Tractat de Stolbovo

El Tractat de Stolbovo fou l'acord de pau firmat el 1617 pel Tsarat Rus i Suècia, en virtut del qual finalitzava a la Guerra d'Íngria, que enfrontava a ambdues nacions des de feia set anys. L'acord es consolidà el 27 de febrer del mateix any, quan els representants dels dos països es reuniren, a l'actualment desapareguda ciutat de Stolbovo, al sud del llac Làdoga, després de diversos mesos de complexes operacions diplomàtiques amb l'objectiu de concloure les hostilitats.

Plantilla:Infotaula esdevenimentTractat de Stolbovo
Imatge
Tipustractat de pau Modifica el valor a Wikidata
Data1617 Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióStolbovo (Rússia) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Signatari
El príncep Dmitri Pojarski, a l'esquerra del quadre.

Durant el procés negociador va destacar la intervenció del príncep Dmitri Pojarski,[1] així com del comerciant i diplomàtic anglès John Mericke.[2] Això no obstant, i tot i les diferents vicissituds sorgides, el tractat fou firmat i ratificat per ambdues parts, quedant com a mostra d'aquest fet les declaracions de Gustau II Adolf de Suècia, que veié en l'acord un «gran triomf». Les pretensions russes d'adquirir territoris a la zona bàltica s'anaren diluint progressivament, i les mostres de cordialitat entre Suècia i Rússia es succeïren en el temps (exemple d'això fou el manteniment d'un ambaixador permanent suec a Moscou, per primer cop en la història).


En el tractat de pau s'acordaren els següents termes:

Fortalesa d'Oreshek
  • Suècia obtenia la província i la fortalesa de Kexholm (Käkisalmi) (avui Priozersk), el sud-oest de Carèlia i la província d'Íngria; incloent la fortalesa de Nöteborg, coneguda com "la clau de Finlàndia" (avui Shlisselburg, Rússia)
  • Els membres de les classes altes d'aquests territoris tenien permís per exiliar-se abans de 14 dies, si així ho desitjaven, un dret que no fou garantit per la gent del poble.
  • Rússia renuncia a totes les reclamacions sobre Estònia i Livònia
  • Rússia hauria de pagar a Suècia 20.000 rubles com indemnització de guerra.[3]
  • Nóvgorod i altres territoris suecs guanyats durant la guerra serien retornats a Rússia.
  • Suècia es quedà amb tots els pertrets de guerra capturats abans del 20 de novembre de 1616.
  • La ciutat russa de Gdov hauria de restar en mans sueques fins que la pau fos confirmada i les fronteres totalment establertes.
  • Suècia reconeixia a Miquel Romanov com el legítim tsar de Rússia, posant punt final a les reclamacions sueques sobre Rússia.
  • Rússia podia comerciar lliurement, satisfent els aranzels normals, obtenint garanties que Suècia no bloquejaria Rússia totalment.
  • Rússia podia establir delegacions comercials a Estocolm, Reval (Tallinn) i Vyborg com a contrapartida, per les delegacions comercials sueques a Nóvgorod, Pskov, i Moscou.

Pot afirmar-se, que ambdues comunitats polítiques quedaren satisfets amb les disposicions del tractat, ja que Rússia jutjava com un mal menor l'entrega d'uns quants territoris i places fortes a canvi de la important ciutat de Nóvgorod, i del reconeixement del tsar Miquel I, mentre Suècia es conformà a allunyar dels voltants del Bàltic als russos i el restabliment de les fronteres naturals.

ReferènciesModifica

  1. Sacchi, Henri. La guerre de Trente ans: l'ombre de Charles-Quint (en francès). Ed. L'Harmattan, 1991, p. 112. ISBN 2738410944. 
  2. Pares, Bernard. A history of Russia. University Paperbacks, 1962. , p. 200.
  3. Van Bergen, J. The Story of Russia. World Library, 2007. ISBN 978-1-4218-4481-7. , p. 117.

BibliografiaModifica

  • Dunning, Chester S. L.. Russia's first civil war: the Time of Troubles and the founding of the Romanov Dinasty. Pennsylvania State University Press, 2001. ISBN 0-271-02074-1. 
  • Dunning, Chester S. L.. A short history of Russia's first civil war. Pennsylvania State University Press, 2004. ISBN 0-271-02465-8.