The Piper at the Gates of Dawn

àlbum de Pink Floyd

The Piper at the Gates of Dawn (en català, El Flautista de les Portes de l'Alba) és l'àlbum de debut del grup britànic de rock progressiu Pink Floyd, i l'únic àlbum del grup creat sota la direcció del membre fundador Syd Barrett, i sense David Gilmour. L'àlbum, anomenat així en referència al setè capítol de la novel·la El vent entre els salzes de Kenneth Grahame[13] i amb una foto calidoscòpica de la banda feta per Vic Singh, va ser gravat entre els mesos de febrer i maig de 1967 als estudis Abbey Road, i editat el 5 d'agost de 1967. Va ser produït per l'enginyer de The Beatles Norman Smith[14] i editat sota el segell d'EMI Columbia al Regne Unit i sota el de Tower Records, als Estats Units, a l'agost i l'octubre d'aquell any, respectivament.

Infotaula d'àlbumThe Piper at the Gates of Dawn
Tipusàlbum modifica
Publicat4 agost 1967 modifica
Enregistratfebrer - maig 1967
Gènere
Llenguaanglès modifica
DiscogràficaCapitol Records modifica
ProductorNorman Smith modifica
Crítiques
Cronologia
Discogs: 19546 Allmusic: mw0000191309 Modifica els identificadors a Wikidata

El llançament de l'àlbum als Estats Units va ser programat amb la gira de la banda al país. Al Regne Unit, no van treure'n cap senzill del propi disc, però als Estats Units «Flaming» es va editar com a senzill. La versió nord-americana de l'àlbum té una llista de temes reorganitzats i conté el senzill editat al Regne Unit que no forma part de l'àlbum, «See Emily Play». Dues de les cançons de l'àlbum, «Astronomy Domine» i «Interstellar Overdrive», es van convertir en pilars del repertori en els concerts en directe de la banda, mentre que altres cançons es van tocar en directe només un parell de vegades.

Aquest disc va ser un dels primers en explorar el rock psicodèlic, juntament amb Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band de The Beatles i The Velvet Underground and Nico de The Velvet Underground, que va ser gravat gairebé simultàniament.[15][16] Se'l considera un dels LP més influents en la història del rock psicodèlic, i ja des del seu llançament, l'àlbum ha estat aclamat com un dels millors.[15][16] El 1973, va ser empaquetat amb el segon àlbum de la banda, A Saucerful of Secrets, i publicat com a A Nice Pair per introduir als nous seguidors els primers treballs de la banda després de l'èxit del The Dark Side of the Moon. Les edicions especials limitades de The Piper at the Gates of Dawn es van editar per a celebrar els trenta, quaranta i cinquanta anys de l'àlbum el 1997, 2007 i 2018, respectivament, amb els dos últims llançaments contenint cançons extres. El 2012, The Piper at the Gates of Dawn va aconseguir la posició 347 a la llista dels "500 millors àlbums de tots els temps" de la revista Rolling Stone.[17]

AntecedentsModifica

Els estudiants d'arquitectura, Roger Waters, Nick Mason i Richard Wright i l'estudiant d'art Syd Barrett) havien actuat amb diversos noms de grup des de 1962, i van començar a fer una gira amb com a "The Pink Floyd Sound" el 1965.[18] Es van convertir en professionals l'1 de febrer de 1967 quan van signar amb EMI, amb una tarifa anticipada de 5.000 £.[19][20][21] El seu primer senzill, una cançó sobre un transvestit cleptòman titulada «Arnold Layne», va ser editat l'11 de març amb una certa controvèrsia, com per exemple que Radio London es va negar a emetre-la.[19][22]

Aproximadament tres setmanes després, la banda va ser presentada als principals mitjans de comunicació.[nota 1] El comunicat de premsa d'EMI afirmava que la banda era "portaveus musicals per a un nou moviment que implica l'experimentació en totes les arts", però EMI va intentar distanciar-se entre ells i l'escena underground on es va originar la banda afirmant que "Pink Floyd no sap què entén la gent per pop psicodèlic i no estan intentant crear efectes al·lucinatoris al seu públic."[23][24] La banda va tornar a l'estudi Sound Techniques per gravar el seu següent senzill, «See Emily Play», el 18 de maig.[25][26] El senzill va ser editat gairebé un mes més tard, el 16 de juny, i va aconseguir el número sis en les llistes britàniques.[27][28]

Pink Floyd va recopilar fama als tabloides per fer música per als consumidors de LSD. El popular diari News of the World va treure una història nou dies abans que comencessin les sessions d'enregistrament de l'àlbum, dient que «el grup Pink Floyd s'especialitza en "música psicodèlica", que està dissenyada per il·lustrar experiències de LSD».[29] Contràriament a aquesta imatge, únicament se sap que Barrett prenia LSD; els autors Ray B. Browne i Pat Browne afirmen que ell era "l'únic usuari real de drogues dins de la banda".[30]

Barrett acabaria escrivint vuit cançons de l'àlbum i contribuiria a dues cançons instrumentals on tot el grup va rebre crèdits. Waters va escriure l'única composició restant, «Take Up Thy Stethoscope and Walk».[31] Mason va recordar com es va registrar l'àlbum "en el que es podria anomenar a la manera antiga: molt ràpidament. A mesura que passava el temps, vam començar a dedicar-hi més i més temps."[32]

GravacióModifica

 
Primera guitarra de Syd Barrett. És una guitarra acústica Harmony Sovereign de 1963. Barrett la va utilitzar amb la seva primera banda, Tea Set i posteriorment amb Pink Floyd per enregistrar The Piper at the Gates of Dawn.

