Trencapinyes
El trencapinyes comú, picapinyes,[2] trencapinyons,[3] bectort[4] o bec creuat[5] (Loxia curvirostra) és, tant per la seua morfologia com per alguns dels seus aspectes i costums (reproducció, alimentació, distribució, etc.) un dels ocells més curiosos i sorprenents de l'avifauna dels Països Catalans. Viu a Euràsia (incloent-hi les Illes Fèroe, Irlanda, la Gran Bretanya, el Japó i les Filipines), Algèria, Tunísia, Marroc i Amèrica del Nord (incloent-hi Bermuda, Belize, El Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua i Saint-Pierre i Miquelon). És itinerant a l'Afganistan, Groenlàndia, Islàndia, Jordània, Líbia, Malta, Svalbard, Jan Mayen i Tadjikistan.[6]
Loxia curvirostra | |
---|---|
![]() Mascle (biologia) | |
![]() Femella | |
Dades | |
Envergadura | 29 cm |
| |
Estat de conservació | |
![]() | |
Risc mínim | |
UICN | 22720646 |
Taxonomia | |
Super-regne | Eukaryota |
Regne | Animalia |
Fílum | Chordata |
Classe | Aves |
Ordre | Passeriformes |
Família | Fringillidae |
Gènere | Loxia |
Espècie | Loxia curvirostra Linnaeus, 1758[1] |
| |
![]() |
MorfologiaModifica
És un dels fringíl·lids més grossos, ja que fa 16 cm i pot arribar a pesar 48 g, amb una envergadura de 29 cm. El dimorfisme sexual pel que fa a la coloració és força manifest, bé que hi ha molta variació individual i subespecífica. En els mascles domina el vermell, que en alguns individus pot adoptar tonalitats ataronjades. En la femella, en canvi, la coloració dominant és la verda o la verda groguenca. Els joves inicialment són ratllats (com la resta dels fringíl·lids carduelins) i la coloració és bruna en el dors i grisenca pàl·lida al dessota. El seu bec és revingut i encreuat (únic en l'avifauna sudpaleàrtica) i és adaptat per a extreure les llavors de les pinyes de les coníferes. Té el cap molt voluminós i la cua fortament enforcada. El bec, de vegades, és emprat per a traslladar-se entre el brancam; hi ha ocells que el tenen girat a la dreta i d'altres a l'esquerra. En néixer el tenen recte. Si, a més a més, hi afegim la peculiar manera de subjectar les pinyes amb les pota|potes quan se les menja i les postures acrobàcia|acrobàtiques que adopta per tal de netejar les pinyes de pinyó (botànica)|pinyons, ens recordarà un petit lloro. La potència que tenen les corbades mandíbules del bec és considerable, fins a l'extrem d'haver doblegat enreixats de gàbies. El cant és agradable, però l'emet en un to força baix, cosa que no permet d'escoltar-lo de lluny. Canta des del cimal dels pi (arbre)|pins més alts, on també sempre descansa.
EcologiaModifica
És abundant i regular a les pinedes, muntanyes i subalpines septentrionals, on manté dos tipus de poblaments: poblacions fixes reproductores i elements ambulants. És, en canvi, local i irregular en els boscos (sempre pinedes) de la resta dels Països Catalans. A l'hivern es troba més repartit.
El vol és potent, però ondulat. El reclam que emet consisteix en una nota característica i ressonant. S'alimenta gairebé exclusivament de llavors de coníferes.
Rarament baixa a terra i, si ho fa, és per beure. És un ocell social i molt gregari i oportunista, que forma petits estols, els quals, de vegades, poden assolir grans proporcions. Un tret molt notable de la seua biologia consisteix en les irrupcions, és a dir, anades o invasions de migrants en nombre desacostumat que es produeixen de forma asincrònica i imprevisible i que empenyen grans estols de trencapinyes comuns extrapirinencs devers una direcció determinada, bo i formant un autèntic envaïment a la zona d'irrupció. Les darreres irrupcions importants que van arribar a la Catalunya Central van ser l'any 1983 i el 1990.
A Amèrica del Nord és depredat per Accipiter striatus, Tamiasciurus, Perisoreus canadensis, Cyanocitta stelleri, Accipiter cooperi, Falco columbarius, Falco peregrinus, Lanius excubitor, Falco sparverius i Glaucidium gnoma, mentre que a Euràsia ho és per còrvids i esquirols.[7]
Nia, independentment del fotoperíode, en qualsevol època de l'any, sempre en boscos de coníferes, amb una posta anyal de tres o quatre ous blancs o blanc-blavosos, amb taquetes i ratlles.
