El tlahuica, també anomenat atzinca o ocuilteco, és una llengua parlada per 842 persones que habiten principalment en la localitat de San Juan Atzingo, en el sud de l'Estat de Mèxic, en el centre de Mèxic. És una llengua afiliada al grup otopame de la família lingüística otomang. De vegades s'usa el nom matlatzinca per a aquesta llengua, de fet el matlatzinca pròpiament dit és una variant, relativament propera al tlahuica pròpiament dit, una tercera variant parlada a Michoacán és el pirinda.

Infotaula de llenguaTlahuica/ocuiltec
Pjiekak'joo
Tipusllengua, llengua viva i llengua severament amenaçada modifica
Parlants
842 (2005)[1] principalment a Mèxic Mèxic
Rànquing-
Parlat aEstat de Mèxic
Autòcton deEstat de Mèxic modifica
Classificació lingüística
Otomang

   Otomang occidental
     llengües otopame

      llengües matlatzinca-tlahuica
Característiques
Institució de normalitzacióSEP
Nivell de vulnerabilitat4 en perill sever modifica
Codis
ISO 639-2ocu
ISO 639-3ocu modifica
Glottologatzi1235 modifica
Ethnologue.comocu modifica
UNESCO937 modifica
IETFocu modifica
Endangeredlanguages.com4913 modifica
Territoris de parla Matlatzinca

En el seu idioma natiu, el tlahuica o ocuilteco rep el nom de pjiekak'joo, que significa 'el que jo soc', o 'el que jo parlo', segons les traduccions dels nadius. El terme ocuiltecah significa en nàhuatl 'gent del lloc de cucs', el nom ocuiltec tal vegada és confús perquè actualment la llengua no s'usa a Ocuila sinó a dues ranxeries dependents d'aquesta localitat.

Per la grandària extremadament reduïda de la seva comunitat lingüística, el tlahuica és classificat com una llengua en imminent perill d'extinció. En el cens de 2000, només 26 persones de menys de 20 anys estaven documentats com a parlants d'ocuilteco. A partir de 2001, la llengua tlahuica ha passat a ser considerada com a llengua nacional per la legislació mexicana en matèria de drets lingüístics. A partir de l'any 2003 ha estat inclosa dins del Premi de Poesia Jove "Acolmiztli Nezahualcóyotl".

ReferènciesModifica

  1. INEGI, 2000.

BibliografiaModifica