L'acord discogràfic de la banda era relativament pobre per l'època: un avançament de 5.000 lliures a cinc anys, regalies baixes i sense temps d'estudi gratuït. Tanmateix, incloïa el desenvolupament de l'àlbum, i EMI, sense saber exactament quina mena de banda havien signat, els va deixar llibertat per gravar el que volguessin.[33]

Se'ls va obligar a gravar el seu primer àlbum als estudis Abbey Road d'EMI a Londres, concretament al mític estudi 1 dels estudis,[24][34] supervisats pel productor Norman Smith,[24][35] una figura cabdal en les negociacions de Pink Floyd amb EMI.[36] L'enginyer Peter Bown, que en el seu moment fou el mentor de Smith, va ajudar a assegurar-se que l'àlbum tenia un so únic a través de la seva experimentació amb equips i tècniques de gravació.[37] Bown, assistit per director d'estudi David Harris, configurava els micròfons una hora abans que comencessin les sessions. Les opcions de micròfon de Bown eren en gran part diferents de les utilitzades per Smith per gravar les sessions d'EMI de The Beatles (el grup estava enregistrant l'àlbum Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, que esdevindria un dels àlbums més coneguts de la història del rock).[38] A causa de la tranquil·litat del cant de Barrett, se'l va situar en una cabina d'aïllament vocal per cantar les seves parts.[38] Es va utilitzar l'automatic double tracking (ADT) per afegir capes de ressò a les veus i en alguns instruments.[39] L'àlbum presentava un ús inusualment intens de ressò i reverberació per donar-li un so propi i únic. Gran part d'aquests efectes provenien d'un conjunt de reverberadors plate Elektro-Mess-Technik – EMT 140s personalitzats, que contenien plaques metàl·liques fines sota tensió- i la cambra de ressonància de l'estudi construïda el 1931.[39][40]

L'àlbum conté dos tipus diferents de cançons: per una banda, llargues improvisacions de les actuacions en directe de la banda i per l'altra, cançons més curtes que Barrett havia escrit.[41] La ingesta de LSD de Barrett va augmentar a mesura que anaven avançant les sessions d'enregistrament de l'àlbum.[42] Encara que en l'autobiografia de Mason de 2005 va recordar que les sessions eren relativament tranquil·les i sense problemes, Smith no hi estava d'acord i va afirmar que Barrett no responia als seus suggeriments i crítiques constructives.[43][44] En un intent de construir una relació amb la banda, Smith va tocar jazz al piano mentre la banda s'hi unia. Aquestes jam-sessions van funcionar bé amb Waters, que era aparentment útil, i amb Wright, que estava "relaxat". Els intents de Smith de connectar amb Barrett van ser menys productius: "Amb Syd, finalment em vaig adonar que estava perdent el temps"[45] Smith va admetre més tard que les seves idees tradicionals de la música estaven una mica en contradicció amb el rerefons psicodèlic d'on Pink Floyd havia arribat. No obstant això, va aconseguir "desanimar la música en viu", tal com Peter Jenner, el mànager de la banda ho havia anomenat, guiant la banda cap a la producció de cançons amb una longitud més manejable.[24][46]

Barrett acabaria escrivint vuit de les cançons de l’àlbum i contribuint en dues de les cançons instrumentals acreditades a tota la banda, amb Waters creant l’única composició restant «Take Up Thy Stethoscope and Walk».[31] Mason va recordar com l'àlbum "es va gravar amb el que es podria anomenar de manera antiga: bastant ràpidament. Amb el pas del temps vam començar-hi a passar més i més temps".[32]

Vaig obrir la porta i gairebé em vaig cagar allà mateix... per Déu, era molt sorollós. Certament, mai havia escoltat res igual abans.

—Pete Brown, l'enginyer d'Abbey Road descrivint la seva introducció a «Interstellar Overdrive»[47]

La gravació va començar el 21 de febrer[48] amb sis preses[49] de «Matilda Mother», llavors anomenada «Matilda's Mother».[41][50] La setmana següent, el dia 27,[51] la banda va enregistrar cinc preses de «Interstellar Overdrive»,[nota 2][nota 3][53] i «Chapter 24».[51][54] El 16 de març, la banda va tornar altre cop a l'enregistrament de «Interstellar Overdrive», en un intent de crear una versió més curta,[55] i a «Flaming» (originalment anomenat «Snowing»), que es va registrar en una sola presa[56] amb una expressió vocal.[40] El 19 de març es van registrar sis preses de «The Gnome».[40][57] L'endemà, la banda va gravar «Take Up Thy Stethoscope and Walk» de Waters.[57][58] El 21 de març, el grup va ser convidat a veure com els Beatles gravaven «Lovely Rita».[59][60] L'endemà, van gravar «The Scarecrow» en una sola presa.[61][62] Les tres pistes següents - «Astronomy Domine»,[nota 4] «Interstellar Overdrive» i «Pow R. Toc H.» - van ser treballades extensivament entre el 21 de març i el 12 d'abril,[65] havent estat inicialment llargues cançons instrumentals.[63] Entre el 12 i el 18 d'abril,[66] la banda va gravar «Percy the Rat Catcher»[nota 5] i una cançó que actualment encara no s'ha publicat anomenada «She Was a Millionaire».[69][70][71]

«Percy the Rat Catcher», sortit d'un projecte de pel·lícula de Syd Barrett que no va tenir continuació,[52] va rebre gravacions superposades al llarg de cinc sessions d'estudi i després es va mesclar cap al final de juny, quan eventualment se li va donar el nom «Lucifer Sam».[32] L'autoria de la majoria de cançons de l'àlbum apareix en els crèdits per a Barrett, amb pistes com «Bike» escrita el 1966 abans de l'inici de l'àlbum.[41][72][73] «Bike» va ser gravada el 21 de maig de 1967 i originalment titulada com a «The Bike Song».[41] Al juny, el consum creixent de LSD per part de Barrett durant el projecte de gravació el va deixar visiblement debilitat.[42]

Llançament i acollidaModifica

 
El títol de l'àlbum, The Piper at the Gates of Dawn, fa referència al déu Pan, tal com apareix al llibre El vent entre els salzes.

El juny de 1967 abans que es publiqués l'àlbum, el senzill «See Emily Play» es va vendre com a disc de 45 polzades, amb «The Scarecrow» a la cara B, sota el nom "Scarecrow".[74] L’àlbum complet es va publicar el 4 d’agost de 1967, incloent-hi «The Scarecrow».

