ha construït una ètica pròpia, lligada a la noció de "grup de teatre" semblant a una tribu o família i en el seu compromís per tractar sota un angle universal i intercultural els grans temes humans i polítics. Privilegia el treball col·lectiu i explora nous mètodes de funcionament basats en el teatre físic i la improvisació teatral, tenint ja des del seu inici com a objectius el d'establir noves relacions amb el públic i el de fer un teatre popular, en el sentit de diferenciar-se del burgès, de qualitat. És la primera companyia de teatre a la qual la directora, Ariane Mnouchkine, obre la porta al públic i recull ella mateixa els tiquets d'entrada mentre van entrant. A més, la companyia permet al públic assistir a les sessions de maquillatge i ofereix menjar, típicament escudella.[3][4]

Els espectacles del Teatre del Sol sempre han estat compromesos d'una manera o altra, amb un apunt crític sobre la seva època, buscant tenir una veritable funció social i aportant una dimensió humanista i política en el sentit noble del terme. Per exemple, al seu major èxit, 1789, de 1970, proposava que la revolució francesa va ser un efecte de la pobresa. En 1997 van presentar Et soudain, des nuits d'éveil, sobre l'ocupació del Tíbet per la Xina; en 2003 van muntar Le Dernier Caravansérail narrant la vida quotidiana a Afganistan; en 2005 Le Dernier Caravansérail (Odyssées) es basava en cartes reals recollides per ells mateixos a camps de refugiats de tot el món; en 2009 Les Ephemeres pregunta al públic què faria si la humanitat sencera hagués de morir en tres mesos.[5][2]

ReferènciesModifica

  1. La representació teatral, Editorial UOC, 2011. ISBN 9788497883115 (català)
  2. 2,0 2,1 Patricia Cohen, Troupe’s Communal Vision Includes Lunch, New York Times, 5 de juliol de 2009. (anglès)
  3. Simon David Murray, John Keefe, Physical theatres: a critical introduction. Taylor & Francis, 2008. ISBN 9780203012826 (anglès)
  4. Jean-Paul Labourdette, Paris Spectacles, Petit Futé, 2007, 262 pàgines, pàg. 148 (Théâtre du Soleil) (francès)
  5. Oscar Brockett, History of the Theatre, Foundation Edition, Allyn & Bacon, 2007.(anglès)