Obre el menú principal
Infotaula de composicióTres peces per a orquestra Op. 6
Alban Berg en Maurice Corneil de Thoran (1932).jpg
Alban Berg amb Maurice Corneil de Thoran el 1932 repasant la partitura de Wozzeck a Brussel·es.
Forma musical dodecafònica
Tonalitat atonal
Compositor Alban Berg (1885-1935)
Creació 1913 fins 1915
Data de publicació 1915
Catalogació Opus 6
Durada 20'36 mts.
Estrena
Estrena Parcial; 2. moviments 5 de juny de 1923 a Berlín.
Completa; Berlín, 14 d'abril de 1930
Moviment
  • Preludi
    Rondes
    Marxa
Altres dades
Identificador IMSLP Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

Tres peces per a orquestra, op. 6, fou composta per Alban Berg entre el 1913 i acabada el 1915. Els primers dos moviments s'executaren per primera vegada el 5 de juny de 1923 a Berlín, sota la batuta d'Anton Webern. Berg revisà l'orquestració lleument el 1920. Johannes Schüler dirigí la primera execució completa, el 14 d'abril de 1930.

Berg i SchönbergModifica

Alban Berg tenia una relació particular amb el seu mestre, Arnold Schönberg. Aquest era deu anys més gran i Berg el reverenciava. El jove compositor va aprendre molt del més gran, però l’estudiant també fou víctima del que no es pot dir menys que anomenar maltracta. Schönberg era dictatorial, exigent i autoritari. Berg, que restava lluny de tenir la confiança en si mateix que tenia el seu mestre, no escatimà esforços per a servar la bona voluntat de Schönberg respecte a ell.

Schönberg obligava als seus estudiants a treballar no solament en projectes més extensos quant a l'harmonia tradicional i el contrapunt, sinó que també els hi exigia assistir a concerts, revisar les seves partitures, fer reduccions per a piano de les seves obres orquestrals, dirigir assaigs i escriure notes de programes molt extenses. Berg fou un aprenent, sinó un esclau. Malgrat tot, l'estudiant assumia de bon grat tot aquest treball, part del qual realitzà sense rebre cap mena de pagament, encara que li restés molt menys temps del necessari per a ocupar-se de les seves pròpies composicions. Schönberg li demanà a Berg que realitzes una versió per a piano dels massius Gurrelieder, que copiés la majoria de les parts orquestrals per a l'estrena d’aquesta obra, que assagés amb el cor i que escrivís un opuscle de 100 pàgines analitzant la peça. Encara que a Berg li comportà més d'un any concloure aquests projectes, Schönberg no semblà satisfet amb els resultats. En lloc de demostrar gratitud, el compositor ignorà a Berg desdenyosament i en una ocasió el deixà esperant molt de temps a la porta abans d'acceptar rebre'l.

Berg se sentia ferit pel mal humor del seu mestre però acceptava qualsevol maltracta que Schönberg l'infligís. En particular, aquest el va ofendre molt quan, al decidir mudar-se a de Viena a Berlín, li encarregà en l'últim moment al seu deixeble fer-se càrrec de tots els arranjaments corresponents a la mudança i atendre els seus assumptes legals a Viena. Berg va fer tot el que se li demanà sense queixar-se. Inclús anà més enllà, reunint diners per al seu mestre. Es refeia a Schönberg com un geni la música del qual era com un miracle. Si Berg experimentà alguna vegada ressentiment, mai ho manifestà.

Berg, sol a VienaModifica

Després que Schönberg marxés a Berlín, Berg es quedà sol com a compositor. Continuà la seva correspondència amb Schönberg i tractà d'arranjar representacions de la música de Schönberg a Viena. Després d'algun temps visità a Schönberg a Berlín, on va rebre una desdenyosa crítica de les seves cançons Altenberg i de les Quatre Peces per a Clarinet i Piano, la primera obra musical que havia escrit lluny del seu mestre. Schönberg també es queixà de l'escassa productivitat de Berg (de la qual era, en part, responsable). L'antic estudiant escriví al seu mestre amb la seva característica auto-negació: <Dec agrair-li la seva crítica tant com tot el que vostè m'ha donat; sé que és pel meu bé. No necessito dir-li que el gran dolor que hem causà és una prova de que he pres les seves crítiques molt a la valenta>.

