Ucraïna

país d'Europa de l'Est

Ucraïna (en ucraïnès: Україна; TR: Ukraïna; AFI: [ʊkrɐˈjinɐ]) és un estat de l'Europa de l'Est. Limita amb Bielorússia al nord, amb Rússia al nord-est i a l'est, amb la mar d'Azov i la mar Negra al sud, amb Romania i Moldàvia al sud-oest, i amb Hongria, Eslovàquia i Polònia a l'oest. La mar Negra també separa Ucraïna de Geòrgia, Turquia i Bulgària, així com Romania i Rússia, ja esmentats com a fronterers per terra.

Infotaula de geografia políticaUcraïna
Україна, Ukraina (uk)
Bandera Escut d'armes
Bandera Escut d'armes

HimneHimne d'Ucraïna Modifica el valor a Wikidata

Localització
Europe-Ukraine (disputed territory).svg Modifica el valor a Wikidata
 49° N, 32° E / 49°N,32°E / 49; 32Coord.: 49° N, 32° E / 49°N,32°E / 49; 32

CapitalKíiv Modifica el valor a Wikidata
Població
Total41.588.354 (2021) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat68,9 hab./km²
Gentiliciucraïnès, ucraïnesa, ucraïnesos Modifica el valor a Wikidata
Idioma oficialucraïnès Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part deEuropa de l'Est
estats postsoviètics Modifica el valor a Wikidata
Superfície603.629 km² Modifica el valor a Wikidata
Punt més altHoverla (2.061 m) Modifica el valor a Wikidata
Punt més baixKuiàlnitski Liman (−5 m) Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Dades històriques
AnteriorRepública Socialista Soviètica d'Ucraïna i República Popular d'Ucraïna Modifica el valor a Wikidata
Creació segle IXRus de Kíev
1648Hetmanat cosac
7 novembre 1917 (Julià)República Popular d'Ucraïna
10 març 1919República Socialista Soviètica d'Ucraïna
24 agost 1991:  causat per Cop d'Estat a la Unió Soviètica
Esdeveniment clau
Dia festiu
Organització política
Forma de governsistema semipresidencialista Modifica el valor a Wikidata
Òrgan executiuConsell de Ministres d'Ucraïna Modifica el valor a Wikidata
Òrgan legislatiuRada Suprema Modifica el valor a Wikidata
Màxima autoritat judicialTribunal Suprem d'Ucraïna Modifica el valor a Wikidata
Economia
Monedahrívnia Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu
Fus horari
Domini de primer nivell.ua i .укр Modifica el valor a Wikidata
Prefix telefònic+380 Modifica el valor a Wikidata
Telèfon d'emergències112, 101, 102 i 103 Modifica el valor a Wikidata
Codi paísUA Modifica el valor a Wikidata
Altres

Lloc webukraine.ua Modifica el valor a Wikidata
Facebook: UkraineUA.MFA Twitter: Ukraine Instagram: ukraine.ua Modifica el valor a Wikidata

EtimologiaModifica

Ucraïna (ucraïnès: Україна, Ukraïna) prové de kraïna, paraula d'arrel eslava que significa 'país' o 'territori', més el prefix "u-", que significa 'dins'. Per tant, la paraula vindria a significar 'dins del territori'. En temps de l'Imperi rus i en època soviètica, es va propagar la lectura errònia de l'etimologia com a significant 'territori fronterer'. En ucraïnès modern, "країна" (kraïna o kraiína) significa 'país'. Abans, Ucraïna era coneguda com el país de la Rus, Rus de Kíiv, o Petita Rússia, i en la literatura occidental com a Rutènia.

HistòriaModifica

Article principal: Història d'Ucraïna

Edat mitjanaModifica

L'actual territori que forma Ucraïna va ser la part meridional del primer estat eslau oriental: el Principat de Kíiv o Rus' de Kíiv (en antic eslau oriental: Рѹсь; en ucraïnès modern: Ки́ївська Русь, transcrit: Kýiivska Rus'; en grec antic: Ρωσία, transcrit: Rossia); segle ix1240). La seva capital era Kíiv. Fins avui dia, en l'àmbit científic, no hi ha una única teoria sobre la fundació de l'estat de Rus' de Kíiv. D'acord amb la Crònica de Nèstor (ca. 1113), la ciutat de Kíiv va ser fundada pels germans Kyi, Xek, Khòriv i la germana Lýbid, i aquesta ciutat va esdevenir capital del futur estat de Kíiv. D'acord amb la teoria "normandista", sobre aquesta base, els varegs (un poble viking procedent dels territoris de la Suècia actual) Askold i Dir, enviats pel governant de Nóvgorod, Riurik, agafen el control de la ciutat de Kíiv. Aquests després són deposats pel príncep Oleh, també vareg. Amb el temps, els varegs van ser assimilats per la població eslava local, el poble ruteni, l'antic nom que rebien els ucraïnesos (o protoucraïnesos). Durant els segles x i xi, el territori ucraïnès es va convertir en l'estat més important d'Europa i es va forjar la identitat ucraïnesa que ha perdurat fins a l'actualitat.

Originàriament, el terme rus' feia referència a tots els principats eslaus orientals procedents de Kíiv, però a causa de les disputes internes i de les intrusions dels mongols i els tàtars, començaren a definir-se les tres grans branques dels eslaus orientals: russos (que es deien muscovites), amb el centre a Vladímir (posteriorment Moscou), ucraïnesos al voltant de Kíiv i als principats de Galítsia i Volínia (aquests últims dos unificats el 1199 en un estat que durà fins al 1340 i després ocupats per Polònia i altres estats), i bielorussos als principats de Polèsia (en llatí: Polesia; bielorús: Палессе, transcrit: Palièssie; en ucraïnès: Полісся, Políssia; en rus: Поле́сье, Polèssie) i Minsk, Smolensk i Pinsk.

A mitjan segle xiv, els lituans aprofitaren la debilitat dels tàtars i van començar a ocupar el principat. Posteriorment, Polònia i Lituània s'uniren en un estat, la Confederació de Polònia i Lituània i els territoris ucraïnesos van quedar subjectes a la dominació polonesa.

Renaixement, època modernaModifica

Ja a mitjan segle xvii, els serfs ucraïnesos que van fugir de Polònia crearen un estat independent al centre del país, donant origen als cosacs. Després de les particions de Polònia de finals del segle xviii entre Prússia, l'Imperi d'Àustria i l'Imperi rus, la Ucraïna occidental va quedar sota la dominació austríaca i després austrohongaresa, mentre que l'oriental en va romandre sota la russa.