Pink Floyd va continuar actuant al Club UFO, atraient multituds, però el deteriorament de Barrett va causar una gran preocupació. La banda esperava inicialment que el seu comportament erràtic fos passatger, però altres, incloent-hi el gerent Peter Jenner i el seu secretari June Child, [nota 6] eren més realistes:

« ... El vaig trobar al vestidor i estava tan... desaparegut. Roger Waters i jo el vam posar de peu, el vam treure a l’escenari... i, per descomptat, el públic li va perdonar perquè l’estimaven. La banda va començar a tocar i Syd només hi era. Tenia la guitarra al coll i els braços penjant.[76] »

El grup es va veure obligat a cancel·lar la seva aparició al prestigiós Festival Nacional de Jazz i Blues, informant a la premsa musical que Barrett patia un esgotament nerviós. Jenner i Waters van arranjar una visita al psiquiatre per Barrett -una reunió a la qual no va assistir. Va ser enviat a relaxar-se al sol a l'illa de Formentera amb Waters i Sam Hutt (un metge ben establert en l’escena musical underground), però això no va provocar cap millora visible.[77][78][79][80]

El LP original del Regne Unit es va publicar el 4 d’agost de 1967 en mescles monaural i estereofòniques. Va arribar al número 6 als llistats de vendes del Regne Unit.[28][81][82] El LP canadenc tenia el mateix títol i cançons que la versió del Regne Unit.[cal citació] L'àlbum original dels Estats Units va aparèixer a divisió Tower de Capitol el 21 d'octubre de 1967. Aquesta versió es titulava oficialment simplement Pink Floyd,[cal citació] tot i que el títol original de l'àlbum apareixia a la contraportada com en la versió del Regne Unit, i Dick Clark es va referir al disc pel seu títol original quan el grup va aparèixer al seu programa de televisió American Bandstand el 18 de novembre de 1967.[83][84] L’àlbum nord-americà presentava un llistat de cançons abreujades,[85] i va arribar al número 131 a la llista Billboard. El single del Regne Unit, «See Emily Play", va ser substituït per «Astronomy Domine», «Flaming» i «Bike».[85] Editat a temps per la gira americana del grup, «Flaming» va aparèixer com a senzill, amb «The Gnome» com a cara-B.[86] L'edició de l'àlbum de Tower també va treure'n «Interstellar Overdrive» i va separar la transició cap a «The Gnome» per adaptar-se a la re-seqüenciació de les cançons. A les edicions posteriors dels Estats Units, el disc compacte tenia el mateix títol i llista de cançons que la versió del Regne Unit. L'àlbum va aconseguir la certificació d'or als Estats Units l'11 de març de 1994.[81]

Quant a la seva gestió a Tower Records, Jenner va comentar:

« "Pel que fa al Regne Unit i a Europa sempre va estar bé. Amèrica sempre va ser difícil. Capitol no podia veure-ho. Sabeu, "Quin és aquest últim residu d'Anglaterra? Oh Déu, ens donarà més pena, així que ho farem arribar a Tower Records', que era una filial de Capitol Records [...] Era una operació molt barata i va ser el començament de problemes interminables que Pink Floyd va tenir amb Capitol. Va començar-hi malament i va continuar anant malament."[87] »
— Peter Jenner

EmbalatgeModifica

 
Vic Singh's lens, used to take the Piper' cover picture (displayed at the Pink Floyd: Their Mortal Remains exhibition)

Era inusual i diferent, i van quedar encantats amb això, i Syd va fer el seu petit dibuix a la contraportada.

—Vic Singh[88]

L'emergent fotògraf de societat Vic Singh va ser contractat per fotografiar la banda per a la portada de l'àlbum. Singh va compartir un estudi amb el fotògraf David Bailey, i era amic amb el guitarrista dels Beatles George Harrison. Singh va demanar a Jenner i King que vestissin la banda amb la roba més brillant que poguessin trobar. A continuació, Vic Singh els va disparar amb una lent de prisma que li havia donat Harrison.[88] La portada era destinada a semblar un viatge de LSD, un estil que es va afavorir en aquell moment.[89] El 2017, la lent va ser exhibida al Victoria and Albert Museum, com a part de l'exposició Pink Floyd: Their Mortal Remains.

Barrett va proposà el títol The Piper at the Gates of Dawn; l'àlbum es titulava originalment Projection fins al juliol de 1967.[90] El títol es va treure del capítol set de The Wind in the Willows, de Kenneth Grahame[91][92] que conté una trobada visionària amb el déu Pan, que toca la seva flauta de pan a l’alba.[93] Era un dels llibres preferits de Barrett, i sovint donava als amics la impressió que era la personificació de Pan.[nota 7][31][95] El sobrenom es va utilitzar més tard en la cançó "Shine On You Crazy Diamond", en la qual a Barrett se l'anomena "you Piper".[96] La portada de l'àlbum va ser una de les diverses portades d'àlbum de Pink Floyd usades en una sèrie de segells de la Royal Mail, emesos el maig de 2016 per commemorar els 50 anys de Pink Floyd.[97]

El 2018, l'àlbum es va reeditar en la seva combinació mono. Aquesta versió va arribar amb una nova caixa d’embalatge amb la funda del disc original a l'interior. Aquest nou disseny va ser realitzat per Aubrey Powell i Peter Cuzon de Hipgnosis, i inclou una versió en relleu d'or del gràfic de Syd Barrett que apareix a la contraportada del LP original.[98]

RecepcióModifica

Valoracions professionals
Valoracions de ressenyes
Font Valoració
About.com      [4]
AllMusic      [2]
The Daily Telegraph      [5]
Encyclopedia of Popular Music      [6]
MusicHound 3.5/5[7]
NME 9/10[8]
Paste 9.5/10[9]
Pitchfork 9.4/10[10]
Q      [11]
The Rolling Stone Album Guide      [12]

En el moment del llançament, tant Record Mirror com NME van donar a l'àlbum quatre estrelles de cinc. Record Mirror va comentar que "la imatge psicodèlica del grup cobra vida realment, recorda en aquest LP, que és un aparador excel·lent tant pel seu talent com per a la tècnica de gravació. Molt so al·lucinant, tant descarat com subtil, i tot molt ben executat."[99] Cash Box el va descriure com a "una col·lecció especialment cridanera d'atreviments de rock actuals".[100] Paul McCartney[59] i l'anterior productor de Pink Floyd Joe Boyd van valorar l'àlbum amb èxit. Alguns van expressar l'opinió dels fans underground, al suggerir que l'àlbum no reflectia les actuacions en viu de la banda.

