Obre el menú principal

Tractat de Granada (1500)

(S'ha redirigit des de: Tractat de Granada)

El tractat de Granada va ser una aliança militar pactada entre Lluís XII de França i Ferran II d'Aragó en els antecedents de la guerra de Nàpols de 1501 -1504, per repartir-se entre ambdós el territori del regne de Nàpols, sota el govern de Frederic III de Nàpols.[1] Sobre la base d'aquests acords, el nord del regne va quedar en poder de França, i el sud en mans del regne d'Aragó. Les discrepàncies entre ambdós signants van portar dos anys després a l'enfrontament armat, en què les tropes aragoneses de Gonzalo Fernández de Córdoba expulsar l'exèrcit francès, i tot Nàpols va quedar en poder d'Aragó.

Infotaula d'esdevenimentTractat de Granada
Tipus acord
Data 11 novembre 1500 (Gregorià)
Lloc Granada
Estat Espanya
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

ContextModifica

El 1499 el recentment coronat rei Lluís XII de França, llegant els seus drets sobre el ducat de Milà com a nét de la princesa milanesa Valentina Visconti i sobre el regne de Nàpols com descendent dels Anjou, va donar inici a la Guerra d'Itàlia de 1499–1501, enviant cap a la península Itàlica un poderós exèrcit que l'abril de 1500 va aconseguir ocupar Milà, deposant i capturant al duc Lluís Sforza i al seu germà Ascanio Sforza. Amb la intenció de prendre també Nàpols, busco una aliança amb l'única potència militar a la zona capaç de fer front al seu exèrcit: la corona d'Aragó, sota el regnat de Ferran el Catòlic, plantejant la possibilitat de dividir Nàpols entre tots dos. La idea no era nova: ja el 1497 Carles VIII de França havia fet a Ferran la mateixa proposició en el transcurs de la primera guerra de Nàpols,[2] encara que en aquella ocasió no s'havia arribat a un acord.

Frederic III de Nàpols, amb l'exèrcit i la hisenda malmesos després de la primera guerra de Nàpols, va entrar en tractes amb Lluís XII, oferint-se a pagar-li una contribució anual a canvi de la independència del seu regne ia permetre el pas de les tropes franceses cap a Sicília (en poder d'Aragó),[3] i al mateix temps va demanar ajuda al seu parent Ferran II d'Aragó per fer front al francès. Aquest, conscient del doble tracte del napolità i considerant que una guerra contra França resultaria llarga i costosa i que els drets al tron de Nàpols requeien abans sobre ell mateix que sobre Frederic, es va alinear amb Lluís XII, més disposat a quedar-se amb una part del regne que a perdre-ho tot.[4]

AcordsModifica

El tractat, justificat per la necessitat de fer front a l'amenaça dels turcs que assolaven el Mediterrani, va ser signat el 10 d'octubre de 1500 el castell de Chambord, i ratificat pels reis Catòlics l'11 de novembre del mateix any en Granada.[5] L'acord recollia les condicions següents:[6][7]

  • Lluís XII renunciava a les seves reclamacions en Cerdanya i el Rosselló; Ferran d'Aragó renunciava al comtat de Montpeller;
  • Els dos exèrcits participarien simultània, encara que no conjuntament, en la conquesta militar del Regne de Nàpols, les tropes franceses arribarien des del nord, i les aragoneses pel sud;
  • Una vegada conquerit Nàpols, el regne seria dividit entre els dos signants en dues parts iguals: Fernando es quedaria amb les províncies del sud (Pulla i Calàbria) amb el títol de ducats, mentre Luis mantindria la possessió sobre la zona central de la península italiana (les províncies de Abruzzo i Terra de Labor, que incloïen les ciutats de Nàpols i Gaeta) amb el títol de rei de Nàpols i de Jerusalem. Els drets sobre la Doan (duana) de Pulla, és a dir, els impostos recaptats per pastures, serien dividits a parts iguals.[8]
  • L'acord es mantindria en secret fins que l'exèrcit francès hagués arribat a Roma.

ConseqüènciesModifica

Conquesta i divisió de NàpolsModifica

Ignorant l'acord, Frederic III de Nàpols (el regne es trobava econòmicament i militarment debilitat després de la Guerra d'Itàlia de 1494–98 va demanar ajuda al seu parent Ferran d'Aragó per fer front a l'amenaça francesa, i el març de 1501 Gonzalo Fernández de Córdoba penetrar amb les seves tropes a Nàpols, suposadament per assistir a Frederic, però amb ordres secretes d'ocupar la zona assignada en el tractat.[9] El juny del mateix any, l'acord va ser fet públic, el papa Alexandre VI el va aprovar, promulgant la deposició de Frederic sota pretext de la seva col·laboració amb els turcs, i l'exèrcit francès de Bérault Stuart d'Aubigny va ocupar la seva part corresponent.

Incapaç d'enfrontar a tots dos contendents, l'octubre de 1501 Frederic va ser deposat del tron de Nàpols i conduït a França, d'on se li va prohibir sortir, en compensació per la pèrdua del regne va rebre una pensió de 50.000 lliures i el ducat d'Anjou.[10]

Ruptura de l'acordModifica

La bona convivència entre francesos i espanyols no duraria gaire: ja fos per desconeixement de la geografia napolitana (cosa dubtosa) o per mala fe de les dues parts,[11] el tractat considerava el regne de Nàpols com dividit en quatre províncies, quan ja des dels temps d'Alfons I estava organitzat en dotze.

Aviat van sorgir les desavinences entre els aliats per la possessió de la franja geogràfica que separava els seus respectius territoris (les províncies de Capitanata, Basilicata i Principat), i això donà pas als enfrontaments armats en els quals al llarg de 1502 i 1503 els exèrcits de Gonzalo Fernández de Córdoba derrotaren les tropes franceses en les batalles de Ruvo, Seminara, Cerinyola i Garellano. El gener de 1504 Lluís XII es va veure obligat a cedir la totalitat del regne de Nàpols a Aragó mitjançant la signatura del tractat de Lió.

ReferènciesModifica

  1. Mallett, Michael. Christine. The Italian Wars: 1494–1559, 2012, p. Pearson Education. ISBN 978-0-582-05758-6. 
  2. Juan de Mariana: Història general d'Espanya, vol. XIV, pàg. 5.
  3. Hernán Pérez del Pulgar: Crònica de les dues conquestes del regne de Nàpols , inclosa a les Cròniques del Gran Capità, pàg. 77-79. Crònica manuscrita del Gran Capità , autor anònim contemporani, op. cit., pàg. 305.
  4. Jerónimo Zurita: Història del rei Ferran el Catòlic. De les empreses, i lligues d'Itàlia, llibre III, cap. XL.
  5. Luis Suárez Fernández: 1500: Un gir radical en la política dels Reis Catòlics.
  6. Zurita, op. cit., llibre IV, cap. XXII.
  7. Francesco Guicciardini: Della istòria d'Itàlia, llibre XX, pàg. 422.
  8. Frédéric Schoeller: = és Cours d'histoire des Etats Européens, pàg. 115-117. Aquest dret importava entre 160.000 i 200.000 ducats anuals.
  9. Zurita, Jerónimo. Historia del rey Don Fernando el Católico. De las empresas, y ligas de Italia (en castellà), p. llibre IV, cap. XLIII. 
  10. Schoeller, 117.
  11. William Hickling Prescott: History of the Reign of Ferdinand and Isabella, the Catholic, of Spain, vol. III, pàg. 90.

Vegeu tambéModifica