Ugueta de ça Masó

Ugueta de ça Masó entre terratrèmols i caresties fou abadessa de Sant Nicolau de Camprodon des de 1402 fins a 1476. Ugueta de ça Masó va ser priora des que tenia divuit anys. Durant els divuit anys següents, que ens consti, no va assistir a cap fet rellevant fins que l'any 1420 la comunitat va començar a rebre les visites pastorals del bisbe Andreu Bertran de la diòcesi de Girona, que també va visitar les diverses esglésies de la seva jurisdicció.[1]

Infotaula de personaUgueta de ça Masó
Abadessa
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómonja Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósOrde de Sant Agustí Modifica el valor a Wikidata

El 6 de setembre de 1420 consta que el bisbe va fer repàs de l'ornamentació litúrgica i signà acta que a l'església del monestir hi havia altars dedicats a Sant Nicolau, santa Caterina i les Onze mil verges. A part de la priora hi havia les canòniques següents: Alamanda ça Rovira, Constança Bianya, Agnès Olivera, Aldonça de ça Masó (germana de la priora), Marquesa de Montagut, Leonor de Berques i Caterina de Sarrià. El capellà de la comunitat era Guillem de Puig i el beneficiat de l'altar de la Santa Creu, Berenguer de Curtacans. Posteriorment, el 3 d'octubre del mateix any, el bisbe va concedir la llicència a Caterina de Sarrià, monja del convent perquè fos l'abadessa de Sant Marc de Castelló, un monestir de benedictines.[1]

L'any 1427, el devastador terratrèmol que va assolar bona part de la província de Girona va destruir el monestir de sant Nicolau, fet que va ocasionar que es dispersessin les poques monges que hi quedaven, entre elles la priora Ugueta.

« [...] la vila de Camprodon en aquella hora, pres infinit dan per lo dit terratremol e es si mort en call qui era Veguer, e mes de doscentes persones. E en aquell instant mes se foch per totes les cases qui en gran part son de fusta de pi: he ha cremat lo foc per a tots aquests dies apres passats, ab inestimable damnage de persones e de bens. »

Arran de les desgracies causades pel terratrèmol, el bisbe de Girona va atorgar llicències perquè es poguessin demanar almoines per a la reconstrucció de les cases derruïdes. La reina Maria, l'esposa del rei Alfons, també hi va intervenir.

I les monges, on van anar? Fàcilment devien residir a cas d'algun familiar o en altres convents. Aquest és el cas, per exemple, de la monja Elionor Safont que quan el 1430 van poder tornar al monestir, ella, amb el consentiment de la comunitat i de la priora Ugueta, es traslladà definitivament al Convent de Santa Clara de Vic.[1]

Malgrat que ja havia passat temps, el monestir continuava molt malmès. En una visita que hi va fer el bisbe de Girona, Joan Casanova, va constatar que la capella no tenia altar, que amb prou feines tenia una custòdia de plata.

Mentrestant, al monestir de sant Pere de Camprodon continuaven les agressions. L'any 1442 n'hi va haver amb vessament de sang, al cementiri. La baralla va ser entre el monjo Andreu Saguer i el laic Joan Masó. El bisbe va comunicar al capellà de la vila que nomenés una comissió perquè informés si devia ser clausurat el cementiri, ja que la pesta s'havia declarat a tot Catalunya i obligava a enterrar els cadàvers.

La vida de santedat de les monges de Sant Nicolau va ser posada en dubte, i l'any 1447, el bisbe Bernat de Pau va visitar el convent. Va preguntar a la priora per les monges (Constança Bisanya, Inés ça Olivera, Eleonor de Berques, Nicolassa Buxeda) i la seva honestedat i ella va contestar que tot estava bé, gràcies a Déu die quod in divino officio, in Obedienciis. El mateix va qüestionar a les monges respecte de la priora, i elles també van respondre que bé, gràcies a Déu.[1]

Després d'un període de calma i tranquil·litat van aparèixer nous episodis de discòrdies i escàndols a Sant Pere de Camprodon, que semblaven no tenir fi. L'abat Bernat Font va tenir una conducta del tot improcedent. Es va dir d'ell que assistia de nit a festes i que rebia dones de mala fama, i provocà tota mena d'escàndols. El monjo Narcís, almoiner de Sant Pere, va tenir un fill amb Nicolassa, una de les monges de Sant Nicolau: el nen es va criar en una granja propera al castell de Montagut.[1]

A partir de l'any 1451, la priora Ugueta desapareix de la documentació per tornar a aparèixer l'any 1470. Entre aquests anys, tenim referència de la priora Ava, a qui la reina Maria afavorí promulgant una sentència sobre una qüestió d'aigües del convent de sant Nicolau.

