Usuari:Gisella Moreno/Literatura brasilera

Context històric modifica

Es considera que el Romanticisme s’inicia a Brasil l’any 1836 amb el poeta Gonçalves de Magalhães. Aquest autor, junt amb Araújo Porto-Alegre i Francisco de Sales Torres Homem funden aquell any a París la revista Niterói, considerada, junt amb la publicació de la seva obra “Suspiros poéticos e Saudades” (aquell mateix any), el marc inicial del romanticisme literari al Brasil.

Els autors d’aquest corrent inicien un procés de renovació de les lletres, influenciats per Almeida Garret i per la lectura dels romàntics francesos.

El Romanticisme durarà a Brasil fins a l’any 1881, en el que es publicarà “O mulato” (d’Aluísio de Azevedo, màxim representant de la literatura naturalista brasilera) i “Memórias Póstumas de Brás Cubás” (obra realista de Machado de Assis).

El naixement d’aquest moviment es dóna en un Brasil que encara viu sota l’eufòria de la independència aconseguida el 1822. Hi ha una consciència general de falta d’unitat i un interès a mostrar davant el món una imatge d’un país civilitzat, progressista i unit. El romanticisme brasiler neix en un ambient polític confús i insegur, fet que l’obliga a estar carregat de lusofòbia i, principalment, de nacionalisme que s’expressa en la reconstrucció visual d’esdeveniments històrics importants, en el retrat d’una natura paradisíaca, en la “rehabilitació” de l’indi i dels temes més quotidians. Els autors d’aquesta època tenen una diferència important respecte als anteriors: ja tenen una consciència i una voluntat de fer una literatura al marge de la portuguesa.

Aquest moviment, que neix catorze anys després de la independència, fa visible la valorització del nacionalisme i de la llibertat, sentiments que s’ajustaven a l’esperit d’un país que acabava de trencar amb el domini colonial. El Romanticisme dóna la “coartada ideològica” per allunyar-se de la literatura portuguesa, tot i que la seva influència és clara (per començar, a la llengua). Es busca fonamentar una independència simbòlica, buscant trets que identifiquin als brasilers com a poble.

Els artistes brasilers d’aquesta nova corrent trobaran la seva font d'inspiració en la natura i en les qüestions socials i polítiques del país. És un moment de gran afirmació cultural.


La poesia romàntica brasilera modifica

Amb la publicació de “Suspiros poéticos e saudades” de Gonçalves de Magalhães a 1836 s’inicia el període Romàntic a Brasil. Els autors d’aquest moviment es caracteritzen per estar molt marcats per la subjectivitat, la idealització (de la dona, de l’amor, de la pàtria) i el sentimentalisme. Va ser el primer intent de crear una literatura pròpiament brasilera.

La poesia romàntica de Brasil es divideix en tres generacions:

- La primera generació romàntica brasilera: també coneguda com a indianista o nacionalista, és formada per escriptors que valoren molt els temes nacionals, els fets històrics i la vida de l’indi, que era presentat com “el bon salvatge” i per tant, com a símbol cultural del Brasil, com a model de la formació del poble brasiler. En aquest període destaquen escriptors com Gonçalves de Magalhães, Gonçalves Dias, Araújo Porto Alegre i Teixeira e Souza. Aquesta generació romàntica destaca per l’intent de diferenciar el moviment dels orígens europeus i adaptar-lo a la natura exòtica i al passat històric dels brasilers. El sentimentalisme i la religiositat són altres característiques presents entre els principals autors d’aquest corrent. Per a crear una nova identitat nacional, buscaven les seves bases al nativisme, a l’elogi a la terra i a l’home primitiu. “Canção do Exílio” de Gonçalves Dias, és un dels poemes que evoquen el patriotisme:

"Minha terra tem palmeiras,

:Onde canta o Sabiá; :As aves que aqui gorjeiam, :Não gorjeiam como lá.

