The Philadelphia Story

The Philadelphia Story
	Pòster de la pel·lícula
Fitxa tècnica
Direcció	George Cukor
Protagonistes	Cary Grant; Katharine Hepburn; James Stewart
Direcció artística	Edwin B. Willis
Producció	Joseph L. Mankiewicz
Disseny de producció	Cedric Gibbons
Guió	Donald Ogden Stewart; Philip Barry (obra)
Música	Franz Waxman
Fotografia	Joseph Ruttenberg
Muntatge	Frank Sullivan
Vestuari	Adrian
Productora	Metro-Goldwyn-Mayer
Distribuïdora	Metro-Goldwyn-Mayer
Dades i xifres
País	Estats Units
Data d'estrena	1940
Durada	112 minuts
Idioma original	Anglès
Lloc de rodatge	Filadèlfia
Color	en blanc i negre
Temàtica
Basat en	The Philadelphia Story
Gènere	Comèdia romàntica
Lloc de la narració	Pennsilvània
Palmarès
Nominacions	Oscar a la millor actriu secundària (); Oscar al millor actor (); Oscar a la millor actriu (); Oscar al millor director (); Oscar al millor guió adaptat (); Oscar a la millor pel·lícula ()
Premis	National Film Registry (1995); Oscar al millor actor ; Oscar al millor guió adaptat
Més informació
IMDb	Fitxa
FilmAffinity	Fitxa
Rotten Tomatoes	Fitxa
Box office Mojo	Fitxa
All Movie	Fitxa
TCM	Fitxa

The Philadelphia Story és una pel·lícula estatunidenca de George Cukor, estrenada el 1940.^[1]

Contingut

ArgumentModifica

Filla de l'alta societat de Filadèlfia i de fort temperament, Tracy Lord ha conservat poc temps el seu primer marit, el playboy C. K. Dexter Haven. Dos anys més tard, està a punt de casar-se de nou amb un home de negocis en perspectiva, la qual cosa interessa la revista Spy, a qui Dexter promet l'accés necessari als seus dos reporters, el periodista Macaulay Connor i la fotògrafa Liz Imbrie.

ComentariModifica

Difícil de saber a qui atribuir la responsabilitat d'aquesta pel·lícula que ha marcat la història de la comèdia: si a l'obra de Philip Barry, que va triomfar durant dos anys a Broadway, a l'escenificació de George Cukor, per excel·lència el pintor hollywoodienc de les dones, a la producció de Joseph L. Mankiewicz, que ha sabut elevar el diàleg al rang de personatge principal de les seves pel·lícules, a la retòrica de Katharine Hepburn, a la profunditat de Cary Grant, o a la humanitat de James Stewart, o si a la seva complementarietat que és alquímia.

Sigui com sigui, aquesta pel·lícula continua sent, més de 60 anys després de la seva realització, l'exemple de l'èxit de la comèdia estatunidenca, on es combinen els esclats dels diàlegs, de la interpretació i de l'escenificació.