En els darrers anys, The Piper at the Gates of Dawn ha obtingut encara més reconeixement. L'àlbum no només es presenta com a obra mestra psicodèlica, sinó que el LSD se'n considera una influència directa.[101] El 1999, la revista Rolling Stone va donar a l'àlbum 4,5 estrelles sobre 5, titllant-lo de "l'èxit daurat de Syd Barrett". La revista Q va qualificar l'àlbum com a "indispensable" i el va incloure a la llista dels millors àlbums psicodèlics de tots els temps. També va ser número 40 en la llista "The 50 Most Out There Albums of All Time" (La llista dels 50 àlbums més destacats de tots els temps) de la revista Mojo. L'any 2000, la revista Q va situar The Piper at the Gates of Dawn al número 55 en la seva llista dels 100 millors àlbums britànics de tots els temps. El 2012, la versió nord-americana de The Piper at the Gates of Dawn va assolir la 347a posició a la llista de la revista Rolling Stone dels millors 500 àlbums de la història.[17]

James E. Perone va dir que Piper es va fer conegut com un àlbum conceptual en els últims anys, perquè els oients van voler reproduir-lo en la seva totalitat en comptes de triar-ne una cançó favorita.[102] Mentre que el biògraf dels Beatles Philip Norman accepta que Piper és un àlbum conceptual,[103] altres autors afirmen que Pink Floyd no va començar a crear àlbums conceptuals fins el 1973, amb The Dark Side of the Moon. L’autor George Reisch va anomenar Pink Floyd els reis "indiscutibles" de l’àlbum conceptual, però partint del Dark Side.[104] El juliol de 2006, Billboard va descriure The Piper at the Gates of Dawn com "un dels millors àlbums de rock psicodèlic de tots els temps, impulsat per les narracions estranyes de Barrett i l'habilitat de la banda tant amb llargues improvisacions com amb perles pop".[1]

ReedicionsModifica

The Piper at the Gates of Dawn va ser reeditat al Regne Unit l'any 1979 com un àlbum estéreo en vinil,[nota 8] i en CD tant al Regne Units com als Estats Units el 1985.[nota 9] Un CD estéreo remasteritzat digitalment, amb nou art de cobert, va ser editar als Estats Units el 1994,[nota 10] i el 1997 va sortir una edició mono, una edició limitada per celebrerar el 30è aniversari, al Regne Unit en CD i vinil.[nota 11] Aquestes edicions limitades es van trobar en robust empaquetat amb un art de coberta 3-D en les edicions europees i en tot el món llevat dels Estats Units. Aquest CD monofònic incloïa una versió lleugerament editada de "Flaming". Un CD extra amb 6 pistes, 1967: The First Three Singles, es va regalar al costat de l'edició del 30è aniversari de l'àlbum el 1997.

El 1973, l'àlbum, juntament amb A Saucerful of Secrets, va ser editat com a disc doble sota el segell Capitol/Harvest Records d'EMI, sota el títol de A Nice Pair per introduir els fans als treballs primerencs de la banda després de l'èxit de The Dark Side of the Moon. (A la versió nord-americana d'aquesta compilació, la versió original d'estudi de quatre minuts d'«Astronomy Domine» es va substituir per la versió en viu de vuit minuts que es troba a Ummagumma.) [105] L'edició nord-americana de A Nice Pair tampoc va fallar en intentar restaurar la saga entre «Interstellar Overdrive» i «The Gnome».

Amb motiu del 40è aniversari, el 4 de setembre de 2007 es va publicar una edició de dos discos[106] A continuació, l'àlbum es va tornar a llançar sota el propi segell de la banda Pink Floyd Records el 3 de juny de 2016, per tot el món llevat Europa.

Per al Record Store Day de 2018, Piper va ser reeditat en la seva combinació mono amb un sobre com a empaquetat que conté la portada original.[98]

Actuacions en directeModifica

 
Imatge promocional de Big Brother and the Holding Company

Tot i que mai va haver-hi una gira oficial de l'àlbum, la banda va tocar al Regne Unit per tal de promocionar l'àlbum. Van tocar en alguna ocasió a Irlanda i a Escandinàvia, i a finals d'octubre la banda va iniciar la seva primera gira pels Estats Units. No va tenir èxit, principalment a causa de la ruptura mental de Barrett.[77] Com a responsable de les gires, Andrew King va viatjar a Nova York per començar els preparatius, però es va trobar amb greus problemes, ja que els visats no havien arribat, fet que va obligar a cancel·lar les 6 primeres actuacions de la gira.[78] La banda finalment va volar a través de l'Atlàntic l'1 de novembre, però els permisos de treball encara no s'havien obtingut, així que es van instal·lar en un hotel de Sausalito, Califòrnia, al nord de San Francisco.[107] Després de diverses cancel·lacions, la primera actuació nord-americana va tenir lloc el 4 de novembre a Winterland Ballroom, després de l'actuació de Janis Joplin, com a teloners de Big Brother and the Holding Company.[107]

Per a la gira nord-americana, hi van haver cançons que van sortir del repertori, com «Flaming» i «The Gnome», mentre que d'altres com «Astronomy Domine» i «Interstellar Overdrive» es van mantenir i van convertir-se en peça sentral dels repertoris de la banda durant aquest període, sovint interpretant-se durant els bisos fins a 1971.[108] «Astronomy Domine» va ser inclòs posteriorment en el disc en directe Ummagumma,[109][110] i adoptada pel Pink Floyd post-Waters durant la gira de 1994 The Division Bell, amb una versió inclosa a l'àlbum en directe de 1995 Pulse . David Gilmour, tot i que no era membre de Pink Floyd en el moment en què es va gravar originalment la cançó, va ressuscitar «Astronomy Domine» per les seves gires On an Island i Rattle That Lock.

La comunicació entre companyia i banda era gairebé inexistent i, per tant, la relació de Pink Floyd amb Tower and Capitol era dolenta. La condició mental de Barrett va reflectir els problemes que va trobar King;[79] quan la banda actuava a Winterland, va desafinar la seva guitarra durant «Interstellar Overdrive» fins que les cordes van caure. El seu comportament estrany va empitjorar en les actuacions posteriors, i durant un enregistrament de televisió per a The Pat Boone Show, va confondre el director ja que va sincronitzar els llavis durant «Apple and Oranges» perfectament durant l'assaig i, a continuació, va restar immòbil durant la presa. King va reduir ràpidament la visita dels Estats Units de la banda, enviant-los a casa en el següent vol.[111]