:Nosso céu tem mais estrelas, :Nossas várzeas têm mais flores, :Nossos bosques têm mais vida, :Nossa vida mais amores (…)”


- La segona generació romàntica brasilera és coneguda com “mal de segle”, generació Byroniana o fase ultra-romàntica (Mal-do-século, Byroniana, Ultra-Romântica). Els escriptors d’aquesta època retrataven els temes amorosos portats als extrems, les seves poesies estan marcades per un subjectivisme extrem, un profund pessimisme, valoració de la mort, tristesa i una visió decadent de la vida i de la societat. Molts d’ells moriran joves. Destaquen en aquesta fase escriptors com Álvares de Azevedo, Casimiro de Abreu i Junqueira Freire. Els poetes d’aquesta generació presenten una certa obsessió per la mort, com podem observar a aquest “Soneto”, d’Álvares de Azevedo :

Já da morte o palor me cobre o rosto,
Nos lábios meus o alento desfalece,
Surda agonia o coração fenece,
E devora meu ser mortal desgosto!
Do leito embalde no macio encosto
Tento o sono reter!... já esmorece
O corpo exausto que o repouso esquece...
Eis o estado em que a mágoa me tem posto!
O adeus, o teu adeus, minha saudade,
Fazem que insano do viver me prive
E tenha os olhos meus na escuridade,
Dá-me a esperança com que o ser mantive!
Volve ao amante os olhos por piedade,
Olhos por quem viveu quem já não vive!


- La tercera generació romàntica brasilera també és coneguda com a “Geração Condoreira” (de còndor) i els seus membres es caracteritzen pels textos marcats per la crítica social. Aquesta és el corrent dels escriptors abolicionistes. Castro Alves, és un dels més reconeguts poetes brasilers de tots els temps i el major representant d’aquesta fase i va criticar de manera directa l’esclavitud al seu poema “Navio Negreiro” :

Era um sonho dantesco... o tombadilho
Que das luzernas avermelha o brilho.
Em sangue a se banhar.
Tinir de ferros... estalar de açoite...
Legiões de homens negros como a noite,
Horrendos a dançar...
Negras mulheres, suspendendo às tetas
Magras crianças, cujas bocas pretas
Rega o sangue das mães:
Outras moças, mas nuas e espantadas,
No turbilhão de espectros arrastadas,
Em ânsia e mágoa vãs!
E ri-se a orquestra irônica, estridente...
E da ronda fantástica a serpente
Faz doudas espirais ...
Se o velho arqueja, se no chão resvala,
Ouvem-se gritos... o chicote estala.
E voam mais e mais...
Presa nos elos de uma só cadeia,
A multidão faminta cambaleia,
E chora e dança ali!
Um de raiva delira, outro enlouquece,
Outro, que martírios embrutece,
Cantando, geme e ri!
No entanto o capitão manda a manobra,
E após fitando o céu que se desdobra,
Tão puro sobre o mar,
Diz do fumo entre os densos nevoeiros:
"Vibrai rijo o chicote, marinheiros!
Fazei-os mais dançar!..."
E ri-se a orquestra irônica, estridente. . .
E da ronda fantástica a serpente
Faz doudas espirais...
Qual um sonho dantesco as sombras voam!...

:Gritos, ais, maldições, preces ressoam!

E ri-se Satanás!...'

Poetes romàntics brasilers modifica

Domingos José Gonçalves de Magalhães, (Rio de Janeiro, 13 d’agost de 1811 – Roma, 10 de juliol de 1882), va ser un metge, professor, diplomàtic, polític, poeta i assagista brasiler. No es va consagrar com a gran poeta, però si és important per ser l’introductor i divulgador del Romanticisme al Brasil, amb la poesia religiosa “Suspiros poéticos e saudades”. El prefaci d’aquesta obra va servir com a manifest del Romanticisme brasiler, i per això se’l considera l’iniciador d’aquesta escola al Brasil. Reafirma, dins un ideal religiós, que la poesia té una finalitat moralitzant, capaç de ser instrument d’elevació i dignificació de l’ésser humà. A més de la religiosa, va cultivar la poesia indianista, com al poema èpic “A Confederação dos Tamoios”, obra que va generar-li una agitada polèmica amb José de Alencar, relativa a la visió de cada autor en vers la figura de l’indi. Junt amb Araújo Porto-Alegre i Torres Homem, va crear la revista “Niterói” en la que van introduir els seus principals temes poètics: els moments històrics, les suggestions del passat, les impressions de la natura associada al sentiment de déu i les reflexions sobre el destí de la seva pàtria, les passions humanes i l’efímera vida.