<Cada estudiant meu ha d'escriure una simfonia>, digué una vegada Schönberg i així Berg, decidit a recuperar l'aprovació del seu anterior mestre, es posà a treballar en una gran composició orquestral que dedicaria a Schönberg en el quadragèsim aniversari d'aquest últim. Berg va escriure: <Vostè mateix sap, volgut senyor Schönberg, que sempre soc conscient –no podria ser conscient de res més – d'ésser l'alumne que l'obeeix en tots els aspectes i que sap que qualsevol cosa que pogués fer en contra dels seus desitjós seria un error. Si en les últimes setmanes he pensat tant i tant intensament en la simfonia, és en gran manera perquè desitjava posar-me al corrent amb tot el que hagués escrit en el cas d'haver continuat sota la seva direcció si vostè hagués romàs a Viena.>

Per fi l'obraModifica

L'obra, que en realitat no restà acabada fins que Schönberg tenia quasi 41 anys d’edat, fou les Tres peces per a orquestra, Op. 6. Per el quadragèsim aniversari de Schönberg aquest rebé, en lloc de la simfonia que de cap manera havia exigit, una carta de disculpa de l'encara poc prolífic Alban Berg.

« Durant anys ha estat el meu secret però desig persistent de dedicar-li quelcom a vostè. Les obres compostes sota la seva supervisió...no serveixen a tal propòsit, ja que les vaig rebre directament de vostè. La meva esperança en el sentit d’escriure quelcom més independent i tant mateix tan bo com aquestes primeres composicions (quelcom que pogués dedicar-li amb confiança, sense provocar-li disgust) sovint s'ha vist frustrada...No puc dir-li avui si he tingut èxit o si l'intenta ha fracassat. D'ésser el cas aquest últim, vostè en la seva paternal benevolència, tindrà d’acceptar de totes maneres la bona intenció d’aquesta obra. De veritat he procurat donar el millor de mi i seguir els seus consells. En aquesta empresa fou d'immensa ajuda la inoblidable experiència de... el minuciós estudi de les seves peces orquestrals, el que també ha aguditzat més i més la meva autocrítica... Aquesta és la raó pel qual no he pogut acabar a temps la partitura de la segona de les tres peces; Rondes, i el perquè que hagi tingut de deixar-la per a després, quan probablement estigui en condicions de canviar en ella el que no esta bé.> »

Schönberg aparentment mai va respondre aquesta carta ni a la dedicatòria de la partitura completa que arribà un any més tard.

Estranya relacióModifica

Es fa difícil explicar adequadament l'estranya relació entre aquests dos grans mestres de la música de principis del segle XX. Schönberg era un paranoic capaç de revoltar-se en contra del seu amic més confiat a la menor provocació. Encara que, també creia profundament en l'enginy de Berg i es veia a si mateix com un mestre exigent encarregat d'emmotllar el talent del seu col·lega més jove. Berg, per altra banda, era insegur i sembla haver crescut amb les crítiques de Schönberg tant com amb les seves ensenyances. La interacció psicològica entre aquests dos homes fou complexa, tant com ho fou la seva música. L'interessant d'això és que no hi hagué verdadera influència musical. Potser el que més fastiguejava a Schönberg era que l'estil de Berg s'assemblava molt més al de Debussy i al de Mahler que al seu propi. Malgrat que Berg manifestà haver après molt de les Cinc Peces per a Orquestra, Op. 16, de Schönberg, en escriure la seva pròpia obra, Tres Peces, la música de Berg sona més propera al món expressiu de la Sisena i Terceres Simfonies de Mahler i per moments al món harmònic i orquestral de l'impressionisme francès.