SubespèciesModifica
- L. curvirostra altaiensis (Sushkin, 1925).[8]
- L. curvirostra balearica (Homeyer, 1862). Endèmica de les Illes Balears[9]
- L. curvirostra bendirei (Ridgway, 1884).[10]
- L. curvirostra corsicana (Tschusi, 1912).[11]
- L. curvirostra curvirostra (Linnaeus, 1758).[12]
- L. curvirostra grinnelli (Griscom, 1937).[13]
- L. curvirostra guillemardi (Madarasz, 1903)
- L. curvirostra himalayensis (Blyth, 1845).[14]
- L. curvirostra japonica (Ridgway, 1884).[15]
- L. curvirostra luzoniensis (Ogilvie-Grant, 1894).[16]
- L. curvirostra meridionalis (Robinson & Kloss, 1919).[17]
- L. curvirostra mesamericana (Griscom, 1937).[18]
- L. curvirostra minor (C. L. Brehm, 1846)[19]
- L. curvirostra poliogyna (Whitaker, 1898).[20]
- L. curvirostra pusilla (Gloger, 1833).[21]
- L. curvirostra reai (A. R. Phillips, 1981).[22]
- L. curvirostra stricklandi (Ridgway, 1885).[23]
- L. curvirostra tianschanica (Laubmann, 1927).[24]
- L. curvirostra vividior (A. R. Phillips, 1981).[25]
ReferènciesModifica
- ↑ The Taxonomicon (anglès)
- ↑ «picapinyes». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ «trencapinyons». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ «bectort». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ https://www.researchgate.net/profile/Xavier_Ferrer/publication/266138388_The_birds_in_the_Minorca_Natural_History_of_the_presbyter_Josep_Sanxo_i_Sanxo_1777-1847_Write_in_catalan_Els_ocells_a_la_historia_natural_de_Menorca_del_prevere_Josep_Sanxo_i_Sanxo_1777-1847/links/545ced310cf295b5615e62ad.pdf?origin=publication_detail bec crusat, DCVB: bec creuat
- ↑ IUCN (anglès)
- ↑ Adkisson, C., 1996. Red crossbill (Loxia curvirostra). The Birds of North America Online, 256: 1-20.
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
BibliografiaModifica
- Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Plana 187. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0
- Genard, M., F. Lescourret. 1987. The common crossbill Loxia curvirostra in the Pyrenees: Some observations on its habitats and on its relations with conifer seeds. Bird Studies, 34: 52-63.
- Groth, J. G., 1993. Evolutionary differentiation in morphology, vocalizations, and allozymes among nomadic sibling species in the North American red crossbill (Loxia curvirostra) complex. Univ. Calif. Publ. Zool. 127.
- Hahn, T. P., 1995. Integration of photoperiodic and food cues to time changes in reproductive physiology by an opportunistic breeder, the red crossbill, Loxia curvirostra (Aves: Carduelinae). J. Exp. Zool. 272:213-226.
- Hahn, T., 1998. Reproductive seasonality in an opportunistic breeder, the red crossbill, Loxia curvirostra. Ecology, 79: 2365-2375.
- Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002. ISBN 84-282-1317-8.
- Knox, A., 1990. The sympatric breeding of Common and Scottish Crossbills Loxia curvirostra and Loxia scotica and the evolution of crossbills. Ibis, 132: 454-466.
- Questiau, S., L. Gielly, M. Clouet, P. Taberlet. 1999. Phylogeographical evidence of gene flow among Common Crossbill (Loxia curvirostra, Aves, Fringillidae) populations at the continental level. Heredity, 83: 196-205.
- Tallman, D. A. & Zusi, R. L., 1984. A hybrid red crossbill-pine siskin (Loxia curvirostra x Carduelis pinus) and speculations on the evolution of Loxia. Auk 101:155-158.
- Yarrell, W., 1829. On the structure of the beak and its muscles in the crossbill, (Loxia curvirostra). Zool. J. 4:459-465.
Enllaços externsModifica
- Vídeos de trencapinyes comuns en llur hàbitat natural. (anglès)
- Informació sobre les poblacions de trencapinyes comuns del Principat de Catalunya. (català)
- The Birds of North America (anglès)
- Animal Diversity Web (anglès)
- Arctos Specimen Database (anglès)
- Trencapinyes (en anglès). Encyclopedia of Life.
- BirdLife International (anglès)
- ZipCodeZoo (anglès)