João Manuel Pereira da Silva (Nova Iguaçu, 30 d’agost de 1817 — París, 14 de juny de 1898) va ser un novel·lista, historiador, crític literari, biògraf, poeta, traductor, periodista, advocat, i polític brasiler. Va ser diputat general i senador del Brasil de 1888 a 1889, i membre de l’Acadèmia Brasilera de Lletres. És considerat un dels fundadors del Romanticisme a Brasil, amb obres com “Uma paixão de artista” (1838). Gran part de la seva obra està dedicada a la historia i a la crítica literària. D’entre aquestes obres destaquen els dos volums de “Parnaso brasileiro” (1843-1848), i posteriorment, entre moltes altres, “Nacionalidade da língua e literatura de Portugal e do Brasil” (1884).

Antônio Gonçalves Dias (Caxias, 10 d’agost de 1823 — Baixos dos Atins (Tutóia), Maranhão, 3 de novembre de 1864) va ser un poeta, advocat (llicenciat a Coïmbra), periodista i etnògraf brasiler. És el principal representant de la primera generació romàntica, i responsable de la consolidació del gènere. Utilitza una mètrica, musicalitat i ritmes perfectes, amb una alta càrrega dramàtica i lírica. L’exaltació de la natura, la tornada al passat històric i la idealització de l’indi com a representant de la nacionalitat brasilera són presents a l’obra de Gonçalves Dias. Se’l considera una “síntesi del brasiler”, perquè era fill de pare portuguès i mare mestissa (d’avantpassats africans i indígenes brasilers). És possible que per aquest motiu apareixen les tres races a la seva obra. La seva poesia li va aportar l’admiració de la crítica i del rei, que el va nomenar per diversos càrrecs públics, havent viatjat pel nord del Brasil al servei de la cort. La qüestió de la llengua és important a la seva obra, perquè utilitza paraules tupís i fa a l’indígena el portaveu d’Amèrica. La seva obra poètica pot ser dividida en: - Lírica; on mostra una concepció tràgica de l’amor i el patiment i dolor del poeta, com a “Ainda uma vez – Adeus”. - Medieval; on fa ús d’un portuguès arcaic, com a “Sextilhas de frei Antão” (1848). - Nacionalista; on s’exalta a la pàtria distant, com a “Canção do Exílio” (1847). - Indianista; on la figura de l’indi és heroica, com a “I-Juca Pirama” (1851).

Luís Nicolau Fagundes Valera (Rio Claro, 17 d’agost de 1841 — Niterói, 18 de febrer de 1875) va ser un poeta romàntic brasiler i membre de l’Acadèmia Brasilera de Lletres. Se’l considera la transició entre la segona i la tercera generació. Va explorar tots els temes romàntics, també el de l’indi, com a l’obra “Evangelho nas selvas”, o el de l’esclau (fent-ne un tractament molt precoç, en relació a la literatura abolicionista, com a l’obra “Mauro, O escravo” (1864)). “Cantos e fantasias” (1865), considerada per alguns crítics la seva millor obra. La seva obra més personal, perquè en ella relata el dolor provocat per la mort del seu fill, és “Cântico do Calvário” : À memória de meu Filho morto a 11 de dezembro de 1863

Eras na vida a pomba predileta Que sobre um mar de angústias conduzia O ramo da esperança. Eras a estrela Que entre as névoas do inverno cintilava Apontando o caminho ao pegureiro. Eras a messe de um dourado estio. Eras o idílio de um amor sublime. Eras a glória, a inspiração, a pátria, O porvir de teu pai! - Ah! no entanto, Pomba, - varou-te a flecha do destino! Astro, - engoliu-te o temporal do norte! Teto, - caíste!- Crença, já não vives!