Durant aquest període, comença a revifar la consciència nacional en un procés paral·lel a la Renaixença catalana. Després de la Revolució Russa del 1917, Ucraïna va assolir una breu independència en dos estats: la República Popular d'Ucraïna Occidental i la República Popular d'Ucraïna, units el 1920. La Guerra d'Independència d'Ucraïna fou una sèrie de conflictes que van implicar a diversos adversaris, i es van estendre entre 1917 i 1921,[1][2] donant lloc a l'establiment i desenvolupament d'una república d'Ucraïna. El 1922, però, l'estat torna a ser dividit, aquesta vegada entre Polònia i la Unió Soviètica. La part soviètica va ser una de les repúbliques fundadores d'aquest estat sota el nom de República Socialista Soviètica d'Ucraïna.[3][4]

Durant els anys més durs de la Unió Soviètica sota Stalin, s'hi van portar a cap moltes purgues; entre aquestes, la purga dels intel·lectuals ucraïnesos (escriptors, artistes, músics, actors, etc., capdavanters). D'aquest episodi, se'n diu Renaixença afusellada (розстрі́ляне Відро́дження, rozstríliane Vidródjennia, anys 20 i 30). Coincidint amb això, hi ha l'episodi del genocidi ucraïnès anomenat Holodomor (Голодомо́р, 1932-33), una fam artificial creada pel règim de Stalin, en què tots els aliments foren trets del país per soldats i les fronteres tancades. Hi van morir milions de persones.

 
Maidan Nezaléjnosti, plaça de la Independència

Segona Guerra mundialModifica

El 1939, la Ucraïna polonesa fou ocupada per la Unió Soviètica, però el règim estalinista era tan repressiu, que quan l'Alemanya nazi envaeix l'URSS el 1941 en què va tenir lloc el setge de Kíiv, certs ucraïnesos (essencialment a l'oest del país) van acollir la Wehrmacht com a exèrcit alliberador. El 22 de juny de 1941, l'Organització dels nacionalistes ucraïnesos va proclamar la independència d'Ucraïna a Lviv, refusada per Alemanya, la qual comença la repressió contra l'organització: mata o deté els seus dirigents i es formà l'Exèrcit insurgent ucraïnès, una xarxa de resistència nacionalista per lluitar contra els ocupants.

Durant els anys d'ocupació i guerra, la comunitat jueva, molt nombrosa a Ucraïna, va ser exterminada i la política de terra cremada duta a terme pels dos bàndols va deixar el país en ruïnes. Els col·laboracionistes es van introduir sobretot en les forces de policia, l'Exèrcit d'alliberament ucraïnès, els Hiwis, i la 14a Divisió Waffen SS de Granaders, i uns 180.000 voluntaris que servien amb unitats escampades per tota Europa,[5] que l'abril de 1945 s'incorporaren a l'Exèrcit Nacional d'Ucraïna, de curta durada, comandat pel general Pavlo Shandruk, i dissolt el maig de 1945.[6]

Guerra FredaModifica

El 1954, la regió de Crimea va ser transferida a Ucraïna per decisió personal de Khrusxov.

IndependènciaModifica

Després de molts segles de dominació estrangera, el 25 d'agost del 1991 –poc després del cop d'estat fracassat de l'URSS– el Parlament ucraïnès va declarar la independència, decisió que va ser ratificada l'1 de desembre mitjançant un referèndum popular.[7] Unes setmanes després va passar a formar part de la CEI, una institució amb poca efectivitat que vol mantenir els lligams econòmics amb Rússia. Tot i ser membre fundador de la CEI, avui dia Ucraïna ja no n'és un veritable membre, i hi manté només l'estatus de "membre participatiu".

Ucraïna fou considerada, inicialment, una república amb condicions econòmiques més favorables que la resta d'estats de l'antiga URSS. Tot i així, el país va experimentar una recessió econòmica més profunda que la resta de repúbliques. Durant la recessió, Ucraïna va perdre el 60% del PIB entre 1991 i 1999, i va patir taxes d'inflació superiors al 1.000%. Insatisfets amb les condicions econòmiques, així com amb el crim i la corrupció, els ucraïnesos van protestar i organitzaren diverses vagues.

Tercera potència nuclear en el moment de la dissolució de l'URSSModifica

A l'arsenal militar ucraïnès l’any 1994 s'hi comptaven entre 1.800 i 1.900 caps nuclears, com part de l'herència de l'URSS, la qual cosa convertia Ucraïna de facto en la tercera potència nuclear del món. En comparació, Rússia en tenia uns 30.000, els Estats Units uns 10.000, i la quarta potència nuclear, França, uns 500.

El cost de mantenir aquest arsenal era, però, inassumible per la nova república. Rússia el va anar traslladant al seu territori amb la promesa de no fer-lo servir contra Ucraïna. El president d'Ucraïna, Leonid Kravtxuk, davant les crítiques d’una part de la població que no volia perdre'l, va declarar en aquells moments que “mantenir les armes amb seguretat ens hauria costat entre 10.000 i 30.000 milions de dòlars”.

El desarmament ucraïnès es va pactar en una reunió a Moscou entre Borís Ieltsin, president rus; el dels Estats Units, Bill Clinton; i Kravtxuk. El gener del 1994 es va acordar que tots els caps nuclears ucraïnesos s’enviarien a Rússia, a canvi de compensacions econòmiques. Els Estats Units van oferir 175 milions de dòlars en ajudes i Rússia un intercanvi de caps nuclears per diners i combustible per a les centrals nuclears. El desmantellament de l’arsenal nuclear ucraïnès es va completar el 1996.[8]

Nova ConstitucióModifica

L'any 1994, el president Kravtxuk va acordar avançar les eleccions presidencials, en les quals va perdre el càrrec davant l'anterior primer ministre del país, Leonid Kutxma.

Durant les dues legislatures de Kutxma, l'economia ucraïnesa es va estabilitzar i des del 2000 ha gaudit d'un creixement econòmic constant, amb una mitjana anual aproximada del 7%, una de les majors taxes de creixement tant a Europa com arreu del món. L'any 1996fou aprovada una nova constitució, que va establir un règim semipresidencial i va dotar Ucraïna d'un sistema polític estable. Malgrat això, Kutxma fou criticat per excés de poder, corrupció, transferència de propietats públiques en mans d'oligarques afins, atacs a la llibertat d'expressió i frau electoral.

