Tony Richardson (Shipley, 5 de juny de 1928 - Los Angeles, 14 de novembre de 1991) va ser un director i productor de teatre i cinema anglès la carrera del qual va durar cinc dècades. El 1964 va guanyar l'Oscar al millor director per la pel·lícula Tom Jones.

Plantilla:Infotaula personaTony Richardson

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) Cecil Antonio Richardson Modifica el valor a Wikidata
5 juny 1928 Modifica el valor a Wikidata
Shipley (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Mort14 novembre 1991 Modifica el valor a Wikidata (63 anys)
Los Angeles (Califòrnia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortmalaltia relacionada amb la sida Modifica el valor a Wikidata
FormacióWadham College
Ashville College Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, director de teatre, productor de televisió, actor de cinema, guionista, productor de cinema, realitzador Modifica el valor a Wikidata
Activitat1952 Modifica el valor a Wikidata -
Família
CònjugeVanessa Redgrave (1962–1967), divorci Modifica el valor a Wikidata
FillsKatharine Richardson, Natasha Richardson, Joely Richardson Modifica el valor a Wikidata
Premis

Descrit per la fontGran Enciclopèdia Soviètica (1969–1978), (sec:Ричардсон Тони) Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0724798 The Movie Database: 32765 Allocine: 2775 Rottentomatoes: celebrity/tony_richardson Allmovie: p108201 TCM: 161413 IBDB: 15983
Find a Grave: 9793338 Modifica els identificadors a Wikidata

Biografia

modifica

Richardson va néixer a Shipley, West Riding, Yorkshire el 1928, fill d'Elsie Evans (Campion) i Clarence Albert Richardson, químic.[1] Era Head Boy a l'Ashville College, Harrogate i va anar al Wadham College, Universitat d'Oxford. Els seus contemporanis d'Oxford incloïen a Rupert Murdoch, Margaret Thatcher, Kenneth Tynan, Lindsay Anderson i Gavin Lambert. Tenia la distinció sense precedents de ser el president de la Societat Dramàtica de la Universitat d'Oxford i del Club de Teatre Experimental (ETC), a més de ser el crític teatral de la revista universitària Isis.[2] Entre les produccions dels seus estudiants es trobaven Shirley Williams (com Cordelia), John Schlesinger, Nigel Davenport i Robert Robinson.[3]

Carrera

modifica
 
Casa de Richardson de 1928 a 1948, 28 Bingley Road, Saltaire, Shipley

El 1955, en el seu debut com a director, Richardson va produir l'Apol·lo de Bellac de Jean Giraudoux per a la televisió amb Denholm Elliott i Natasha Parry en els papers principals.[4][5] Aproximadament al mateix temps va començar a ser actiu en el moviment britànic de Free Cinema, dirigint el curt de no ficció Momma Don't Allow (també el 1955) amb Karel Reisz.

Part de la "Nova Onada" britànica de directors, va estar involucrat en la formació de la Companyia Escènica Anglesa, juntament amb el seu amic George Goetschius i George Devine. Va dirigir l'obra de John Osborne Look Back in Anger al Royal Court Theatre, i en el mateix període va dirigir a Shakespeare en Stratford-upon--Avon. Després el 1957 va dirigir a Laurence Olivier com a Archie Arrissi en la següent obra d'Osborne The Entertainer, de nou per a la Royal Court.

El 1959, Richardson va cofundar Woodfall Film Productions amb John Osborne i el productor Harry Saltzman, i, com a debut de Woodfall, va dirigir la versió cinematogràfica de Look Back in Anger (1959), la seva primera pel·lícula.

