Obre el menú principal
Viquipèdia

Trencapinyes

El trencapinyes comú, picapinyes,[2] trencapinyons,[3] bectort[4] o bec creuat[5] (Loxia curvirostra) és, tant per la seua morfologia com per alguns dels seus aspectes i costums (reproducció, alimentació, distribució, etc.) un dels ocells més curiosos i sorprenents de l'avifauna dels Països Catalans. Viu a Euràsia (incloent-hi les Illes Fèroe, Irlanda, la Gran Bretanya, el Japó i les Filipines), Algèria, Tunísia, Marroc i Amèrica del Nord (incloent-hi Bermuda, Belize, El Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua i Saint-Pierre i Miquelon). És itinerant a l'Afganistan, Groenlàndia, Islàndia, Jordània, Líbia, Malta, Svalbard, Jan Mayen i Tadjikistan.[6]

Infotaula d'ésser viuTrencapinyes comú
Loxia curvirostra
Loxia curvirostra -Karwendel mountains, Austria.jpg
Mascle (biologia)
Red Crossbill (Female).jpg
Femella
Dades
Envergadura 29 cm
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN 22720646
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaFringillidae
GènereLoxia
EspècieLoxia curvirostra
Linnaeus, 1758[1]
Modifica les dades a Wikidata

MorfologiaModifica

És un dels fringíl·lids més grossos, ja que fa 16 cm i pot arribar a pesar 48 g, amb una envergadura de 29 cm. El dimorfisme sexual pel que fa a la coloració és força manifest, bé que hi ha molta variació individual i subespecífica. En els mascles domina el vermell, que en alguns individus pot adoptar tonalitats ataronjades. En la femella, en canvi, la coloració dominant és la verda o la verda groguenca. Els joves inicialment són ratllats (com la resta dels fringíl·lids carduelins) i la coloració és bruna en el dors i grisenca pàl·lida al dessota. El seu bec és revingut i encreuat (únic en l'avifauna sudpaleàrtica) i és adaptat per a extreure les llavors de les pinyes de les coníferes. Té el cap molt voluminós i la cua fortament enforcada. El bec, de vegades, és emprat per a traslladar-se entre el brancam; hi ha ocells que el tenen girat a la dreta i d'altres a l'esquerra. En néixer el tenen recte. Si, a més a més, hi afegim la peculiar manera de subjectar les pinyes amb les pota|potes quan se les menja i les postures acrobàcia|acrobàtiques que adopta per tal de netejar les pinyes de pinyó (botànica)|pinyons, ens recordarà un petit lloro. La potència que tenen les corbades mandíbules del bec és considerable, fins a l'extrem d'haver doblegat enreixats de gàbies. El cant és agradable, però l'emet en un to força baix, cosa que no permet d'escoltar-lo de lluny. Canta des del cimal dels pi (arbre)|pins més alts, on també sempre descansa.

EcologiaModifica

És abundant i regular a les pinedes, muntanyes i subalpines septentrionals, on manté dos tipus de poblaments: poblacions fixes reproductores i elements ambulants. És, en canvi, local i irregular en els boscos (sempre pinedes) de la resta dels Països Catalans. A l'hivern es troba més repartit.

El vol és potent, però ondulat. El reclam que emet consisteix en una nota característica i ressonant. S'alimenta gairebé exclusivament de llavors de coníferes.

Rarament baixa a terra i, si ho fa, és per beure. És un ocell social i molt gregari i oportunista, que forma petits estols, els quals, de vegades, poden assolir grans proporcions. Un tret molt notable de la seua biologia consisteix en les irrupcions, és a dir, anades o invasions de migrants en nombre desacostumat que es produeixen de forma asincrònica i imprevisible i que empenyen grans estols de trencapinyes comuns extrapirinencs devers una direcció determinada, bo i formant un autèntic envaïment a la zona d'irrupció. Les darreres irrupcions importants que van arribar a la Catalunya Central van ser l'any 1983 i el 1990.

