Obre el menú principal

The Jazz Singer

pel·lícula de 1927 dirigida per Alan Crosland

The Jazz Singer (El cantant de jazz o El cantor de jazz) és el primer llargmetratge comercial amb so sincronitzat. Va ser dirigit per Alan Crosland i es va estrenar el 6 d'octubre de 1927. Aquesta pel·lícula va tenir dues versions posteriors: la primera de Michael Curtiz, l'any 1952, amb l'actor Danny Thomas, i la segona, de Richard Fleischer, l'any 1930, amb Neil Diamond.

Infotaula de pel·lículaThe Jazz Singer
The Jazz Singer.gif
Pòster de la pel·lícula
Fitxa
Direcció Alan Crosland
Protagonistes
Producció Darryl F. Zanuck
Guió Adaptat per Alfred A. Cohn
A partir de l’obra de Samson Raphaelson The Day of Atonement
Música Louis Silvers
Fotografia Hal Mohr
Muntatge Harold McLord
Productora Warner Bros. Pictures
Distribuïdor Warner Bros.
Característiques
País d'origen Estats Units
Data d'estrena 1927
Durada 90 min
Idioma original anglès
Color en blanc i negre
Format 4:3
Recaptació 3.000.000 $
Descripció
Basat en The Jazz Singer Tradueix
Gènere Drama
Lloc de la narració Nova York
Premis i nominacions
Nominat per a
Premis
Altres dades
Identificador IMDb Fitxa 6.8/10 stars
Identificador Filmaffinity Fitxa 6.3/10 stars
Identificador Rotten Tomatoes Fitxa
Identificador AllMovie de pel·lícula Fitxa
Identificador Turner Classic Movies de pel·lícula Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

Al 1996, la pel·lícula va ser considerada "cultural, històrica i estèticament significativa" per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units i seleccionada per a la preservació al National Film Registry.

ArgumentModifica

El xantre Rabinowitz està furiós per haver trobat el seu fill Jackie cantant en un bar, i l'ha fet fora de la llar familiar.

Alguns anys més tard, Jackie és cantant de jazz en un night club i es fa dir Jack Robin. L'actriu Mary Dale es proposa ajudar-lo a fer carrera.

I en efecte, Jackie és propulsat a les escenes de Broadway per fer-hi un nou espectacle, un espectacle que el convertiria de segur en la nova estrella de la cançó. Però el concert cau el dia del Yom Kippur, i el pare de Jackie, molt malalt, és incapaç de cantar. La seva mare i un veí intenten convèncer Jackie de renunciar al seu show i participar en la celebració. Incapaç de resistir, es precipita a la sinagoga per cantar-hi el Kol Nidre, l'oració tradicional. El seu pare mor alegre. Alguns anys més tard, Jackie és novament als escenaris i obté un immens èxit, sota la mirada de la seva mare.

Primer llargmetratge amb so sincronitzatModifica

The Jazz Singer és la primera pel·lícula parcialment rodada amb so i diàlegs sincronitzats, que va utilitzar el sistema sonor "Vitaphone" (gravació de so sobre un disc). A partir d'aquest moment, el cinema canvia de manera radical, encara que es van seguir produint pel·lícules mudes per directors que opinaven que el cinema silenciós es valia per a ell mateix. Des de llavors, les comèdies musicals es van multiplicar.

La veu d'Al Jolson era la primera que es va sentir en un llargmetratge; va provocar un tro d'aplaudiments. En principi, Al Jolson no havia de cantar més que cinc cançons i entonar alguns temes religiosos. Pels productors, calia evitar absolutament el llenguatge parlat enmig dels cants; per aquest motiu, la història encara és explicada amb l'ajuda de cartrons i de subtítols.

La pel·lícula conté només dos minuts de diàleg amb so i, a més, gran part del diàleg (o ben bé tot) és improvisat: en la cançó Blue Skies, l'actor es va llançar a una verdadera improvisació no prevista en el guió: un diàleg amb la seva mare. No obstant, la resta del diàleg, com ja hem dit abans, es presenta a través d'intertítols. Aquesta intervenció de la part d'Al Jolson va tenir com a efecte descongelar el mite de la pel·lícula sonora i va permetre als altres llançar-se a «parlar».

ComentarisModifica

L'obra teatral El Cantor del Jazz fou un èxit a Broadway, en la seva versió original de 1925 protagonitzada per George Jessel. Va reviure, a més, l'any 1927 amb Al Jolson com a protagonista. La Warner Bros va rebutjar les condicions sarials de Jessel, i el va obligar a rebutjar el paper principal. Aleshores, l'estudi es va interessar per Eddie Cantor, al qual tampoc li va captivar l'oferta. Va ser llavors quan va oferir-se el paper a Al Jolson, qui, com va descriure l'historiador Donald crafton, «entusiasmava a l'audiència amb vitalitat i el sex appeal dels seus gestos i cançons amb arrels més aviat afroamericanes».

Com a anècdota, podem dir que es va utilitzar el blackface en aquesta pel·lícula. Aquest consistia a que un actor blanc es pintés la cara de negre i els llavis de blanc. Aquest fet va suposar una imatge icònica d'aquesta pel·lícula, on un actor blanc interpretava música d'arrels negres per al públic blanc. Durant el segle XIX i part del XX, hi havia públic blanc que gaudia del jazz i d'altres estils amb evidents arrels negres que, no obstant, no suportava la idea de veure a un negre real sobre l'escenari. Per la qual cosa, van comenar a sorgir cantants blancs que pintaven el seu rostre de negre per a interpretar aquests estils per al públic blanc sense "ofendre la seva sensibilitat".

RepartimentModifica

Cançons de la pel·lículaModifica

  1. Toot, Toot, Tootsie Goodbye (Gus Kahn, Ernie Erdman, Dans Russo)[1]
  2. Blue Skies (Irving Berlin)[1]
  3. Dirty Hands, Dirty Face (Edgar Leslie, Grant Clarke, Jolson, James V. Monaco)[1]
  4. Mother, I still have you (Jolson, Louis Silvers)[1]
  5. My mammy (Sam Lewis, Joe Young, Walter Donaldson)[1]
  6. My mammy (Sam Lewis, Joe Young, Walter Donaldson)[1]

Al voltant de la pel·lículaModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 La Warner Bros, p.145

Enllaços externsModifica