Revolució TaronjaModifica

Article principal: Revolució Taronja
 
Per defensar els seus drets democràtics, van viatjar a la capital centenars de milers d'ucraïnesos de tot el país, protestant al carrer enmig del fred de l'hivern

L'any 2004, Víktor Ianukòvitx, aleshores primer ministre, fou declarat guanyador de les eleccions presidencials, manipulades segons els observadors internacionals que hi havia presents. L'escrutini va causar un clam popular en suport del candidat de l'oposició, Víktor Iúixtxenko, que va encapçalar la pacífica Revolució Taronja contra els resultats. Aquesta revolta impulsà Víktor Iúixtxenko i Iúlia Timoixenko al poder, deixant Ianukòvitx en l'oposició.

Post-Revolució TaronjaModifica

El març de 2006, van tenir-hi lloc les eleccions a la Rada Suprema (Verkhovna Rada) i tres mesos més tard es va constituir un govern de coalició anticrisi format pel Partit de les Regions, el Partit Comunista d'Ucraïna i el Partit Socialista d'Ucraïna. El darrer partit s'havia separat de la Coalició Taronja amb Nostra Ucraïna i el Bloc Iúlia Timoixenko. La nova coalició va nomenar Víktor Ianukòvitx per al càrrec de primer ministre, que va tornar així al càrrec, mentre el líder del Partit Socialista esdevenia president del Parlament. Unes noves eleccions van tenir lloc el setembre de 2007, amb victòria de la Coalició Taronja d'Iúixsxenko i Timoixenko.

EuroMaidanModifica

Article principal: EuroMaidan
 
Manifestació a favor de la UE a Kíiv, el 27 de novembre de 2013, durant les protestes de l'Euromaidan

Va haver-hi una onada de protestes a Ucraïna, que va començar la nit del 21 de novembre del 2013, amb un seguit de protestes públiques que exigien una major integració europea. El 29 de novembre, el president d'Ucraïna, Víktor Ianukòvitx, rebutjà l'acostament a la Unió Europea, i l'acusà d'«humiliar» el seu país oferint-li només 800 milions d'euros per impulsar les reformes necessàries per signar l'acord amb la Unió. Durant les manifestacions es van produir més d'un centenar de morts, moltes de les quals no van ser mai aclarides.

Guerra civil a l'estModifica

Des de finals de febrer de 2014, van tenir lloc manifestacions de grups prorussos, ultranacionalistes, i en contra del govern, a les principals ciutats de les regions de l'est i sud d'Ucraïna,[9] arran del moviment Euromaidan i Revolució ucraïnesa 2014. Durant la primera etapa dels disturbis, Crimea va ser annexada per la Federació de Rússia després d'una crisi a la regió, la intervenció militar russa i un referèndum criticat internacionalment. Les protestes a les províncies de Donetsk i Lugansk van desembocar en una insurrecció separatista armada. Això va portar el govern d'Ucraïna a llançar una contraofensiva militar contra els insurgents, que va resultar en la Guerra Civil a l'est d'Ucraïna.[10]

Invasió russa d'Ucraïna el 2022Modifica

A la primavera de 2021, Rússia va començar a augmentar els efectius al llarg de la seva frontera amb Ucraïna.[11][12] El 22 de febrer de 2022, Vladimir Putin va ordenar a les forces militars russes que entressin a les repúbliques separatistes ucraïneses de Donetsk i Luhansk, i qualificà l'acte de “missió de manteniment de la pau”. Putin també va reconèixer oficialment Donetsk i Luhansk com a estats sobirans, totalment independents del govern ucraïnès.[13][14]

A les primeres hores del 24 de febrer de 2022, el president rus Vladimir Putin va anunciar una "operació militar especial" per "desmilitaritzar i desnazificar" Ucraïna, i va llançar una invasió a gran escala del país.[15] Més tard, el govern ucraïnès va anunciar que Rússia havia pres el control de Txernòbil.[16]

El 28 de febrer de 2022, Ucraïna va sol·licitar la seva admissió immediata a la Unió Europea com a resposta a la invasió[17] i va suspendre l'activitat de 10 partits polítics el mes de març.[18]

Geografia físicaModifica

Article principal: Geografia d'Ucraïna
 
Mapa topogràfic d'Ucraïna

Ucraïna té una posició estratègica a l'est d'Europa, limitant, en el sentit de les agulles del rellotge, amb Bielorússia al nord, Rússia al nord-est i a l'est, la mar d'Azov i la mar Negra al sud, Romania i Moldàvia al sud-oest, i Hongria, Eslovàquia i Polònia a l'oest. La mar Negra separa Ucraïna també de Geòrgia, Turquia i Bulgària, com també de Romania i Rússia, estats ja mencionats com a fronterers per terra. Amb Rússia, comparteix més quilòmetres de frontera, seguit de Bielorússia.

L'estat és muntanyós a l'oest, on es troba una secció de la serralada dels Carpats, però en general és força pla, ocupat principalment per un paisatge ondulant d'estepa. El país forma part de la gran plana europea que va des d'Alemanya fins als Urals o, vist des d'una altra perspectiva, comprèn la part final de l'estepa euroasiàtica que comença a Mongòlia.

Hi ha una presència important de llargs rius com el Dnièper, el Dnièster o el Buh Meridional, que són aprofitats pels seus recursos hidrològics. Aquests tres rius majors desemboquen a la mar Negra, on formen els seus límans (un tipus d'estuari). Al sud-oest, el delta del Danubi forma part de la frontera amb Romania.

El punt més alt, tant dels Carpats ucraïnesos com d'Ucraïna, és la muntanya Hoverla, de 2.061 m.

Política i governModifica

Estructura de governModifica

D'acord amb la primera Constitució ucraïnesa del juny de 1996, Ucraïna és un «estat sobirà i independent», compost per tres branques: els poders executiu, legislatiu i judicial.

El primer està encapçalat pel president, que és escollit per sufragi universal, directe i secret per a un mandat de cinc anys, amb la possibilitat d'una reelecció. El president nomena el primer ministre, que ha de ser ratificat pel poder legislatiu.

Modernament, Ucraïna ha tingut sis presidents:

El poder legislatiu (Verkhovna Rada) està representat per una sola cambra, el Consell Suprem o Suprema Rada, integrada per 450 membres electes per a un període de quatre anys.

El poder judicial està integrat pels jutjats populars i la Cort Regional, Suprema i Constitucional.

Afers exteriorsModifica

 
Ucraïna i la Unió Europea

Ucraïna ocupa una posició geopolítica estratègica al món, ja que es veu en la necessitat de mantenir bones relacions amb un estat poderós (Rússia); pateix els efectes de l'expansió de la Unió Europea i, tenint en compte el seu passat històric, no és aliè al que actualment passa a l'Orient Mitjà. És un estat de trànsit entre Europa i Àsia.