L'any 1454 el bisbe Pere Estruc donà llicència per absoldre els matrimonis clandestins que s'havien fet a Camprodon, Llanàs, Vilallonga, Tregurà, Setcases, Molló, Rocabruna, Beget, Pera, Oix, Toralles, Avellanacorba, la Cot, el Bac, Creixenturri, Bolòs, les Escales i Porreres, i obligà a pagar als contraients els drets de la Seu i de l'Escrivania episcopal.

Mentrestant, les notícies de les disbauxes de Sant Pere de Camprodon van arribar a l'abadia de Cluny. El visitador general visità el monestir i constatà que en aquell cenobi no regnaven la clausura ni l'observança de l'orde benedictí.

El 1462 esclatà la guerra de la Generalitat contra Joan II. Camprodon en va sortir força perjudicada, ja que la vila va ser assetjada i presa en més d'una ocasió, fet que provocà que no hi hagués noves professions i que les monges fossin cada vegada més pobres i més velles. La manca de població devia ser important. L'any 1465 consta que era priora Constança de Bianya, que ja estava molt malalta. A part d'ella es veu que només hi quedava una altra monja. Un altre fet que demostra l'escassetat de població és que el 23 de novembre de 1464 el bisbe dispensà a Joan Coll, que només tenia deu anys, perquè fos beneficiari de Sant Tomàs.[1]

A sant Pere de Camprodon s'experimentà un buit en l'abaciologi entre l'any 1463 i el 1482 a causa, sobretot, de les guerres amb França. Consta també que el monestir del Carme, els carmelites van passar fam. L'any 1469 va ser especialment virulent. Camprodon va patir greus saquejos e incendis: encara durava la guerra contra Joan II. Quan va acabar la guerra l'any 1472, Camprodon va seguir conservant els seus furs i privilegis.

I s'arriba a 1470, quan es troba documentada de nou Ugueta de ça Masó i quatre monges més: Agnès Olivera, sagristana; Constança Bianya, Elionor i Margarida de Berques.

L'última vegada que apareix documentada la priora Ugueta de ça Masó és amb la visita del bisbe Joan Margarit i de Requesens l'any 1476:

« Aquell dia va visitar l'església i el monestir monacal de Sant Nicolau de la vila de Camprodon. I en primer lloc, el Cos Diví, honoríficament ben ornat, a l'altar major i que el Beneficiat de l'altar, el prevere absent, Joan Casademunt, va abandonar. Després va visitar l'altar de Santa Caterina, que trobà ben ornat i el beneficiat Pere Benet en persona, li donà conversa. Visità després el ben ornat altar de la Santa Creu, i el beneficiat Pere Domenja en persona, li donà conversa. Hi ha en aquest monestir les monges següents: en primer lloc, la venerable senyora Ugueta de Samajó, la prioressa, la sagristana Agnès Olivera, Constança Bisanya, Helionor de Berques, totes presents, i l'escolana Margarida de Berques, també present. »

La priora Ugueta devia ser molt vella. Si no hi ha errada documental, l'any 1420 ja en feia 18 que era priora, i es diu que devia tenir uns 18 anys quan va accedir al càrrec. Devia morir doncs, als 92 anys, tota una fita no sols per la quantitat d'anys viscuts, sinó per haver superat pestes i terratrèmols, amb les conseqüències subsegüents.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Roca i Costa, Maria Carme. Abadesses i priores a la Catalunya medieval. Barcelona: Base, S.A., octubre de 2014, p. 209-212. ISBN 9788416166220.