A Amèrica del Nord és depredat per Accipiter striatus, Tamiasciurus, Perisoreus canadensis, Cyanocitta stelleri, Accipiter cooperi, Falco columbarius, Falco peregrinus, Lanius excubitor, Falco sparverius i Glaucidium gnoma, mentre que a Euràsia ho és per còrvids i esquirols.[7]

Nia, independentment del fotoperíode, en qualsevol època de l'any, sempre en boscos de coníferes, amb una posta anyal de tres o quatre ous blancs o blanc-blavosos, amb taquetes i ratlles.

  • Ous

  • Exemplar de l'illa de Kodiak, Alaska, Estats Units.

  • Detall de trencapinyes

  • Segell de les Illes Fèroe de l'any 1996

  • Detall

  • Dibuix de Magnus von Wright (segle XIX)

  • Dibuix de Johann Friedrich Naumann (segle XIX

  • Trencapinyes en un bosc nacional d'Oregon

  • Exemplar dissecat

  • Mascle immadur

SubespèciesModifica

  • L. curvirostra altaiensis (Sushkin, 1925).[8]
  • L. curvirostra balearica (Homeyer, 1862). Endèmica de les Illes Balears[9]
  • L. curvirostra bendirei (Ridgway, 1884).[10]
  • L. curvirostra corsicana (Tschusi, 1912).[11]
  • L. curvirostra curvirostra (Linnaeus, 1758).[12]
  • L. curvirostra grinnelli (Griscom, 1937).[13]
  • L. curvirostra guillemardi (Madarasz, 1903)
  • L. curvirostra himalayensis (Blyth, 1845).[14]
  • L. curvirostra japonica (Ridgway, 1884).[15]
  • L. curvirostra luzoniensis (Ogilvie-Grant, 1894).[16]
  • L. curvirostra meridionalis (Robinson & Kloss, 1919).[17]
  • L. curvirostra mesamericana (Griscom, 1937).[18]
  • L. curvirostra minor (C. L. Brehm, 1846)[19]
  • L. curvirostra poliogyna (Whitaker, 1898).[20]
  • L. curvirostra pusilla (Gloger, 1833).[21]
  • L. curvirostra reai (A. R. Phillips, 1981).[22]
  • L. curvirostra stricklandi (Ridgway, 1885).[23]
  • L. curvirostra tianschanica (Laubmann, 1927).[24]
  • L. curvirostra vividior (A. R. Phillips, 1981).[25]

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica

  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Plana 187. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0
  • Genard, M., F. Lescourret. 1987. The common crossbill Loxia curvirostra in the Pyrenees: Some observations on its habitats and on its relations with conifer seeds. Bird Studies, 34: 52-63.
  • Groth, J. G., 1993. Evolutionary differentiation in morphology, vocalizations, and allozymes among nomadic sibling species in the North American red crossbill (Loxia curvirostra) complex. Univ. Calif. Publ. Zool. 127.
  • Hahn, T. P., 1995. Integration of photoperiodic and food cues to time changes in reproductive physiology by an opportunistic breeder, the red crossbill, Loxia curvirostra (Aves: Carduelinae). J. Exp. Zool. 272:213-226.
  • Hahn, T., 1998. Reproductive seasonality in an opportunistic breeder, the red crossbill, Loxia curvirostra. Ecology, 79: 2365-2375.
  • Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002. ISBN 84-282-1317-8.
  • Knox, A., 1990. The sympatric breeding of Common and Scottish Crossbills Loxia curvirostra and Loxia scotica and the evolution of crossbills. Ibis, 132: 454-466.
  • Questiau, S., L. Gielly, M. Clouet, P. Taberlet. 1999. Phylogeographical evidence of gene flow among Common Crossbill (Loxia curvirostra, Aves, Fringillidae) populations at the continental level. Heredity, 83: 196-205.
  • Tallman, D. A. & Zusi, R. L., 1984. A hybrid red crossbill-pine siskin (Loxia curvirostra x Carduelis pinus) and speculations on the evolution of Loxia. Auk 101:155-158.
  • Yarrell, W., 1829. On the structure of the beak and its muscles in the crossbill, (Loxia curvirostra). Zool. J. 4:459-465.

Enllaços externsModifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Trencapinyes&oldid=20214579»