Correi, correi, oh! lágrimas saudosas, Legado acerbo da ventura extinta…

Manuel Antônio Álvares de Azevedo - (São Paulo, 12 de setembre de 1831 — Rio de Janeiro, 25 d’abril de 1852), contista, dramaturg i assagista brasiler, poeta romàntic de la segona generació i autor de “Noite na Taverna” (1855), “Lira dos Vinte Anos” (1853). És considerat el major poeta de la tendència “mal de segle” del Brasil, per la seva tendència a l’evasió, les melodies lànguides i un llenguatge que alguns crítics has descrit com adolescent. També va escriure contes i una peça de teatre (“Macário”, 1855). La mort és una constant a la seva obra, i de fet, va morir molt jove, als vint anys.

Antônio Frederico de Castro Alves (Curralinho, 14 de març de 1847 — Salvador, 6 de juliol de 1871). És considerat el més inspirat dels poetes brasilers de la generació condoreira. Va escriure poesia lírica i social (la social va ser la que més el va consagrar) a favor de l’abolició de l’esclavitud, i per això és conegut com “el poeta dels esclaus”. La seva poesia lírica era diferent a la dels seus contemporanis romàntics, perquè presenta una dona més sensual i menys idealitzada. El 1870 publica “Espumas Flutuantes”, la seva única obra poètica publicada en vida. Obres pòstumes: “Os escravos” (1883); “A Cachoeira de Paulo Afonso” (1876); “Hinos do equador”, “Tragédia no Mar”, “O Navio Negreiro” (1869). Teatre: “Gonzaga ou a Revolução de Minas” (1875).

Tobias Barreto de Meneses (Vila de Campos do Rio Real, 7 de juny de 1839 — Sergipe, 26 de juny de 1889) filòsof, poeta, assagista, crític, jurista i un fervorós integrant de l’Escola de Recife (moviment filosòfic de gran força, calcat de l’evolucionisme europeu). Va ser el fundador del “condoreirisme” brasiler (tercera generació romàntica) i membre de l’Acadèmia Brasilera de Lletres. Considerat un dels majors noms de la poesia social brasilera. Va escriure nombroses obres filosòfiques i poètiques, de les que destaquen “Dias e Noites” (1881), “Menores e loucos” (1884), “O Gênio da Humanidade” (1866), “A Escravidão” (1868), “Glosa” (1864). Veiem un fragment del poema “Pressentimento” :

Meu Deus! não mais este laurel de espinho Não mais a dor, que o coração devasta: Minha alma é farta de martírios... basta! Deixai esta ave procurar seu ninho, No meu sepulcro não terei as rosas, As doces preces que os felizes têm: Pobres ervinhas brotarão viçosas, E o esquecimento brotará também.

Tudo conspira prar o meu tormento; Sofrendo, aos pouco minha fé se apaga: Morte!... é a frase que soluça a vaga, Triste notícia que me traz o vento... Nem sobre a campa colherei saudosas Gotas de pranto que derrame alguém; Pobres ervinhas brotarão viçosas, E o esquecimento brotará também. (…)

Casimiro José Marques de Abreu (Silva Jardim, 4 de gener de 1839 — Nova Friburgo, 18 d’octubre de 1860). Va ser un poeta romàntic brasiler de la segona generació. Va viure a Portugal i tres anys abans de la seva mort havia retornat al Brasil. La seva poesia no va ser gaire innovadora i sovint se’l considera el més ingenu dels poetes romàntics. És conegut com a “poeta de la infància” perquè parla molt de la innocència perduda. Les seves obres principals “Primaveras” (poesia, 1859); “Camões e o Jau” (peça teatral, 1856); “A virgem loura Páginas do coração” (prosa poética, 1857); “Carolina” (novel·la, 1856), “Camila” (novel·la inacabada, 1856). Veiem el primer fragment del poema “Amor e medo” .