Poc després del seu retorn dels Estats Units, a partir del 14 de novembre, la banda va fer de teloners de Jimi Hendrix en una gira per Anglaterra,[111] però, en una ocasió, Barrett no va presentar-se, i es van veure obligats a reemplaçar-lo pel cantant i guitarrista David O'List, prestat a la banda que obria el concert The Nice.[77] La depressió de Barrett va empitjorar al llarg de la gira.[112] El dissenyador d’il·luminació psicodèlica de Pink Floyd durant molt de temps, Peter Wynne-Willson, va deixar-ho al final de la gira de Hendrix, tot i que simpatitzava amb Barrett, la posició de cantant era cada cop més insegura. Wynne-Willson, que havia treballat en un percentatge, va ser substituït pel seu ajudant John Marsh que va cobrar un salari menor.[113] Pink Floyd va llançar «Apples and Oranges» (enregistrat abans de la gira dels Estats Units els dies 26 i 27 d'octubre)[114] però, per a la resta de la banda, l'estat de Barrett havia arribat a un punt de crisi i van respondre afegint David Gilmour a la seva alineació, inicialment per cobrir els torns de Syd durant les actuacions en directe.[77] Les pistes 8–11 de l’edició de l’àlbum del Regne Unit van ser les que menys van interpretar durant les actuacions en directe.[115] L'èxit de «See Emily Play» i «Arnold Layne» va significar que la banda es va veure obligada a interpretar alguns dels seus senzills per a un període limitat el 1967, però finalment van ser abandonats després que Barrett abandonés la banda. «Flaming» i "Pow R. Toc H.» també es tocaven regularment en la era post-Barrett de Pink Floyd el 1968, tot i que aquestes cançons contrastaven amb els altres treballs de la banda en aquell moment. Algunes de les cançons de Piper serien reelaborades i reordenades per al programa en viu de The Man and The Journey el 1969 («The Pink Jungle» va ser presa de «Pow R. Toc H.», i part de «Interstellar Overdrive» es va utilitzar per a «The Labyrinths of Auximines»).

A partir del setembre de 1967, la banda va interpretar diverses composicions noves. Aquestes van incloure «One in a Million» , «Scream Thy Last Scream» , «Set the Controls for the Heart of the Sun» i «Reaction in G» , l'última de les quals va ser una cançó creada per la banda en resposta a multituds que demanaven els seus senzills d'èxit «See Emily Play» i «Arnold Layne».[116]

Barrett va ressuscitar el tema «Lucifer Sam» amb la seva banda, de curta durada, Stars el 1972.[117]

Llista de cançonsModifica

Totes les cançons són escrites per Syd Barrett, excepte quan es menciona. Les versions americana i japonesa de l'àlbum no contenen els mateixos temes, ja que la versió japonesa inclou See Emily Play al final de l'àlbum.[52]

Versió britànica originalModifica

Cara A
Núm. TítolVeu principal Durada
1. «Astronomy Domine»  Barrett i Wright 4:12
2. «Lucifer Sam»  Barrett 3:07
3. «Matilda Mother»  Wright i Barrett 3:08
4. «Flaming»  Barrett 2:46
5. «Pow R. Toc H.»  instrumental, veu sense paraules per part de Barrett, Waters i Wright 4:26
6. «Take Up Thy Stethoscope and Walk»  Waters 3:05
Durada total:
20:44
Cara B
Núm. TítolVeu principal Durada
1. «Interstellar Overdrive»  instrumental 9:41
2. «The Gnome»  Barrett 2:13
3. «Chapter 24»  Barrett 3:42
4. «The Scarecrow»  Barrett 2:11
5. «Bike»  Barrett 3:21
Durada total:
21:08

Versió britànica de 8 pistesModifica

Program 1
Núm. TítolVeu principal Durada
1. «Astronomy Domine»  Barrett i Wright  
2. «Lucifer Sam»  Barrett  
3. «Matilda Mother»  Wright i Barrett  
Program 2
Núm. TítolVeu principal Durada
1. «Flaming»  Barrett  
2. «Pow R. Toc H.»  instrumental, veu sense paraules per part de Barrett, Waters i Wright  
3. «Bike»  Barrett  
Program 3
Núm. TítolVeu principal Durada
1. «Take Up Thy Stethoscope and Walk»  Waters  
2. «Chapter 24»  Barrett  
3. «The Scarecrow»  Barrett  
4. «Interstellar Overdrive—Part 1»  instrumental  
Program 4
Núm. TítolVeu principal Durada
1. «Interstellar Overdrive—Conclusion»  instrumental  
2. «The Gnome»  Barrett  

Versió americanaModifica

Cara A
Núm. TítolVeu principal Durada
1. «See Emily Play»  Barrett 2:53
2. «Pow R. Toc H.»  instrumental 4:26
3. «Take Up Thy Stethoscope and Walk»  Waters 3:05
4. «Lucifer Sam»  Barrett 3:07
5. «Matilda Mother»  Barrett i Wright 3:08
Cara B
Núm. TítolVeu principal Durada
1. «The Scarecrow»  Barrett 2:11
2. «The Gnome»  Barrett 2:13
3. «Chapter 24»  Barrett 3:42
4. «Interstellar Overdrive»  instrumental 9:41

Versió japonesaModifica

Cara A
Núm. TítolVeu principal Durada
1. «Astronomy Domine»  Barrett i Wright 4:12
2. «Lucifer Sam»  Barrett 3:07
3. «Matilda Mother»  Wright, Barrett 3:08
4. «Flaming»  Barrett 2:46
5. «Pow R. Toc H.»  instrumental, veu sense paraules per part de Barrett, Waters i Wright 4:26
6. «Take Up Thy Stethoscope and Walk»  Waters 3:05
Durada total:
20:44
Cara B
Núm. TítolVeu principal Durada
1. «Interstellar Overdrive»  instrumental 9:41
2. «The Gnome»  Barrett 2:13
3. «Chapter 24»  Barrett 3:42
4. «The Scarecrow»  Barrett 2:11
5. «Bike»  Barrett 3:21
6. «See Emily Play»  Barrett 2:53
Durada total:
24:01