 
Placa de BFI que commemora la contribució de Richardson al cinema

Moltes de les pel·lícules de Richardson, com A Taste of Honey i The Loneliness of the Long Distance Runner, van ser part de l'aclamat moviment del popular kitchen sink realism a Gran Bretanya en aquell moment, i diverses de les seves pel·lícules continuen sent considerades com a pedres angulars del moviment. El 1964, Richardson va rebre dos premis acadèmics (millor Director i millor Imatge) per a Tom Jones (1963) basada en la novel·la de Henry Fielding. La seva següent pel·lícula va ser Estimats difunts (1965), en la qual va treballar amb John Gielgud, Rod Steiger i Robert Morse, i va treballar a Hollywood tant en la ubicació com en l'etapa de so. En la seva autobiografia, confessa que no va compartir l'admiració general de Haskell Wexler, que va treballar en El Ser estimat com a director de fotografia i productor.[6]

Entre les estrelles que va dirigir Richardson es trobaven Jeanne Moreau, Orson Welles, Rob Lowe, Milton Berle, Trevor Howard, David Hemmings, Nicol Williamson, Tom Courtenay, Lynn Redgrave, Marianne Fielfull, Richard Burton, Kathjodie Foster, Anthony Hopjudench, Jojuch.[7] Els seus compositors musicals van incloure a Antoine Duhamel, John Addison i Shel Silverstein. Els seus guionistes van ser Jean Genet, Christopher Isherwood, Terry Southern, Marguerite Dures, Edward Bond (adaptant a Vladímir Nabókov) i Edward Albee. Richardson i Osborne van caure finalment durant la producció de la pel·lícula Charge of the Light Brigade (1968).[8] La qüestió bàsica era la falta de voluntat d'Osborne de passar pel procés de reescriptura, més àrdua al cinema que en el teatre. Richardson tenia una versió diferent. En la seva autobiografia (p. 195), escriu que Osborne estava enutjat per ser reemplaçat en un petit paper per Laurence Harvey amb qui els productors tenien obligacions. Osborne es venjava literàriament creant un personatge de ficció de pseudònim Richardson – un personatge dominant i arrogant que tots odiaven – en la seva obra The Hotel d'Amsterdam.

El treball de Richardson va ser estilitzadament variat. Mademoiselle (1966) va ser rodat en blanc i negre en la França rural amb una càmera estàtica, monocroma pel·lícula stock i sense música. The Charge of the Light Brigade (1968) va ser part èpica i part animada. Ned Kelly (1970) era el que es podria dir un western. El riure en la foscor (1969) i A Delicate Balance (1973) eren drames psicològics. Joseph Andrews (1977), basat en una altra novel·la de Henry Fielding, va ser un retorn a l'estat d'ànim de Tom Jones.

El 1970, Richardson anava a dirigir una pel·lícula sobre Vàtslav Nijinski amb un guió d'Edward Albee. Havia de ser protagonitzada per Rudolf Nuréiev com Nijinsky, Claude Jade com Romola i Paul Scofield com Diaghilev, però el productor Harry Saltzman va cancel·lar el projecte durant la preproducció.

El 1974, va viatjar a Los Angeles per a treballar en un guió (mai produït) amb Sam Shepard, i va quedar-se a viure allà.[9] Més tard aquell any, va començar a treballar a Mahogany (1975), protagonitzada per Diana Ross, però va ser acomiadat pel cap de Motown Berry Gordy poc després que comencés la producció, a causa de les diferències creatives.

Va escriure i va dirigir la comèdia dramàtica The Hotel New Hampshire (1984), basada en la novel·la homònima de John Irving i protagonitzada per Jodie Foster, Beau Bridges i Rob Lowe. Tot i que va ser un fracàs de taquilla, la pel·lícula va rebre una acollida crítica positiva.

Richardson va fer quatre pel·lícules importants més abans de la seva mort. l darrera, Blue Sky (1994), no es va estrenar fins gairebé tres anys després de la seva mort. Jessica Lange va guanyar un Oscar a la millor actriu per la seva actuació.

El 1966, Richardson va finançar la fugida de la presó de Wormwood Scrubs de l'espia i agent doble George Blake.[10][11]

Vida personal

modifica

Richardson es va casar amb l'actriu anglesa Vanessa Redgrave des de 1962 fins a 1967. La parella tenia dues filles, Natasha (1963–2009) i Joely Richardson (1965), després va deixar Redgrave per a l'actriu i cantant francesa Jeanne Moreau.[12] El 1972, va tenir una relació amb Grizelda Grimond, que era secretària de l'antic soci comercial de Richardson Oscar Lewenstein, i filla del polític britànic Jo Grimond. Grizelda Grimond va donar a llum a la seva filla, Katharine Grimond, el 8 de gener de 1973.[13]

Richardson era bisexual, però mai ho va reconèixer públicament fins que va contreure el VIH. Va morir de complicacions per la SIDA el 14 de novembre de 1991 als 63 anys.