La política exterior ucraïnesa es basa en aquests punts:

  1. Consolidar les seves relacions amb aquests organismes: ONU, CEI, OTAN, G8 i la UE.
  2. Buscar la candidatura per ser membre de la UE.
  3. Continuar com a observador permanent de l'OEA.
  4. Com a membre fundador del Grup GUAM (Geòrgia, Ucraïna, Armènia i Moldàvia), que tenen l'objectiu de promoure la participació dels seus membres en el procés d'integració europea, Ucraïna busca reforçar les relacions amb aquests estats.
  5. Buscar una consolidació de les relacions amb Bielorússia, Kazakhstan i Rússia amb la signatura de l'Acord Sobre l'Espai Econòmic Únic (EEU).
  6. Buscar una relació estratègica especial en matèria de cooperació bilateral, diplomàtica i comercial amb Polònia, Rússia, els Estats Units i el Turkmenistan.
  7. Enfortir les relacions diplomàtiques i comercials amb Àsia, Àfrica i l'Amèrica Llatina (especialment amb Mèxic).
  8. Enfortir relacions diplomàtiques amb el Perú i Veneçuela.
  9. Consolidar les relacions comercials amb Iraq (Ucraïna importa petroli iraquià), així com continuar amb la cooperació amb la reconstrucció del país.

Divisió administrativaModifica

(Vegeu també Categoria: Províncies d'Ucraïna i Llista de ciutats d'Ucraïna)

Administrativament, el país s'estructura en 24 óblasti o províncies. A més, les ciutats de Kíiv i Sebastòpol tenen un estatut especial.

Des del 2014 Ucraïna no té control real sobre una part de la província de Donetsk (des del 2014 està controlada per la RPD), una part de la província de Luhansk (des del 2014 està controlada per la RPL) i la major part de Crimea i Sebastòpol (fins al 2014 eren a Ucraïna com a República Autònoma de Crimea i ciutat amb estatut especial de Sebastòpol; després del 2014 van passar a Rússia com a República de Crimea i ciutat d'importància federal de Sebastòpol).


EconomiaModifica

Article principal: Economia d'Ucraïna

A Ucraïna, encara no s'han dut a terme importants privatitzacions. Per la seva part, el PIB de 2000 va créixer, gràcies a les exportacions, un 6% (el primer any de creixement després de la independència), i la producció industrial va créixer un 12,9%. L'economia va continuar creixent el 2001 un 9% i la branca industrial un 14%, a causa de la forta demanda interna i la inversió.

Exportacions a Importacions de
País Percentatge País Percentatge
  Rússia 22,6%   Rússia 35,5%
  Turquia 6,2%   Alemanya 9,4%
  Itàlia 5,1%   Turquia 7,4%
  Alemanya 4,5%   Estats Units 3,1%
Altres 61,6% Altres 44,6%

A partir de l'any 2000, l'economia ucraïnesa va demostrar un creixement dins de les exportacions, augmentant-les més d'un 10% a l'any. El creixement es va atribuir en gran part a una onada d'exportacions de metalls i de productes químics a la Xina. L'any 2005, el desenvolupament econòmic es va retardar temporalment a causa dels canvis desfavorables en termes de comerç, ja que van baixar els costos d'energia i dels preus del metall.

L'estat importa la majoria de les fonts d'energia, especialment gasoil i gas natural, i en gran part depèn de Rússia com a proveïdor d'energia.[19] El creixement econòmic ha tingut tensions econòmiques amb Rússia a causa de la Guerra del Gas, que va tenir com a rerefons la tendència prooccidental del president Víktor Iúixtxenko.

Ucraïna produeix gairebé tots els tipus de vehicles de transport: automòbils, autobusos, carros, vaixells, aeroplans, vagons de metro i de tren, i fins i tot naus espacials. En els últims anys, l'alta producció tecnològica s'hi ha convertit en la norma i la majoria d'indústries han experimentat una modernització significativa, fent que els vehicles de fabricació ucraïnesa siguin més competitius econòmicament. Els avions Antónov i els carros KrAZ s'exporten i fabriquen en molts estats. El sector immobiliari va augmentar aproximadament un 50% pel que fa a les propietats. El 5 de febrer de 2008 va ingressar oficialment en l'Organització Mundial del Comerç (OMC).

TurismeModifica

Article principal: Turisme a Ucraïna

El 2008 Ucraïna va ocupar el 8è lloc del món en la llista de nombre de turistes que visiten el país, d'acord amb els rànquings de l'Organització Mundial de Turisme.[20] Va assolir aquesta posició l'any 2008, i en desplaçà estats com Grècia i Rússia.

Geografia humana i societatModifica

DemografiaModifica

Es considera que Ucraïna està patint una crisi demogràfica, per l'alta taxa de mort i la baixa taxa de natalitat que té. Actualment, el país té una taxa de natalitat de 9,55 naixements/1.000 habitants, i una taxa de mortalitat de 15,93 morts/1.000 habitants. Un factor important en la contribució a la relativa alta mortalitat és l'alta taxa de mortalitat entre els homes (d'edat laboral) per causes que es poden prevenir, com ara el consum d'alcohol o del tabac.[21] L'any 2007, va decréixer a un ritme que és el tercer més ràpid del món.[22]

Les regions industrialitzades de l'est i del sud-est són les més poblades, i un 67,2% de la població viu en zones urbanes.[23]

EtnografiaModifica

D'acord amb el cens ucraïnès de 2001, la població d'Ucraïna és eminentment d'ètnia ucraïnesa (77,8%), tot i que hi són presents de manera destacada els russos (17,3%) i, més minoritàriament, també bielorussos, moldaus, tàtars de Crimea, búlgars, hongaresos, romanesos, polonesos, jueus, armenis, grecs, tàtars, gitans, àzeris, georgians, alemanys ètnics, gagaüsos i d'altres.[24]

LlengüesModifica

 
L'ucraïnès i el rus a Ucraïna d'acord amb el cens del 2001 (en anglès)
 
El tàtar de Crimea a Crimea i altres llocs
Articles principals: ucraïnès, tàtar de Crimea, rutè, i jiddisch

El parlament d'Ucraïna va aprovar la llei de llengües el 3 de juliol de 2012, per la qual cosa un idioma pot disposar de l'estatus de llengua regional si el nombre de persones que el consideren la seva llengua materna supera el 10% de la població total de la regió.[25]

A Ucraïna, es parla ucraïnès com a llengua autòctona i oficial. També hi ha una part significativa de la població que parla rus, sigui com a segona llengua o primera. Començant des de la Unió Soviètica, o en algunes regions abans, hi va haver un procés de russificació a Ucraïna. La pressió del rus sobre l'ucraïnès ha resultat un fenomen que s'anomena súrjyk, és a dir, una barreja d'ucraïnès i rus. La paraula súrjyk no es refereix (encara) a un dialecte ni té regles específiques, sinó que denomina simplement el mal ús de l'ucraïnès, amb la incorporació (de vegades molt exagerada) de russismes.