Edició del 40è aniversariModifica

Disc 1 (mono)
Núm. TítolVeu principal Durada
1. «Astronomy Domine»  Barrett, Wright 4:17
2. «Lucifer Sam»  Barrett 3:09
3. «Matilda Mother»  Wright, Barrett 3:05
4. «Flaming»  Barrett 2:46
5. «Pow R. Toc H.» (Barrett, Roger Waters, Wright, Nick Mason)instrumental, veu sense paraules per part de Barrett, Waters i Wright 4:24
6. «Take Up Thy Stethoscope and Walk» (Waters)Waters 3:07
7. «Interstellar Overdrive» (Barrett, Waters, Wright, Mason)Instrumental 9:41
8. «The Gnome»  Barrett 2:14
9. «Chapter 24»  Barrett 3:53
10. «The Scarecrow»  Barrett 2:10
11. «Bike»  Barrett 3:27
Disc 2 (estèreo)
Núm. TítolVeu principal Durada
1. «Astronomy Domine»  Barrett, Wright 4:14
2. «Lucifer Sam»  Barrett 3:07
3. «Matilda Mother»  Wright, Barrett 3:08
4. «Flaming»  Barrett 2:46
5. «Pow R. Toc H.» (Barrett, Roger Waters, Wright, Nick Mason)instrumental, veu sense paraules per part de Barrett, Waters i Wright 4:26
6. «Take Up Thy Stethoscope and Walk» (Waters)Waters 3:06
7. «Interstellar Overdrive» (Barrett, Waters, Wright, Mason)Instrumental 9:40
8. «The Gnome»  Barrett 2:13
9. «Chapter 24»  Barrett 3:42
10. «The Scarecrow»  Barrett 2:11
11. «Bike»  Barrett 3:24
Disc 3
Núm. TítolVeu principal Durada
1. «Arnold Layne»  Barrett 2:57
2. «Candy and a Currant Bun»  Barrett 2:45
3. «See Emily Play»  Barrett 2:54
4. «Apples and Oranges»  Barrett 3:05
5. «Paint Box» (Wright)Wright 3:45
6. «Interstellar Overdrive (Take 2) (edició francesa)»  Instrumental 5:15
7. «Apples and Oranges (versió estèreo)»  Barrett 3:11
8. «Matilda Mother (versió alternativ)»  Barrett 3:09
9. «Interstellar Overdrive (presa 6)»  Instrumental 5:03

CrèditsModifica

Pink Floyd[118]

Músics addicionals i producció:

Posició a les llistesModifica

Posició a les llistes setmanalsModifica

Any País Llista Posició Setmanes Notes
1967-1968   Regne Unit The Official UK Charts Company (OCC)[121] 6 18
  Estats Units Billboard 200[122] 131 11 Va arribar a la posició 131 el 27 de gener de 1968
1997   Països Baixos MegaCharts 60
  Regne Unit The Official UK Charts Company (OCC)[121] 44
2007   Bèlgica Ultratop Flanders[123] 28 6
  Bèlgica Ultratop Wallonia 39
  República Txeca ČNS IFPI 34
  Països Baixos Album Top 100 46
  Alemanya Offizielle Top 100 48
  Itàlia FIMI 16
  Noruega VG-lista 10
  Polònia ZPAV 38
  Espanya PROMUSICAE 70
  Suècia Sverigetopplistan 43
  Suïssa Schweizer Hitparade 87
  Regne Unit The Official UK Charts Company (OCC) 22
2011   França Syndicat National de l'Édition Phonographique (SNEP)[124] 150

CertificacionsModifica

País Certificació Vendes Últim dia certificació
  Itàlia[125] 1 × or 50.000 2017
  Regne Unit[126] 1 × or 100.000 18 agost 2106