Quando eu te fujo e me desvio cauto Da luz de fogo que te cerca, oh! bela, Contigo dizes, suspirando amores: " Meu Deus! que gelo, que frieza aquela!" Como te enganas! meu amor é chama Que se alimenta no voraz segredo, E se te fujo é que te adoro louco... És bela eu moço; tens amor eu medo!... Tenho medo de mim, de ti, de tudo, Da luz da sombra, do silêncio ou vozes, Das folhas secas, do chorar das fontes, Das horas longas a correr velozes. O véu da noite me atormenta em dores, A luz da aurora me intumesce os seios, E ao vento fresco do cair das tardes Eu me estremeço de cruéis receios. É que esse vento que na várzea ao longe, Do colmo o fumo caprichoso ondeia, Soprando um dia tornaria incêndio A chama viva que teu riso ateia! Ai! se abrasado crepitasse o cedro, Cedendo ao raio que a tormenta envia, Diz: que seria da plantinha humilde Que à sombra dele tão feliz crescia? A labareda que se enrosca ao tronco Torrara a planta qual queimara o galho, E a pobre nunca reviver pudera, Chovesse embora paternal orvalho!

Luís José Junqueira Freire (Salvador, 31 de desembre de 1832 — Salvador, 24 de juny de 1855) monjo benedictí, sacerdot i poeta romàntic brasiler de la segona generació, turmentat per la falta de vocació i amb una sexualitat latent i reprimida. Els seus poemes mostren un jove angoixat, incapaç de seguir la vida religiosa i que veu en la mort l’única sortida. L’evasió a la mort és una característica típica de la poesia del “mal de segle”. Veiem el poema “Soneto” inclòs a l’únic llibre que va publicar en vida, “Inspirações do Claustro” (1855) :

Arda de raiva contra mim a intriga, Morra de dor a inveja insaciável; Destile seu veneno detestável A vil calúnia, pérfida inimiga.

Una-se todo, em traiçoeira liga, Contra mim só, o mundo miserável. Alimente por mim ódio entranhável O coração da terra que me abriga.

Sei rir-me da vaidade dos humanos; Sei desprezar um nome não preciso; Sei insultar uns cálculos insanos.

Durmo feliz sobre o suave riso De uns lábios de mulher gentis, ufanos; E o mais que os homens são, desprezo e piso.

Luís Gonzaga Pinto da Gama, (Salvador, 21 de juny de 1830 — São Paulo, 24 d’agost de 1882). Amb una història familiar i una infància molt complicada, aquest esclau va acabar convertint-se en un advocat abolicionista, periodista i poeta brasiler. Va aconseguir alliberar més de mil esclaus. Els seus poemes estan vinculats a la segona generació romàntica brasilera. La seva primera obra es va publicar el 1859 (“Primeiras Trovas Burlescas do Getulino”). En ella, reuneix poesies satíriques que ridiculitzaven l’aristocràcia i els poderosos de l’època. Va tenir gran èxit entre el públic del seu temps. Segons les seves paraules “o escravo que mata o seu senhor pratica um ato de legítima defesa”. Al seu poema “Bodarrada” il·lustra la seva opinió política i social: (…) O que sou e como penso, Aqui vai com todo o senso, Posto que já veja irados Muitos lorpas enfunados, Vomitando maldições Contra as minhas reflexões. Eu bem sei que sou qual Grilo De maçante e mau estilo; E que os homens poderosos Desta arenga receosos, Hão de chamar-me tarelo, Bode, negro, Mongibelo; Porém eu, que não me abalo, Vou tangendo o meu badalo Com repique impertinente, Pondo a trote muita gente. Se negro sou, ou sou bode, Pouca importa. O que isto pode? Bodes há de toda a casta, Pois que a espécie é muita vasta... Há cinzentos, há rajados, Baios, pampas e malhados, Bodes negros, bodes brancos, E, sejamos todos francos, Uns plebeus, e outros nobres, Bodes ricos, bodes pobres, Bodes sábios, importantes, E também alguns tratantes... Aqui, nesta boa terra, Marram todos, tudo berra; Nobres Condes e Duquesas, Ricas Damas e Marquesas, Deputados, senadores, Gentis-homens, vereadores; Belas Damas emproadas, De nobreza empantufadas; Repimpados principotes, Orgulhosos fidalgotes, Frades, Bispos, Cardeais, Fanfarrões imperiais. Gentes pobres, nobres gentes, Em todos há meus parentes. Entre a brava militança Fulge e brilha alta bodança; Guardas, Cabos, Furriéis, Brigadeiros, Coronéis, Destemidos Marechais, Rutilantes Generais, Capitães de mar e guerra, — Tudo marra, tudo berra — (…)