Una altra de les llengües autòctones d'Ucraïna, a més de l'ucraïnès, és el tàtar de Crimea, de la família de llengües turqueses, que, com el nom indica, es parla a la península de Crimea, que el 2014 s'adherí a la Federació Russa. També es parlava en zones properes a aquesta península, com les óblasti de Kherson i Zaporíjia. Tot i així, són una minoria des de la seva deportació (cap al Kazakhstan i la part asiàtica de l'URSS) i dispersió en temps de Stalin, i lluiten per la supervivència del seu idioma enfront del rus. Gran part de la ciutat d'Odessa és principalment russòfona, com també ho són algunes parts de les óblasti de Donetsk i Luhansk.

També hi ha l'idioma rutè, considerat un idioma separat o dialecte de l'ucraïnès per diferents experts. Es parla principalment a la Transcarpàcia.

Hi ha també minories d'armenis (Bílhorod-Dnistrovski, ciutat i óblast de Lviv i Kàmianets-Podilski, per exemple), georgians (una mica per tot arreu), bielorussos, moldaus, romanesos i hongaresos (zones frontereres), polonesos (óblasti de Volínia, Khmelnitski, per exemple), grecs (costes de la mar Negra i mar d'Azov), jueus de parla jiddisch (particularment óblasti de Lviv, Odessa, i històricament, óblast de Khmelnitski i molts d'altres, de fet, tot l'estat), gitans o roma (en particular a les óblasti de Txernivtsí i Ivano-Frankivsk, entre d'altres), alemanys ètnics i altres pobles de parla alemanya, gagaús, àzeris i d'altres. Els krimtxac són una altra minoria de Crimea. El seu idioma està amenaçat.

Diàspora ucraïnesa (Украї́нська діа́спора, Ukraïnska diàspora): l'ucraïnès es parla, minoritàriament, a les regions properes d'estats fronterers, com ara Rússia, Bielorússia, Polònia, Eslovàquia i Hongria. També hi ha una nodrida diàspora ucraïnesa en altres parts del món (vegeu la secció sobre demografia amunt). Així, algunes comunitats parlen ucraïnès en estats com ara el Canadà, els Estats Units, Austràlia, l'Argentina i Israel-Palestina. En els últims temps, hi ha hagut molta emigració cap a altres estats d'Europa, en particular Polònia, Eslovàquia, República Txeca, Hongria, Itàlia, Regne Unit i Portugal.

ReligióModifica

La principal religió a Ucraïna és el cristianisme ortodox, dividida principalment en dues branques: una Església ortodoxa sota jurisdicció del patriarcat de Kíiv i una altra de regida pel patriarcat de Moscou. Als anys noranta, una part de l'exarcat ucraïnès de l'Església ortodoxa russa es va declarar autocèfal, condició no reconeguda per les altres esglésies ortodoxes, per tant, actualment hi ha també la denominada Església ortodoxa autocèfala ucraïnesa.

La religió grecocatòlica, també anomenada de ritu uniat, que es podria considerar una mena de fusió entre la religió ortodoxa i la catòlica, es practica principalment a l'oest de l'estat (tot i que no exclusivament), en particular entre els rutens i els ucraïnesos en general a la Transcarpàcia i a les óblasti de Lviv, Ivano-Frankivsk i Txernivtsí, religió que també es practica a Romania (Església romanesa unida a Roma, o Església grecocatòlica de Romania).

També hi ha comunitats de catòlics i protestants i un 2% de musulmans.

El judaisme hi és prou important, amb una població de jueus asquenazites de parla jiddisch en diferents parts d'Ucraïna, amb els percentatges més alts de jiddischparlants a les ciutats de Lviv, Odessa, Txernivtsí i Kíiv.

També s'ha de considerar que, com a la resta d'Europa i moltes altres parts del món d'avui, hi ha molts ateus i agnòstics a Ucraïna, cosa que el gràfic següent no reflecteix.


EducacióModifica

Hi ha una important xarxa d'universitats a Ucraïna, repartides per tot l'estat, en part herència de la Unió Soviètica, en part herència pròpia, amb universitats tan antigues com ara l'Acadèmia Kyievesa de Mohyla o Acadèmia de Kíiv-Mohyla, fundada el 1615 pel Metropolità de Kíiv, Petró Mohyla.[27] O també la Universitat Nacional de Medicina de Lviv "Danylo Hàlytski", fundada el 1661 a Lviv quan el rei polonès Jan II Kazimierz Waza (o Joan II Casimir Vasa, 1609-1672) li va atorgar l'estatus d'acadèmia al Collegium ja existent. Hi havia estudis mèdics abans, però no va ser fins al 1773 que la facultat mèdica oficial es va establir.

Cultura i esportsModifica

Símbols culturals i senyes d'identitat nacional ucraïnesaModifica

 
Músic itinerant, cosac ucraïnès, tocant la bandura amb el típic pentinat cosac (Остап Кіндрачук, Ostap Kindratxuk, 'el cosac-bandurista')
 
El llegendari cosac Mamai tocant la kobza (pintura de la primera meitat del s. XIX)
 
Pýsanky tradicionals i moderns

GeneralModifica

  • La institució del cosac (sing: коза́к, pl: козаки́), que va néixer a Ucraïna. La figura del cosac se sol associar amb el seu cavall, la kobza o la bandura i l'osselédets (cap rapat amb una cua de cabell que sorgeix de dalt de tot del cap).
  • Haidamaki (Гайдáмаки o Гайдaма́ки), uns rebels del s. XVIII de la Ucraïna "de la riba dreta" (del Dnièper), que es revoltaren contra l'opressió de la Confederació de Polònia i Lituània (Rzeczpospolita Obojga Narodów). Els haidamaki també donen nom a un poema de Taràs Xevtxenko i a un grup modern de folc rock ucraïnès.
  • El Txumatsvo (Чумацтво), ofici de comerciant itinerant des del s. XV fins al s. XIX a Ucraïna. Els txumaký (singular: чумак, txumak) eren una classe social de comerciants que transportaven molts productes, però el més important n'era la sal. Feien camins regulars, com ara des de la mar Negra fins a la regió de Halytxynà (Galítsia), i els camins que freqüentaven acabaven blancs per la sal que anava caient. És per això que la Via làctia en ucraïnès és coneguda com el Camí dels Txumaký (Чума́цький Шлях, Txumàtsky Xliakh). Txumak també és el nom d'un ball popular.
  • Txornozem: Ucraïna és famosa per la seva terra negra o txornozem (чорнозе́м), un sòl altament fèrtil. A Ucraïna, n'hi ha capes de fins a 2 metres.