Segona Escola vienesaModifica

Berg, Schönberg iWebern, sovint han estat anomenats la Segona Escola Vienesa (la Primera comprèn Haydn, Mozart i Beethoven). En els temps en què aquesta dissonant i expressiva música era nova, semblava una ruptura revolucionaria amb el passat. En la música dels seus últims temps, aquests compositors usaren el mètode de composició dodecafònic per crear obres clarament relacionades amb la tradició: alguns exemples són els Concerts per a violí de Berg i de Schönberg. A voltes es suggereix que Schönberg fou l'innovador, que Berg relacionà els avanços de Schönberg amb el passat i que Webern els relacionà amb el futur. Hi ha quelcom de veritat en aquesta simplificació. Com ho va assenyalar un biògraf de Berg, en les Tres Peces,

« Berg assolí produir l'obra que era tan necessària, però que ni Schönberg ni Webern havien estat capaços de trobar; l'obra que marca el límit entre el corrent principal de finals del segle XIX i principis del segle XX i la fracció d'avançada anomenada la Nova Escola Vienesa. »

El llaç més fort amb el passat immediat que s'hi troba en les Tres Peces és amb Mahler, un compositor al que Berg reverencià i que havia mort feia dos anys abans que Berg comences a escriure les Tres Peces.

Hi ha similituds superficials respecte de Mahler en algunes de les línies melòdiques de l'Op. 6, la forma d'orquestrar, la mida de l'orquestra (encara que el contrapunt de Berg és més dens, encara després que l'orquestració s'afinà en la versió de 1929) i l'ús dels cops de martell en el final (que recorden el poderós final de la Sisena Simfonia de Mahler, de la qual Berg una vegada va dir: <No hi ha sinó una sola Sisena, malgrat de la Pastoral de Beethoven)>. La percussió en l'obertura i el tancament de la primera peça recorda a la Tercera Simfonia de Mahler i les figures de vals estilitzades de la segona peça no s'aparten gaire dels moviments de tipus folklòric Länder de diverses de les simfonies de Mahler. La peça final, la marxa, està molt a prop d'aquest compositor, amb les seves fanfàrries, els seus redobles de tambor i els seus ritmes de marxa.

MovimentsModifica

"2n. moviment Rondes, London Symphony Orchestra, dirigeix Claudio Abbado

PRELUDI
El Preludi comença amb sons indefinits de percussió suau. La sonoritat es fa més clara gradualment i més focalitzada, cimejant en una bella melodia de violí. El moviment continua creixent, arribant al seu clímax més per la meitat. Llavors va morint gradualment i acabà com comença, només amb la percussió. La forma d’arc així creada suggereix l'interès de Berg dels últims anys pels <retrògrads>, música que és la mateixa quan s'executa de darrere cap endavant.
RONDES
Berg declarà que Rondes era un estudi per l'Escena de l'Hostal de la seva òpera Wozzeck. L'atmosfera del vals austríac en cap moment resta allunyada d'aquest moviment, el que per moments sona com un tractament surrealista del llenguatge de Johann Strauss.
MARXA
La peça final és tant llarga com les altres dues juntes. És una versió ferotge i agitada de la marxa: densa, complexa i potent. Un biògraf de Berg, veu en aquest moviment una relació no tan sols amb Mahler sinó també amb Schubert: ambdós [Mahler i Berg] semblen haver interpretat la marxa com el símbol d'un destí inexorable i cruel, [però] el primer en veure el ritme de la marxa la corporització d'una idea poètica, és a dir, la vida com un interminable i trist deambular sobre la terra, fou Schubert. Diverses influències –-el lirisme commovedor de Schubert, la singular visió de Mahler, la dissonància lliure de Schönberg i els sensuals colors de Debussy--, convergeixen per fer de les Tres Peces per a Orquestra de Berg una obra d'extraordinària potencia i bellesa.

BibliografiaModifica