Manuel José de Araújo Porto-Alegre; (Rio Pardo, 29 de novembre de 1806 — Lisboa, 30 de desembre de 1879) va ser un escriptor romàntic, periodista, pintor, arquitecte, crític, historiador d’art, professor i diplomàtic. Va ajudar a Gonçalves de Magalhães en la creació de la revista “Niterói” (any 1836) i va fundar amb Manuel de Macedo i Gonçalves Dias la revista “Guanabara” (l’any 1849), divulgadora del gènere literari romàntic, que acollirà els grups inicials del Romanticisme al Brasil; i “Lanterna Mágica", publicació dedicada a l’humor polític. Escriu la peça “Prólogo dramático” (1837), pel que se l’ha considerat el primer dramaturg brasiler.

Prosa Romàntica Brasilera modifica

Amb l’arribada del Romanticisme, per primera vegada, la literatura nacional brasilera va adoptar formes pròpies, adquirint característiques diferents de les de la literatura europea. El Romanticisme brasiler (amb la seva temàtica indianista), exaltava les belleses naturals del Brasil i els indígenes brasilers. José de Alencar és d’autor més destacat dins d’aquest corrent. La Prosa romàntica a Brasil és inaugurada, per a alguns amb el llibre “A Moreninha” (1844) de Joaquim Manuel de Macedo, però també existeix l'opinió que és l’obra “O filho do Pescador” (1843) de Teixeira e Sousa. La novel·la brasilera es caracteritza per ser una adaptació de la novel·la europea, perquè conserva el seu caràcter de fulletó i segueix un ordre cronològic dels fets: amb inici, nus i desenllaç. La narrativa romàntica porta al lector de l’època a una realitat idealitzada, amb la que ells s’identificaran. Aquest escapisme de la realitat és típic i característic del Romanticisme.

Dins de la prosa romàntica, es poden diferenciar diferents corrents:

  • La prosa nacionalista o indianista de la literatura romàntica brasilera, és marcat per l’exaltació de la natura, la tornada al passat històric, al medievalisme, a la creació d’un heroi nacional en la figura de l’indi (d’aquí sorgeix la denominació “indianista”). En aquest corrent, l’indi és el focus: era considerat l’autèntica expressió de nacionalitat, i era realment idealitzat. Com un símbol de puresa i innocència, representava l’home no corromput per la societat (o no capitalista), a més de semblar-se als herois medievals, per ser forts i ètics. Amb tot això, l’indianisme expressava els costums i el llenguatge indígenes, cosa que fa que algunes d’aquestes novel·les també siguin excel·lents documents històrics.
  • La prosa urbana de la literatura romàntica brasilera tracten de la vida a la capital i relaten les particularitats de la vida quotidiana de la burgesia (especialment la carioca), membres identificables amb els personatges d’aquest corrent. Les novel·les feien sempre una crítica a la societat a través de situacions vulgars, com casaments per interès o l’ascensió social a qualsevol preu. (“A Moreninha”, de Macedo és un exemple d’aquest corrent).
  • La prosa regionalista de la literatura romàntica brasilera proposen una construcció del text que valori les diferències ètniques, lingüístiques, socials i culturals que allunyen el poble brasiler d’Europa, i que el caracteritzen com a nació. Les novel·les regionalistes aporten un ampli panorama del Brasil, representant la forma de vida i la individualitat de la població de cada part del país. La preferència dels autors era per regions allunyades dels centres urbans, perquè estaven sempre en contacte amb Europa i això afectava les condicions de vida. La novel·la regionalista és un gènere de prosa romàntica típicament brasiler, completament original. Això és degut al fet de no tenir inspiració en models europeus, ja que els escenaris que es plantegen són bàsicament inspirats en paisatges, costums, valors i comportaments típics dels petits propietaris de les regions brasileres. El que els autors regionalistes pretenien era conquistar l’espai brasiler, mostrar històries de personatges que enfronten problemes en meitat de la secada o al latifundi del Nord-est. Els personatges són aquells clàssics del Romanticisme, amb el mateix sentimentalisme, però adaptats al quadre regional, descol·locats, a un escenari diferent, que acaba interferint en els seus destins.