Música i balls més emblemàticsModifica

  • Hopak (гопа́к), el ball típic dels cosacs, on salten, etc., que és tan vistós i que requereix habilitats d'acrobàcia. Es pot ballar sol, en parella o en grup. Va sorgir entre els cosacs com una mena de ball-joc-exercici imitant moviments de batalla o de defensa personal. En això, té paral·lels amb la capoeira del Brasil. Avui dia, s'ha conservat l'hopak com a ball tradicional, i també s'ha recuperat com un esport-art marcial. En aquest últim cas, s'anomena hopak de combat, o boiovýi hopak (Бойови́й гопа́к). Hi ha clubs que practiquen aquesta art marcial a Lviv, Kíev, Ternòpil, Txernivtsí, Khmelnitski, Kàmianets-Podilski i Kirovohrad.
  • Kozatxok (козачо́к), alegre ball popular que era molt estès entre els cosacs i en general a Ucraïna. La paraula és el diminutiu de cosac, i també es feia servir per a denominar una mena de patge.
  • Kolomyika (коломи́йкa), tipus de cant i ball popular.
  • Cant coral popular, com a expressió de música tradicional.
  • Kobzar (кобза´р), bard itinerant que acompanya els poemes èpics cantats anomenats duma (дума) amb la kobza, o a vegades amb la bandura o lira de roda. Sovint els kobzars són cecs.
  • Kobza (ко´бза), o llaüt ucraïnès.
  • Bandurist (бандури́ст, també банду́рник, банду́рщик, bandúrnyk, bandúrsxyk), músic itinerant que toca la bandura (банду́ра), instrument de corda tradicional ucraïnès similar a una cítara. Els que són cecs s'anomenen kobzars.
  • Lírnyk (лі́рник), músic itinerant que cantava i canta cançons èpiques, històriques i religioses acompanyant-se amb la 'lira de roda' (Ліра колісна, lira kolisna), la versió ucraïnesa de la viola de roda. Sovint eren i són músics cecs. Pertanyien al mateix gremi que els kobzars.
  • Lira ucraïnesa (ліра), la viola de roda ucraïnesa.
  • Trembita (трембі́та), instrument musical tradicional dels hutsuls, als Carpats, similar a la trompa alpina.
  • etc.

Arts decorativesModifica

Entre les diferents arts decoratives d'Ucraïna, aquestes dues tècniques són particularment emblemàtiques. Vegeu a baix sota "cultura popular" per saber-ne més.

  • Vyxyvanka o vyxývanka (вишива́нка o виши́ванка)
  • Pýsanka, pl. pýsanky (пи́санка, pl. пи́санки)
  • Pintura de Petrykivka (Петриківський Розпис, Petrykivski Ròzpys o Petrykivski Rózpys), una escola de pintura popular i art decoratiu al poble de Petrykivka (Петрикі́вка).

Plats i menjars emblemàticsModifica

 
Salo servit amb pebre
  • Borsx o borsxtx (борщ), la sopa nacional, a base de remolatxa; sovint conté també patates, col, agrella, carn de vedella, etc.; se serveix amb smetana (el que se'n diu "crema de llet agra", coneguda en francès com a crème fraiche, en alemany com a saure Sahne i en anglès com a sour cream), i herbes fresques, com ara julivert o anet. De fet, es fan molts diferents tipus de sopa, que resulta un plat clau a l'hora de dinar o sopar.
  • Varényky (варе́ники), mena de ravioli sinoucraïnès portat per l'Horda d'or al segle x.
  • Osselédets pid xúboiu, arengada sota 'abric de pell' (amanida freda de remolatxa i arengada, entre altres ingredients).
  • Holubtsý (голубці), farcellets: fulles tendres de col farcides de carn picada de porc o vedella i arròs i cuinades en una salsa.
  • Salo (cansalada) (са́ло), cansalada (sense viar).
  • Khrin (хрін), un condiment similar a la mostassa, però fet de rave picant, gairebé igual al wasabi japonès. La picantor puja al nas i no afecta pas la boca.
  • Kaixa: és un concepte important en la cuina de l'Europa de l'Est. Significa tant cereals cuinats (com seria l'arròs), com també farinetes. S'hi menja una gran varietat de cereals o gramínies, des de fajol (hretxka) fins a ordi (iatxmín), passant per l'arròs, el sègol (jyto), la civada (ovès) i el blat (pxenýtsia).
  • etc.

Begudes nacionalsModifica

 
Venedora de Kvas a Kíiv, 2005

Un brindis típic a Ucraïna és "budmo" (Будмо), que significa 'serem' i que ve a ser l'equivalent del nostre "som i serem".

  • Te (чай), Ucraïna és un país de te, excepte a la regió de Lviv, on la influència de l'Imperi austrohongarès, dels polonesos i dels armenis presents es nota en el fet que el cafè (que es diu, per cert, cava = кава) hi ha arrelat.
  • Pyvo (пи́во): cervesa, una tradició molt antiga a Ucraïna. Hi ha moltes petites cerveseries i es fa una cervesa d'alta qualitat artesana, com també industrial. S'acompanya amb peix sec anomenat taranka o taranyka (таранька).
  • Horivka o horilka (горі́вка), la paraula per a vodka en ucraïnès. Acompanya el menjar. També n'hi ha de picant, que es diu horilka z pertsem (horilka amb bitxo). De fet, hi ha una infinitat de varietats de derivats de l'horilka, normalment casolans, i s'hi afegeix fruita, herbes aromàtiques, etc.
  • Quefir, beguda similar a un iogurt líquid.
  • Kvas, beguda de pa fermentat amb un mínim de contingut alcohòlic, tan baix, de fet, que la beguda es considera apta per a nens.
  • Vi, que anomenen vynó (вино́). Al sud de l'estat, vora la mar Negra, en particular a l'óblast o província de Kherson, hi ha una llarga tradició vinícola. S'hi elaboren vi, cava (Шампанське, xampanske), moscatell i vins de postres com el "massandra", i similars al porto i madeira. Vegeu, per exemple, una foto de l'entrada de les caves Koktebel, a Crimea Arxivat 2010-03-14 a Wayback Machine..
  • Un sens fi de sucs naturals de fruita fresca, suc de compota i suc elaborat a partir de fruita fumada.