NotesModifica

  1. Ja eren coneguts a l'escena underground
  2. Aquesta no va ser la primera vegada que la banda va gravar la cançó, ja que va ser enregistrada a principis d'any als estudis Sound Techniques de Londres, entre l'11 i el 12 de gener, per al documental del productor Peter Whitehead Tonite Lets All Make Love in London, i fou produïda per Joe Boyd.[52]
  3. Una versió inicial, sense mesclar i més curta del tema «Interstellar Overdrive» va ser utilitzada per l'EP editat a França al juliol.[53]
  4. 14 preses de «Astronomy Domine» van ser enregistrades,[63] al llarg d'una sessió de 7 hores.[64]
  5. "Percy the Rat Catcher"."[67][68]
  6. Child va ser contractat per Peter Jenner com a secretari i assistent general de producció.[75]
  7. Barrett va creure tenir una experiència semblant en un somni coneixent a Pan, amb altres personatges del llibre. Andrew King va dir que Barrett pensava que Pan li havia donat comprensió del funcionament de la natura.[51][94]
  8. UK EMI Fame FA 3065[81]
  9. UK EMI CDP 7463842, US Capitol CDP 7463842[81]
  10. US Capitol CDP 7463844[81]
  11. UK EMI LP EMP 1110, EMI CD EMP 1110[81]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 «Pink Floyd Co-Founder Syd Barrett Dies at 60» (en anglès). Billboard, 11-07-2006 [Consulta: 28 gener 2020].
  2. 2,0 2,1 2,2 Huey, Steve. «The Piper at the Gates of Dawn – Pink Floyd: Songs, Reviews, Credits, Awards: AllMusic» (en anglès). AllMusic. [Consulta: 10 octubre 2012].
  3. Young, Rob. Farrar, Straus and Giroux. Electric Eden: Unearthing Britain's Visionary Music (en anglès), 10 maig 2011, p. 454. ISBN 978-1-4299-6589-7. 
  4. 4,0 4,1 White, Dave. «Pink Floyd – Review of 40th Anniversary Edition of Piper at the Gates of Dawn by Pink Floyd». About.com. [Consulta: 10 octubre 2012].
  5. 5,0 5,1 McCormick, Neil «Pink Floyd's 14 studio albums rated». The Daily Telegraph [Londres], 20-05-2014 [Consulta: 27 desembre 2014].
  6. 6,0 6,1 Larkin, Colin. The Encyclopedia of Popular Music (en en). Omnibus Press, 2011. ISBN 9780857125958 [Consulta: 22 maig 2019]. 
  7. 7,0 7,1 Graff, Gary; Durchholz, Daniel (eds). MusicHound Rock: The Essential Album Guide. Farmington Hills, MI: Visible Ink Press, 1999, p. 872. ISBN 1-57859-061-2. 
  8. 8,0 8,1 «NME Album Reviews – Pink Floyd – The Piper at the Gates of Dawn – nme.com». nme.com, 04-09-2007. [Consulta: 10 octubre 2012].
  9. 9,0 9,1 Deusner, Stephen. «Pink Floyd: Piper at the Gates of Dawn ("Why Pink Floyd?" Reissue) :: Music :: Reviews :: Paste». pastemagazine.com, 28-09-2011. [Consulta: 10 octubre 2012].
  10. 10,0 10,1 Klein, Joshua. «Pink Floyd: The Piper at the Gates of Dawn (40th Anniversary Edition) | Album Reviews | Pitchfork». Pitchfork, 18-09-2007. [Consulta: 10 octubre 2012].
  11. 11,0 11,1 «Review: The Piper at the Gates of Dawn». Q, gener 1995, pàg. 275.
  12. 12,0 12,1 Sheffield, Rob. «Pink Floyd: Album Guide». Rolling Stone. Wenner Media, Fireside Books, 02-11-2004. Arxivat de l'original el 17 febrer 2011. [Consulta: 27 desembre 2014].
  13. Cavanagh 2003, p. 2-3
  14. «The Dead Rock Stars Club - 2008» (en anglès). Thedeadrockstarsclub.com. [Consulta: 31 març 2018].
  15. 15,0 15,1 «16 of the best psychedelic rock albums ever» (en anglès). Louder Sound, 09-10-2018. [Consulta: 28 gener 2020].
  16. 16,0 16,1 Richard Havers. «The 25 Greatest Psychedelic Albums» (en anglès). udiscovermusic, 30-07-2016. [Consulta: 28 gener 2020].
  17. 17,0 17,1 «500 Greatest Albums of All Time: Pink Floyd, 'The Piper at the Gates of Dawn' | Rolling Stone» (en anglès). Rolling Stone. [Consulta: 12 juny 2012].
  18. Povey 2007, p. 24-29
  19. 19,0 19,1 Schaffner 2005, p. 54-56
  20. Blake 2008, p. 74
  21. Chapman 2010, p. 137
  22. Cavanagh 2003, p. 19
  23. Schaffner 2005, p. 57
  24. 24,0 24,1 24,2 24,3 Manning 2006, p. 34
  25. Schaffner 2005, p. 66
  26. Chapman 2010, p. 171
  27. Blake 2008, p. 88–89
  28. 28,0 28,1 «Pink Floyd | Artist | Official Charts» (en anglès). officialcharts.com. [Consulta: 10 octubre 2012].
  29. Cavanagh 2003, p. 42
  30. Browne; Browne. The Guide to United States Popular Culture (en anglès). Bowling Green, OH: Bowling Green State University Popular Press, 2000, p. 610. ISBN 978-0-87972-821-2. 
  31. 31,0 31,1 31,2 Perna, Alan di; Tolinski, Brad. Kitts, Jeff. Guitar World Presents Pink Floyd. 1st. Milwaukee, WI: Hal Leonard, 2002, p. 7. ISBN 978-0-634-03286-8. 
  32. 32,0 32,1 32,2 Cavanagh 2003, p. 39
  33. Povey 2007, p. 37-39
  34. Schaffner 2005, p. 55
  35. Chapman 2010, p. 169–170
  36. Mason, Nick. «Freak Out Schmeak Out». A: Philip Dodd. Inside Out – A Personal History of Pink Floyd. Paperback. Phoenix, 2011, p. 70, 87. ISBN 978-0-7538-1906-7. 
  37. Palacios 2010, p. 180-182
  38. 38,0 38,1 Palacios 2010, p. 182
  39. 39,0 39,1 Palacios 2010, p. 183
  40. 40,0 40,1 40,2 Palacios 2010, p. 196
  41. 41,0 41,1 41,2 41,3 Chapman 2010, p. 142
  42. 42,0 42,1 Jeffrey, Laura S. Pink Floyd: The Rock Band. Berkeley Heights, NJ: Enslow Publishers, 2010. ISBN 978-0-7660-3030-5. 
  43. Mason 2011, p. 92–93
  44. Palacios 2010, p. 183–184
  45. Blake 2008, p. 77
  46. Blake 2008, p. 84-85
  47. Blake 2008, p. 85
  48. Jones, Malcolm. The Making of The Madcap Laughs. 21st Anniversary. Brain Damage, 2003, p. 28. 
  49. Palacios 2010, p. 185
  50. Chapman 2010, p. 149
  51. 51,0 51,1 51,2 Palacios 2010, p. 187
  52. 52,0 52,1 52,2 «Notes sur "The Piper at the Gates of Dawn"» (en francès). Think Floyd.
  53. 53,0 53,1 Palacios 2010, p. 188
  54. Chapman 2010, p. 151
  55. Palacios 2010, p. 195
  56. Chapman 2010, p. 152
  57. 57,0 57,1 Chapman 2010, p. 153
  58. Palacios 2010, p. 198
  59. 59,0 59,1 Manning 2006, p. 36
  60. Palacios 2010, p. 198-199
  61. Chapman 2010, p. 154
  62. Palacios 2010, p. 199
  63. 63,0 63,1 Chapman 2010, p. 155
  64. Palacios 2010, p. 206
  65. Palacios 2010, p. 198, 206
  66. Chapman 2010, p. 158
  67. Jones 2003, pp. 21–22
  68. Cavanagh 2003, p. 37–38
  69. Palacios 2003, p. 209
  70. Palacios 2003, p. 371
  71. «Unreleased Pink Floyd material: Millionaire / She Was a Millionaire» (en anglès). Pinkfloydhyperbase.dk. [Consulta: 24 desembre 2012].