Tot i les diferències entre gèneres, tots tres corrents segueixen el mateix objectiu: contribuir a la formació d’un llenguatge i d’una cultura plenament brasilera.

Autors de prosa romàntica brasilera modifica

José Martiniano de Alencar (Messejana, 1 de maig de 1829 — Rio de Janeiro, 12 de desembre de 1877) és considerat el pare de les novel·les Indianistes i urbanes, i el major autor en prosa romàntica brasilera. Format en humanitats a Río i dret a Sao Paulo, on serà company de Álvares de Azevedo i Bernardo Guimarães. Va ser ministre de justícia (1868-1870) i senador de l’imperi. Alencar va consolidar aquesta modalitat al país, a més d'intentar establir un llenguatge purament brasiler. L’indianisme de José de Alencar està present a “O Guaraní” (1857) i a altres obres com “Iracema” (1865) i “Ubirajara” (1874). En tot moment, la natura de la pàtria és exaltada, creant un escenari perfecte per al trobament simbòlic entre les diferents ètnies. A les seves novel·les urbanes (com “Lucíola” (1862), “Diva” (1864) i “Senhora” (1875)); José de Alencar critica la societat carioca mostrant els aspectes negatius i els costums burgesos. En aquestes obres, hi ha una predominança dels personatges d’alta societat, amb marcada presència de la figura femenina. Això no obstant, els pobres o esclaus són reduïts, i gairebé no tenen cap paper rellevant als arguments. Les aventures amoroses, les desigualtats econòmiques i els finals feliços (amb victòria de l’amor) marcaran aquestes obres, que es tornaran clàssics de la literatura brasilera i col·locaran el seu autor al nivell dels majors novel·listes de la història del Brasil. Alencar també va dedicar-se a la poesia i al teatre. En el debat que va originar entre els puristes portuguesos l’ús del llenguatge que fa Alencar a les seves novel·les (doncs pretén retractar la manera de parlar real dels brasilers), l’autor va respondre: «(…)pergunto eu, e não se riam, que é mui séria a questão: O povo que chupa o caju, a manga, o cambucá e a jabuticaba, pode fala ruma língua com igual pronúncia e o mesmo espírito do povo que sorve o figo, a pêra, o damasco e a néspera? »

Antônio Gonçalves Teixeira e Sousa (Cabo Frio, 28 de març de 1812 — Rio de Janeiro, 1 de desembre de 1861). Va ser un escriptor romàntic brasiler, mestís d’origen humil i autor de la que va ser considerada (junt amb “A Moreninha” (1844) de Macedo) la primera novel·la romàntica brasilera “O filho do pescador” (1843). A més també fa versos indigenistes. És interessant pels fulletons (literatura dirigida a les masses). Altres obres destacades són “Cornélia” (1840) i “Cânticos líricos” (1841-1842).

El Visconde Alfredo d’Escragnolle Taunay – (Rio de Janeiro, 22 de febrer de 1843 — Rio de Janeiro, 25 de gener de 1899) va ser un noble, músic, artista plàstic, professor, enginyer militar, polític, historiador, sociòleg i escriptor romàntic brasiler. És l’autor de l’obra considerada la millor novel·la regionalista del Brasil, “Inocência” (1872); i altres obres com “Lágrimas do coração” (1873); “Histórias brasileiras”, (contes, 1874); “Ouro sobre azul” (1875); “Narrativas militares” (contes, 1878); “Céus e terras do Brasil” (1882); “Estudos críticos, 2 vols.” (1881 i 1883); “O encilhamento” (1894); “No declínio” (1899). També va compondre diverses obres de teatre: “Da mão à boca se perde a sopa” (1874); “Por um triz coronel” (1880); “Amélia Smith” (1886) i d’altres obres pòstumes (va ser un escriptor molt prolífic). Taunay va utilitzar a la seva obra tot els elements que representen el regionalisme: la descripció fidel i objectiva d’una regió; els enfrontaments entre l’home del camp (o del sertão), que posseeix prejudicis cap als costums de la ciutat, i l’home urbà, que és lliberal en relació als costums i subestima l’home rural.