Cultura popularModifica

Festes d'UcraïnaModifica

Data Festa
1 de gener Cap d'any
7 de gener Nadal
8 de març Dia Internacional de la Dona
1 i 2 de maig Dia Internacional del Treball
9 de maig Dia de la Victòria
28 de juny Dia de la Constitució
24 d'agost Dia de la Independència d'Ucraïna
Dates mòbils Pasqua
Dates mòbils Santíssima Trinitat

Arts decoratives popularsModifica

A part del tall de fusta en l'arquitectura popular, hi ha moltes formes d'art decorativa popular, com ara aquestes:

  • Vyxyvanka o vyxývanka (вишива́нка o виши́ванка), els brodats tradicionals, espectaculars. Són tot un món i motiu de gran orgull per a la població.
  • Pýsanka, pl. pýsanky (пи́санка, pl. пи́санки), ous pintats en gran detall per Pasqua, una tècnica i art popular.
  • Pintura de Petrykivka (Петриківський Розпис, Petrykivski Ròzpys o Petrykivski Rózpys), una escola de pintura popular i art decorativa al poble de Petrykivka (Петрикі́вка). Consisteix principalment en una tècnica de dissenys florals sobre fusta, tela, paper. Alguns dels mestres més coneguts són, d'abans: Tetiana Pata (Тетяна Якимівна Пата, 1884 - 1976), Hanna Pavlenko (Ганна Павленко), Nadia Avràmivna Bilokin (Наді́я Авра́мівна Білокі́нь, 1893 - 1981), Oryxka Pylýpenko (Оришка Пилипенко); d'ara: Marfa Ksenofòntivna Tymtxenko (Ма́рфа Ксенофо́нтівна Ти́мченко, 1922), Fédir Sàvovytx Pankó (Фе́дір Са́вович Панко́), Vassyl Sokolenko (Василь Соколенко) i Zóia Kudix (Зоя Кудіш), entre d'altres.
  • L'art decorativa de la vytynanka (витинанка), un tipus de collage popular amb retalls molt fins i motius tradicionals. Un dels exponents d'aquest art fou Maria Oksentíïvna Rudnenko (Марія Оксентіївна Руденко, 1915-2003). Per veure exemples de la seva obra i aquesta tècnica, vegeu aquesta pàgina.
  • La pintura naïf en general és molt típic a Ucraïna: una de les seves manifestacions es palesa en la pintura d'icones sobre vidre. Comença amb un article sobre la pintora contemporània d'icones sobre vidre, Halyna Kuzmenko-Kuznetsova (Галина Кузьменко-Кузнєцова), després sobre la tècnica tradicional de la pintura d'icones sobre vidre dels s. XVIII-XIX, i continua amb altres artistes contemporanis en altres tècniques pictòriques, a més d'obres populars anònimes dels s. XVIII i xix.

MuseusModifica

Article principal: museus d'Ucraïna
 
Museu de la Pýsanka, dedicat als ous pintats en la tècnica ucraïnesa de pýsanky
 
Molins de vent al Museu d'Arquitectura popular nacional a Pyróhiv

Hi ha molts museus, molt repartits pel territori, de manera que en un lloc inesperat et pots trobar amb una col·lecció molt bona d'art, tot i que possiblement petita. Al Museu municipal d'art de Khmelnytski, per exemple, hi ha una compacta però excel·lent col·lecció d'obres de Maria Pryimatxenko (però no sempre exposades per falta d'espai).

Museus al territori d'UcraïnaModifica

Pobles museu, ecomuseus a l'aire lliure a UcraïnaModifica

L'ecomuseu o poble museu és un concepte molt comú a Ucraïna, on se'n diuen skànseny o skànsens (ска́нсени, skànseny), paraula d'origen escandinau, o també prosto neba (просто неба), frase que vol dir 'a l'aire lliure' (literalment: 'simplement al cel').

Museus a l'estranger relacionats amb UcraïnaModifica

TeatresModifica

A Ucraïna, en part com a herència de la Unió Soviètica, hi ha molts diferents teatres en la majoria de les capitals de província i d'altres. Hi ha edificis especials per a òpera, per a teatre, per al teatre de titelles i per al circ. És particularment interessant la importància que tingué (o que té) el circ i el teatre de titelles, com per tenir un lloc permanent en cada província dedicat només a aquell art, sovint consistent en edificis grans, a vegades espectaculars, com els del circ i de titelles de Kíiv.

Vegeu, per exemple, la imatge panoràmica interactiva de l'edifici del teatre de titelles de Kíiv, unes imatges del teatre a la pàgina del "Deutscher Friedensstifter" a flikr (en alemany, topònims transcrits del rus), i la pàgina oficial; la pàgina de Dyven, el teatre de titelles de l'óblast de Khmelnytski[Enllaç no actiu].

Destacats teatres d'òpera són els de Lviv, Odessa i Kíiv.

Festivals (música, ball, cinema, literatura, humor)Modifica

BalnearisModifica

Ucraïna té un gran nombre de sanatoris, balnearis i spas amb aigües minerals i termals. Vegeu-ne aquesta pàgina explicativa[Enllaç no actiu] (en ucraïnès, rus i anglès).

EsportsModifica

FutbolModifica

 
El futbolista ucraïnès Andrí Xevtxenko celebra un gol contra Suècia a l'Eurocopa 2012

Ucraïna fou la seu de l'Eurocopa 2012, la màxima competició de futbol entre seleccions europees. Fruit de la candidatura conjunta amb l'estat veí de Polònia, va ser el primer gran esdeveniment esportiu que es va disputar a Ucraïna després de la seva independència de l'URSS. Formant part de la Unió Soviètica, a Kíev s'hi va disputar un partit de la competició de Futbol als Jocs Olímpics d'estiu de 1980. Els equips de futbol més coneguts són el Xakhtar Donetsk i el Dynamo Kíev.

Trívia: Des que han fitxat el defensa ucraïnès Dmytró Txyhrynski, (Дмитро Чигринський o Дмитро Анатолійович Чигринський), simplificat a Dmitró Txigrinski als mitjans, que va arribar a Catalunya a l'agost d'enguany (2009), tots els partits del Barça són retransmesos per la televisió ucraïnesa.