  72. Manning 2006, p. 29
  73. Chapman 2010, p. 162
  74. Ruhlmann, William. «The Scarecrow – Pink Floyd» (en anglès). Allmusic.com. [Consulta: 19 gener 2013].
  75. Schaffner 2005, p. 36
  76. Mason 2011, p. 95
  77. 77,0 77,1 77,2 77,3 Mason 2011, p. 95_105
  78. 78,0 78,1 Blake 2008, p. 94
  79. 79,0 79,1 Schaffner 2005, p. 88-90
  80. Schaffner 2005, p. 91_92
  81. 81,0 81,1 81,2 81,3 81,4 81,5 Povey 2007, p. 342
  82. Chapman 2010, p. 172
  83. «Pink Floyd Performs on US Television for the First Time: American Bandstand, 1967». [Consulta: 4 novembre 2016].
  84. «Watch Pink Floyd Perform with Syd Barrett on "American Bandstand" in 1967». [Consulta: 4 novembre 2016].
  85. 85,0 85,1 Cavanagh 2003, pp. 54–55
  86. Cavanagh 2003, p. 55
  87. Cavanagh 2003, p. 55-56
  88. 88,0 88,1 Blake 2008, p. 92
  89. Carruthers, Bob. Pink Floyd – Uncensored on the Record (en anglès). Coda Books Ltd, 2011. ISBN 978-1-908538-27-7. 
  90. Chapman 2010, p. 148-149
  91. Cavanagh 2003, p. 2-3
  92. Vegro, Symon. All That You Touch (en anglès). AuthorHouse, 2009, p. 78. ISBN 9781467897969. 
  93. Chapman 2010, p. 148
  94. Young, Rob. Faber & Faber. Electric Eden: Unearthing Britain's Visionary Music (en anglès), 2011, p. 454–455. ISBN 978-1-4299-6589-7. 
  95. Reisch, George A. Pink Floyd and Philosophy: Careful with That Axiom, Eugene!. 3. print.. Chicago: Open Court, 2007, p. 189. ISBN 978-0-8126-9636-3. «It started with a guy named Syd who styled himself a 'Piper at the Gates of Dawn' and spent most of the 1960s surrounded by groupies.» 
  96. «Syd Barrett: Roger 'Syd' Barrett, leader of Pink Floyd, died on July 7th, aged 60». The Economist. Economist Newspaper Ltd, 20-07-2006, p. 83 [Consulta: 26 desembre 2012].
  97. «Royal Mail unveils stamps to mark 50 years of Pink Floyd». BBC news, 26-05-2016 [Consulta: 26 maig 2016].
  98. 98,0 98,1 Richards, Sam. «Pink Floyd’s The Piper At The Gates Of Dawn gets new mono remaster» (en anglès). Time Inc. UK, 06-03-2018. [Consulta: 30 gener 2020].
  99. McAlwane, Jim. «agost 1967». Marmalade Skies. Arxivat de l'original el 15 gener 2007. [Consulta: 7 maig 2017]. La crítica publicada originalment a Record Mirror l'agost de 1967, no s'atribueix a cap autor en concret.
  100. Povey 2007, p. 66
  101. MacDonald, Bruno. Da Capo Press. Pink Floyd: Through the Eyes of – the Band, its Fans, Friends, and Foes (en anglès), 1996, p. 11. ISBN 978-0-306-80780-0. 
  102. Perone, James E. Greenwood Press. Music of The Counterculture Era (en anglès). 1a, 2004, p. 24. ISBN 978-0-313-32689-9. 
  103. Norman, Philip. John Lennon: The Life. 1st Ecco pbk.. Nova York: Ecco, 2009, p. 498. ISBN 978-0-06-075402-0. 
  104. Reisch 2007, p. 144
  105. «Spotify - UMMAGUMMA». Spotify.
  106. «Pink Floyd ‎– The Piper At The Gates Of Dawn» (en anglès). Discogs. [Consulta: 1r febrer 2020]. L'empaquetat - dissenyat per Storm Thorgerson- s'assembla a un llibre folrat de tela, juntament amb una reproducció de dotze pàgines d'un quadern de Syd Barrett. Els discos 1 i 2 contenen l'àlbum complet en la seva combinació mono original (disc 1), així com la versió estèreo alternativa (disc 2). Tots dos han estat remasteritzats recentment per James Guthrie. El tercer disc inclou diverses pistes de l'era-Piper sortides dels baguls d'Abbey Road, juntament amb els primers tres senzills de la banda. El material no publicat inclou una presa alternativa més curta de "Interstellar Overdrive" que anteriorment es creia perduda, la barreja abreviada pre-mescles de "Interstellar Overdrive" prèviament només disponible en un EP a França, una barreja alternativa de "Matilda Mother", tal com va aparèixer a les primeres sessions i també a la barreja estereo de "Apples and Oranges" del 1967, que inclou al principi i al final material no retallat. Piper es va remasteritzat i es va tornar a llançar el 26 de setembre de 2011 com a part de la campanya de reedició Why Pink Floyd...? . Està disponible en aquest format tant com a àlbum en si, com a part de la caixa recopilatòria Discovery Why Pink Floyd ... ?, juntament amb els altres 13 àlbums d'estudi i un nou llibret en colors.<ref name="discogswhy"{{ref-web | url = https://www.discogs.com/es/label/290524-Why-Pink-Floyd-Discovery-Edition | títol = Why Pink Floyd? Discovery Edition | editor = Discogs | consulta = 1 febrer 2020 | llengua = anglès}}
  107. 107,0 107,1 Povey 2007, p. 4-5
  108. «The Concert Database Pink Floyd, 1971-06-20, A Perfect Union Deep In Space, Palaeur, Rome, Italy, Atom Heart Mother World Tour (c), roio» (en anglès). Pf-db.com, 28-03-2007. [Consulta: 12 desembre 2012].
  109. Schaffner 2005, p. 156
  110. Mabbett, Andy. Pink Floyd – The Music and the Mystery. London: Omnibus, 2010, p. 160. ISBN 978-1-84938-370-7. 
  111. 111,0 111,1 Schaffner 2005, p. 91-92
  112. Schaffner 2005, p. 94
  113. Balke 2008, p. 102
  114. Chapman 2010, p. 189
  115. Chapman 2010, p. 185
  116. Chapman 2010, p. 192-193
  117. «Syd Barrett Pink Floyd Psychedelic Music Progressive Music: Syd Barrett Stars – Everything (So Far)». Sydbarrettpinkfloyd.com. [Consulta: 12 gener 2015].
  118. (1967) Album notes for The Piper at the Gates of Dawn. EMI.
  119. Palacios 2003, p. 206–207
  120. Chapman 2010, p. 170
  121. 121,0 121,1 «Pink Floyd - Official Charts» (en anglès). The Official UK Charts Company. [Consulta: 9 abril 2018].
  122. «Pink Floyd Chart History (Billboard 200)» (en anglès). Billboard. [Consulta: 9 abril 2018].
  123. ULTRATOP & Hung Medien. «Pink Floyd - The Piper At The Gates Of Dawn» (en holandès). Ultratop.be. [Consulta: 28 gener 2020].
  124. «Lescharts.com – Pink Floyd – The Piper at the Gates of Dawn» (en francès i anglès). Hung Medien. [Consulta: 9 abril 2018].
  125. «Certificazioni» (en italià). Federazione Industria Musicale Italiana. [Consulta: 31 març 2018].
  126. «Certified Awards - Pink Floyd - The Piper At The Gates Of Dawn». BPI. [Consulta: 31 març 2018].

BibliografiaModifica

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

  A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a The Piper at the Gates of Dawn