Filmografia (com a director)

modifica

fonts: Adler; Little & McLaughlin; Richardson

Any Obra Teatre Lloc Temps
1954 The Changeling Wyndham's Londres 1 performance
1955 The Country Wife Theatre Royal Stratford East Londres 3 setmanes
1955 Mr Kettle & Mrs Moon Duchess Londres
1956 The Mulberry Bush Royal Court Londres
1956 Les Bruixes de Salem Royal Court Londres
1956 Look Back in Anger Royal Court Londres 151 actuacions
1956 Cards of Identity Royal Court Londres
1957 Look Back in Anger John Golden, Lyceum Nova York 1 any
1957 Look Back in Anger Moscow
1957 The Member of the Wedding Royal Court Londres
1957 The Entertainer Royal Court Londres 4 setmanes
1957 The Apollo of Bellac Royal Court Londres
1957 Les cadires Royal Court Londres
1957 The Entertainer Palace Londres 6 months
1957 The Making of Moo Royal Court Londres
1957 Requiem for a Nun Royal Court Londres
1958 The Entertainer Royale Nova York
1958 Les cadires & The Lesson Phoenix Nova York 17 actuacions
1958 Flesh to a Tiger Royal Court Londres
1958 Pericles Shakespeare Memorial Theatre Stratford-on-Avon
1959 Otel·lo Shakespeare Memorial Theatre Stratford-on-Avon
1959 Orpheus Descending Royal Court Londres
1959 Look After Lulu! Royal Court Londres 45 actuacions
1959 Look After Lulu! Noël Coward Theatre Londres 5 months
1960 A Taste of Honey Los Angeles
1960 A Taste of Honey Booth, Lyceum Nova York 376 actuacions
1961 The Changeling Royal Court Londres
1961 Luther Royal Court Londres 28 actuacions
1961 Luther Phoenix Londres 239 actuacions
1962 El somni d'una nit d'estiu Royal Court Londres 29 actuacions
1962 Semi-Detached Saville Londres
1963 Natural Affection Booth Nova York 31 actuacions
1963 Luther Lunt-Fontanne, St. James Nova York 6 months
1963 Semi-Detached Music Box Nova York 12 actuacions
1963 La resistible ascensió d'Arturo Ui Lunt-Fontanne Nova York 8 actuacions
1964 The Milk Train Doesn't Stop Here Anymore Brooks Atkinson Nova York 5 actuacions
1964 La gavina Queen's Theatre Londres
1964 St Joan of the Stockyards Queen's Theatre Londres 3 setmanes
1969 Hamlet Roundhouse Londres 10 setmanes
1969 Hamlet Lunt-Fontanne Nova York 52 actuacions
1972 Die Dreigroschenoper Prince of Wales Londres
1972 Jo, Claudi Queen's Theatre Londres
1973 Antoni i Cleòpatra Bankside Globe Playhouse Londres
1976 The Lady from the Sea Circle in the Square Theatre Nova York
1979 Al vostre gust Center Theatre Long Beach
1983 Toyer Kennedy Center Washington
1984 Dreamhouse L.A. Stage Co. Hollywood

Referències

modifica
  1. Richardson, pp 1–5
  2. Richardson, p.45
  3. Adler, p.26
  4. David Parkinson, 'Richardson, Cecil Antonio [Tony] (1928–1991)', Oxford Dictionary of National Biography, Oxford University Press, 2004
  5. "Giraudoux Play on Television 'The Apollo of Bellac'", The Times, 13 agost 1955
  6. Richardson, p. 163
  7. Fins que Richardson l'acomiada per no haver-se presentat repetidament al plató tal com estava contractat (Richardson, pp. 212–3)
  8. Heilpern, pp.346–51
  9. Richardson, p. 242.
  10. «John Quine». , 12-06-2013 [Consulta: 8 febrer 2019].
  11. «Cold War 'superspy' George Blake, who escaped from a UK jail and became a Russian hero, dies at 98». Independent.ie, 26-12-2020. [Consulta: 28 desembre 2020].
  12. needs substantiation
  13. Richardson, p.233