     Selecció de futbol

EscacsModifica

Personatges d'abans destacats:

Personatges destacats d'ara:

Hopak de combatModifica

L'Hopak (гопа́к) és conegut avui dia principalment com a ball tradicional molt acrobàtic dels cosacs ucraïnesos. Tot i així, va originar-se entre els cosacs com una mena de ball-joc-exercici imitant moviments de batalla o de defensa personal, similar a la capoeira del Brasil. Avui dia, també s'ha recuperat com un esport-art marcial. En aquest cas, s'anomena hopak de combat (Бойови́й гопа́к, boiovýi hopak), i també lluita cosaca (козацький двобій, kozatski dvobíi). Hi ha clubs que practiquen aquest art marcial a Lviv, Kíev, Ternópill, Txernivtsí, Khmelnytski, Kàmianets-Podilski i Kirovohrad.

Jocs OlímpicsModifica

     Ucraïna als Jocs Olímpics

Jocs       Total
Atlanta 1996 9 2 12 23
Sydney 2000 3 10 10 23
Atenes 2004 9 5 9 23
Pequín 2008 7 5 15 27
Londres 2012 6 5 9 20
Rio 2016 2 5 4 11
Tòquio 2020 1 6 12 19
Total 37 38 71 146

ReferènciesModifica

  1. «Ucraïna | L’intent de creació d’un estat ucraïnès (1917-1921)». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 28 febrer 2022].
  2. Andriyovich Kryzhanivsky, Stepan. «Ukraine | World War I and the struggle for independence» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 27 febrer 2022].
  3. Subtelny, Orest. Ukraine : a history. Toronto ; Buffalo : University of Toronto Press, 2000, p. 339-. ISBN 978-0-8020-8390-6. 
  4. Schujman, Héctor. La Revolución desconocida : Ucrania, 1917-1921 (en spanish). Madrid: Nossa y J., 2000. ISBN 978-84-95258-04-5. 
  5. Carlos Caballero Jurado. Foreign Volunteers of the Wehrmacht 1941-45. Osprey, 1983, p. 29. ISBN 0850455243. 
  6. Peter Abbott; Eugene Pinak Ukrainian Armies 1914–55. Bloomsbury Publishing, 2012, p. 16, 47. ISBN 978-1780964034. 
  7. «La caída de la URSS» (en castellà). El País, 17-08-2011. [Consulta: 8 febrer 2012].
  8. Moldes, Aleix «Quan Ucraïna era la tercera potència nuclear del món». Diari Ara, 04-03-2022.
  9. «the pushback in ukraine». The New York Times [Consulta: 28 juny 2014].
  10. «Russia accuses the West of pushing Ukraine into 'fratricidal war' as Chechen leader denies sending troops to help pro-Moscow forces». Daily Mail, 28-05-2014. [Consulta: 1r juny 2014].
  11. «Russian force on Ukraine border larger than any time since 2014, U.S. says» (en anglès). Reuters, 08-04-2021.
  12. Kramer, Andrew E. «Russian Troop Movements and Talk of Intervention Cause Jitters in Ukraine» (en anglès). The New York Times, 09-04-2021. ISSN: 0362-4331.
  13. London, Ann M. Simmons in Moscow, Yaroslav Trofimov in Kyiv, Ukraine, and Matthew Luxmoore in «Putin Orders Deployment of Troops to Breakaway Regions in Ukraine» (en anglès). Wall Street Journal, 22-02-2022. ISSN: 0099-9660.
  14. Nichols, Michelle; Pamuk, Humeyra «U.S. slams Russian 'peacekeepers' in Ukraine as 'nonsense'» (en anglès). Reuters, 22-02-2022.
  15. Singh, Samantha Lock (now); Maanvi; Oladipo, Gloria; Michael, Chris; Jones (earlier), Sam; Beaumont, Peter «Markets shaken after Putin announces special military operation – as it happened» (en anglès). The Guardian, 24-02-2022. ISSN: 0261-3077.
  16. «Ukraine reclaims key military airport; Russian troops seize Chernobyl» (en anglès). [Consulta: 28 febrer 2022].
  17. «Ukraine Appeals For "Immediate" EU Membership: "I'm Sure It's Possible"». [Consulta: 28 febrer 2022].
  18. «Zelenski suspèn 10 partits polítics d’Ucraïna per l’aplicació de la llei marcial». El Periódico, 20 març del 2022. [Consulta: 25 març 2022].
  19. Forès, Laia «La UE planta cara al desafiament d'Ucraïna». Ara, 29-11-2013, pp. 16 - 17.
  20. «UNWTO World Tourism Barometer, volume 6» (pdf) (en anglès). Organització Mundial del Turisme, ONU, juny 2008. Arxivat de l'original el 2008-08-19. [Consulta: 2 octubre 2009].
  21. «What Went Wrong with Foreign Advice in Ukraine?» (en anglès). The World Bank Group. [Consulta: 16 gener 2008].
  22. «Field Listing - Population growth rate» (en anglès). CIA World Factbook. [Consulta: 5 juliol 2008].
  23. «Estadístiques d'Ucraïna». Fons de Nacions Unides per a la infància (UNICEF). [Consulta: 7 gener 2008].
  24. «Ethnical composition of the population of Ukraine» (en anglès). Cens 2001. Arxivat de l'original el 23 de març 2008. [Consulta: 5 juliol 2008].
  25. «Deputy: Come Crimean MPs shocked to hear colleagues giving speeches in Crimean Tatar language» (en anglès). KyivPost, 25-09-2012. [Consulta: 25 novembre 2012].
  26. «CIA World Fact Book» (en anglès). Arxivat de l'original el 2016-07-09. [Consulta: 2 octubre 2009].
  27. «breu repàs de la història de la universitat a la seva pàgina» (en anglès). Arxivat de l'original el 23 juliol 2013.

BibliografiaModifica

  • Encyclopedia of Ukraine (que va sortir per primera vegada a University of Toronto Press el 1984-93), 5 volums. S'ha revisat i expandit des d'aleshores. Una part d'aquesta obra és accessible a internet a través de la pàgina de l'enciclopèdia del Canadian Institute of Ukrainian Studies, revisat i expandit cada any. (en anglès)
  • Енциклопедія українознавства (у 10 томах) (Entsyklopèdiia ukraïnoznavstvo, Enciclopèdia sobre Ucraïna en 10 toms, a cura de Volodímir Kubíovitx, publicat per primera vegada a París el 1954, després revisat i reeditat a Nova York, 1989 i) Lviv, 1993, 2003. (en ucraïnès)
  • Енкилопедія сучасної України: В 25-ти томах (Enciclopèdia de la Ucraïna contemporània). Поліграф книга, 2001. (en ucraïnès)

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica