Trencapinyes

Espècie d'au

El trencapinyes comú, picapinyes,[1] trencapinyons,[2][3][4] bectort,[5] bec creuat,[6] o bec crusat[7] (Loxia curvirostra) és, tant per la seua morfologia com per alguns dels seus aspectes i costums (reproducció, alimentació, distribució, etc.) un dels ocells més curiosos i sorprenents de l'avifauna dels Països Catalans. Viu a Euràsia (incloent-hi les Illes Fèroe, Irlanda, la Gran Bretanya, el Japó i les Filipines), el Magrib (Algèria, Tunísia i Marroc) i Amèrica del Nord (incloent-hi Bermuda, Belize, El Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua i Saint-Pierre i Miquelon). És itinerant a l'Afganistan, Groenlàndia, Islàndia, Jordània, Líbia, Malta, Svalbard, Jan Mayen i Tadjikistan.[8]

Infotaula d'ésser viuTrencapinyes
Loxia curvirostra Modifica el valor a Wikidata
Loxia curvirostra -Karwendel mountains, Austria.jpg
mascle Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes2,95 g (pes al naixement) Modifica el valor a Wikidata
Envergadura29 cm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries3,5 Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN22720646 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaFringillidae
GènereLoxia
EspècieLoxia curvirostra Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758
Distribució
Endèmic deNeora Valley National Park (en) Tradueix, Singalila National Park (en) Tradueix, Senchal Wildlife Sanctuary (en) Tradueix, Shingba Rhododendron Sanctuary (en) Tradueix, Yuksom i Eaglenest Wildlife Sanctuary (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

A Catalunya és una espècie propera a l'amenaça, tot i que a Europa en general està fora de perill.[9]

Hi ha una subespècie endèmica de les Illes Balears, la L. curvirostra balearica.[10]

MorfologiaModifica

midaModifica

És un dels fringíl·lids més grossos, ja que fa 16 cm i pot arribar a pesar 48 g, amb una envergadura de 29 cm.

coloracióModifica

El dimorfisme sexual pel que fa a la coloració és força manifest, bé que hi ha molta variació individual i subespecífica. En els mascles domina el vermell rajol,[11] que en alguns individus pot adoptar tonalitats ataronjades. En la femella, en canvi, la coloració dominant és la marró oliva amb carpó i sota del cos groguencs.[11] Els joves inicialment són ratllats (com la resta dels fringíl·lids carduelins) i la coloració és bruna en el dors i grisenca pàl·lida al dessota.

anatomia i becModifica

Té el cap molt voluminós i la cua fortament enforcada. El seu bec és revingut i encreuat (únic en l'avifauna de la regió sudpaleàrtica) i és adaptat per a extreure les llavors de les pinyes de les coníferes. De vegades, és emprat per a traslladar-se entre el brancam; hi ha ocells que el tenen girat a la dreta i d'altres a l'esquerra. En néixer el tenen recte. Si, a més a més, hi afegim la peculiar manera de subjectar les pinyes amb les potes quan se les menja i les postures acrobàtiques que adopta per tal de netejar les pinyes de pinyons, ens recordarà un petit lloro. La potència que tenen les corbades mandíbules del bec és considerable, fins a l'extrem d'haver doblegat enreixats de gàbies.

veuModifica

El cant és agradable, però l'emet en un to força baix, cosa que no permet d'escoltar-lo de lluny. Sovint canta des del cimal dels pins més alts, on també sempre descansa. El reclam que emet consisteix en una nota característica i ressonant.

Més específicament, i d'acord amb la guia de camp de R.T. Peterson et alii, el cant és «de vegades suau, una barreja vacil·lant de refilets curts i notes cruixents, piulants i esberlants; algunes frases recorden el verdum. Reclam de vol un persistent, fort i emfàtic "glipp-glipp" o "txip-txip-txip"; altres reclams inclouen un suau "txuc-txuc"».[12] Lars Jonsson, a la seva guia de camp, indica que «el reclam de vol o de contacte és un característic i metàl·lic "quip-quip" o "glip-glip". El cant, de tipus verdum, és irregular i ràpid, amb refilets, notes agudes i reclams barrejats. Alarma en profund "txüc-txüc"».[13]

El seu cant es pot escoltar a la pàgina del Servidor d'informació ornitològica de Catalunya[9]

EcologiaModifica

És abundant i regular als boscos de coníferes pirinencs i prepirinencs (pinedes de pi negre, avetoses, etc.),[9] on manté dos tipus de poblaments: poblacions fixes reproductores i elements ambulants. Es troba principalment als estatges montà i subalpí,[14] però té una preferència per l'estatge subalpí (a partir dels 1600 metres i fins als 2300).[15] És, en canvi, local i irregular en els boscos (sempre pinedes) de la resta dels Països Catalans. A l'hivern es troba més repartit.

El vol és potent, però ondulat. S'alimenta gairebé exclusivament de llavors de coníferes, principalment de pícea[13] i avet, però també pi, com ara pi negre, i làrix. La seva presència es pot intuir per la presència de pinyes obertes caigudes per terra.[12]

Rarament baixa a terra i, si ho fa, és per beure. És un ocell social i molt gregari i oportunista, que forma petits estols, els quals, de vegades, poden assolir grans proporcions. Un tret molt notable de la seua biologia consisteix en les irrupcions, és a dir, anades o invasions de migrants en nombre desacostumat que es produeixen de forma asincrònica i imprevisible i que empenyen grans estols de trencapinyes comuns extrapirinencs devers una direcció determinada, bo i formant un autèntic envaïment a la zona d'irrupció. Les darreres irrupcions importants que van arribar a la Catalunya Central van ser l'any 1983 i el 1990.

A Amèrica del Nord, l'adult és depredat principalment per l'esparver nord-americà (Accipiter striatus), i els ous i polls pel gaig canadenc (Perisoreus canadensis), el gaig de Steller (Cyanocitta stelleri) i els rosegadors Tamiasciurus. Altres possibles depredadors inclouen rapinyaires com ara l'astor de Cooper (Accipiter cooperii), l'esmirla (Falco columbarius), el falcó pelegrí (Falco peregrinus), el xoriguer americà (Falco sparverius) i el mussolet muntanyenc (Glaucidium gnoma), o el passeriforme botxí septentrional o tuït (Lanius excubitor).[16]

Similarment, a Euràsia és depredat principalment per rapinyaires i altres ocells especialitzats en caçar passeriformes, còrvids i esquirols.[16][17]

Nia, independentment del fotoperíode, en qualsevol època de l'any, sempre en boscos de coníferes, amb una posta anyal de tres o quatre ous blancs o blanc-blavosos, amb taquetes i ratlles.

ImatgesModifica

  • Ous

  • Exemplar a l'illa de Kodiak, Alaska, Estats Units.

  • Un trencapinyes de prop

  • Segell de les Illes Fèroe de l'any 1996

  • Un exemplar als EUA

  • Dibuix de Magnus von Wright (segle xix)

  • Dibuix de Johann Friedrich Naumann (segle xix)

  • Trencapinyes en un bosc nacional d'Oregon

  • Exemplar dissecat

  • Mascle immadur

SubespèciesModifica

  • L. curvirostra altaiensis (Sushkin, 1925).[18]
  • L. curvirostra balearica (Homeyer, 1862). Endèmica de les Illes Balears[10][19]
  • L. curvirostra bendirei (Ridgway, 1884).[20]
  • L. curvirostra corsicana (Tschusi, 1912).[21]
  • L. curvirostra curvirostra (Linnaeus, 1758).[22]
  • L. curvirostra grinnelli (Griscom, 1937).[23]
  • L. curvirostra guillemardi (Madarasz, 1903)
  • L. curvirostra himalayensis (Blyth, 1845).[24]
  • L. curvirostra japonica (Ridgway, 1884).[25]
  • L. curvirostra luzoniensis (Ogilvie-Grant, 1894).[26]
  • L. curvirostra meridionalis (Robinson & Kloss, 1919).[27]
  • L. curvirostra mesamericana (Griscom, 1937).[28]
  • L. curvirostra minor (C. L. Brehm, 1846)[29]
  • L. curvirostra poliogyna (Whitaker, 1898).[30]
  • L. curvirostra pusilla (Gloger, 1833).[31]
  • L. curvirostra reai (A. R. Phillips, 1981).[32]
  • L. curvirostra stricklandi (Ridgway, 1885).[33]
  • L. curvirostra tianschanica (Laubmann, 1927).[34]
  • L. curvirostra vividior (A. R. Phillips, 1981).[35]

ReferènciesModifica

  1. ↑ «picapinyes». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. ↑ Trencapinyes comú, variant baleàric del nom a: Roger Tory Peterson, Guy Mountfort, P.A.D. Hollom, Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, p. 284-5.
  3. ↑ «trencapinyons». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  4. ↑ bec crusat, bec-crusat i trencapinyons a "Els ocells a la història natural de Menorca del prevere Josep Sanxo i Sanxo (1777-1847)", Xavier Ferrer i Jordi Muntaner, Randa núm. 72, 2014, pp. 110-134, esp. p. 132 (Institut Menorquí d'Estudis, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona), accessible des de Research Gate. [Accedit l'11-08-2020].
  5. ↑ «bectort». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  6. ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «bec». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  7. ↑ bec crusat, bec-crusat i trencapinyons a "Els ocells a la història natural de Menorca del prevere Josep Sanxo i Sanxo (1777-1847)", Xavier Ferrer i Jordi Muntaner, Randa núm. 72, 2014, pp. 110-134, esp. pp. 126 i 132 (Institut Menorquí d'Estudis, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona), accessible des de Research Gate. [Accedit l'11-08-2020].
  8. ↑ IUCN (anglès)
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Fitxa del trencapinyes al SIOC - Servidor d'informació ornitològica de Catalunya. [Accedit l'11-08-2020].
  10. ↑ 10,0 10,1 «Trencapinyes». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  11. ↑ 11,0 11,1 Trencapinyes comú a: Roger Tory Peterson, Guy Mountfort, P.A.D. Hollom, Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, p. 284.
  12. ↑ 12,0 12,1 Trencapinyes comú a: Roger Tory Peterson, Guy Mountfort, P.A.D. Hollom, Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, p. 284-5.
  13. ↑ 13,0 13,1 Trencapinyes a: Lars Jonsson, Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 1994, p. 521.
  14. ↑ El trencapinyes a: Toni Llobet i François, Flora i fauna del Parc Natural Alt Pirineu, Brau Edicions, Figueres, 2009, 2015, p. 117.
  15. ↑ El trencapinyes a Pas de pardal. [Accedit l'11-08-2020].
  16. ↑ 16,0 16,1 Fitxa del Loxia curvirostra a l'Animal Diversity Web - ADW, (anglès). [Accedit l'11-08-2020].
  17. ↑ Adkisson, C., 1996. Red crossbill (Loxia curvirostra). The Birds of North America Online, 256: 1-20. (anglès)
  18. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  19. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  20. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  21. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  22. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  23. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  24. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  25. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  26. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  27. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  28. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  29. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  30. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  31. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  32. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  33. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  34. ↑ Animal Diversity Web (anglès)
  35. ↑ Animal Diversity Web (anglès)

BibliografiaModifica

  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993, p. 187, (català). ISBN 84-88545-01-0
  • Peterson, Roger Tory; Mountfort, Guy; Hollom, P.A.D.: Guia de camp dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, p. 284, (català). ISBN 9788428210348
  • Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 1994, p. 521, (català). ISBN 9788428210089
  • Svensson, Lars (text i mapes); Grant, Peter J. (col·laboració); Mullarney, Killian; Zetterström, Dan (il·lustracions i legendes): Guia d'ocells. Europa i regió mediterrània, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal (??), Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 2018, (català). ISBN 9788428215343
  • Estrada, Joan: Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears. Inclou també Catalunya Nord, Franja de Ponent i Andorra, il·lustrat per Francesc Jutglar, Toni Llobet, Martí Franch, Ilian Velikov, Lynx Edicions, Barcelona, 3a edició actualitzada, 2018, (català). ISBN 978-84-16728-07-7
  • Álvarez-Cros, Carlos; Trabalon, Fran: Guia de camp dels ocells a Catalunya, Omega Edicions, 2017, (català). ISBN 978-84-282-1656-2
  • Genard, M., F. Lescourret. 1987. The common crossbill Loxia curvirostra in the Pyrenees: Some observations on its habitats and on its relations with conifer seeds. Bird Studies, 34: 52-63, (anglès).
  • Del Hoyo, Josep; Elliott, Andrew; Sargatal, Jordi [a cura de]: Handbook of the Birds of the World. 17 volums. Lynx Editions, Barcelona, 1992, 2010 (anglès).
  • Groth, J. G., 1993. Evolutionary differentiation in morphology, vocalizations, and allozymes among nomadic sibling species in the North American red crossbill (Loxia curvirostra) complex. Univ. Calif. Publ. Zool, p. 127, (anglès).
  • Hahn, T. P., 1995. Integration of photoperiodic and food cues to time changes in reproductive physiology by an opportunistic breeder, the red crossbill, Loxia curvirostra (Aves: Carduelinae). J. Exp. Zool. 272: 213-226, (anglès).
  • Hahn, T., 1998. Reproductive seasonality in an opportunistic breeder, the red crossbill, Loxia curvirostra. Ecology, 79: 2365-2375, (anglès).
  • Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002, (castellà). ISBN 84-282-1317-8.
  • Knox, A., 1990. The sympatric breeding of Common and Scottish Crossbills Loxia curvirostra and Loxia scotica and the evolution of crossbills. Ibis, 132: 454-466, (anglès).
  • Questiau, S., L. Gielly, M. Clouet, P. Taberlet. 1999. Phylogeographical evidence of gene flow among Common Crossbill (Loxia curvirostra, Aves, Fringillidae) populations at the continental level. Heredity, 83: 196-205, (anglès).
  • Tallman, D. A. & Zusi, R. L., 1984. A hybrid red crossbill-pine siskin (Loxia curvirostra x Carduelis pinus) and speculations on the evolution of Loxia. Auk 101: 155-158, (anglès).
  • Yarrell, W., 1829. On the structure of the beak and its muscles in the crossbill, (Loxia curvirostra). Zool. J. 4: 459-465, (anglès).

Enllaços externsModifica

En altres projectes de Wikimedia:
 
 Commons (Galeria)  
 
 Commons (Categoria)  
 
 Viquiespècies  
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Trencapinyes&oldid=26918589»