Joaquim de Sousa Andrade (Sousândrade) (Guimarães, 9 de juliol de 1832 — São Luís, 21 d’abril de 1902) escriptor i poeta romàntic brasiler. Era republicà i abolicionista convençut i militant, que va viure a Nova York de 1871 a 1879 treballant com a secretari i col·laborador del diari “O Novo Mundo”. Després de mort, la seva obra (molt innovadora, per la creació de neologismes i metàfores) es va recuperar als anys 60 del segle XX. Va publicar el seu primer llibre de poesia, “Harpas Selvagens” l’any 1857. Ubicat als Estats Units, publica el poema narratiu “O Guesa”, on utilitza recursos expressius, com la creació de neologismes i de metàfores vertiginoses, només valorades molts anys després de la seva mort.

Bernardo Joaquim da Silva Guimarães (Ouro Preto, 15 d’agost de 1825 — 10 de març de 1884) Va ser un jutge, periodista, professor escriptor i poeta romàntic brasiler. Junt amb Álvares de Azevedo, pretenia instal·lar la bohèmia byroniana a São Paulo. Es va fer famós per la seva obra “A escrava Isaura” (1875), posteriorment adaptada al teatre, cinema i televisió. Altres obres reconegudes són “Cantos de Solidão” (1852) “O seminarista” (1872) i “O Garimpeiro” (1872).

Manuel Antônio de Almeida (Rio de Janeiro, 17 de novembre de 1831 — Macaé, 28 de novembre de 1861) va ser metge, professor, periodista i escriptor romàntic brasiler, de trànsit cap al realisme. Es va formar en medicina, però és periodista per excel·lència. Només va escriure una obra que en vida, que va ser signada anònimament com “un brasiler”. Aquest pseudònim indica que possiblement no continuaria la seva carrera literària. Va morir a un naufragi, mentre feia campanya per a la diputació federal. La seva única novel·la és “Memórias de um Sargento de Milícias” (1854), on retracta les classes mitjana i baixa, una cosa poc comú a l’època, doncs les novel·les urbanes solien centrar el focus de l’acció als ambients aristocràtics. La pobresa que va viure a la infància influencià el desenvolupament de la seva obra. Va escriure també una peça de teatre, “Dois Amores” (1861).

'Joaquim Manuel de Macedo' (Itaboraí, 24 de juny de 1820 – Rio de Janeiro, 11 d’abril de 1882). Va ser metge, professor, periodista i un dels primers escriptors romàntics brasilers i probablement el més purament romàntic de tots els autors de prosa. L’any 1849 va fundar, junt amb Gonçalves Dias i Manuel de Araújo Porto-Alegre, la revista Guanabara, on va publicar gran part del seu poema narratiu “A nebulosa”, considerat per molt crítics un dels millors del Romanticisme. Va produir diverses novel·les, entre els quals destaca “A Moreninha” (1844), que va escriure molt jove, donant-li fama immediata. “O Moço Loiro” (1845); “O Forasteiro” (1855); ”O Rio do Quarto” (1869), són algunes de les seves obres. També va escriure sàtira política, cròniques sobre la ciutat de Rio i teatre, amb peces com “O Cego” (1845); “Cobé” (1849); “Lusbela” (1863).

João Franklin da Silveira Távora (Baturité, 13 de gener de 1842 — Rio de Janeiro, 18 d’agost de 1888) va ser un advocat, contista, novel·lista i un gran historiador brasiler. Es va formar en dret a Pernambuco (on serà diputat) i a partir de 1874 viurà a Rio (treballant com a funcionari de la Secretaria de l’Imperi). Part de la seva obra d'historiografia va ser destruïda al final de la seva vida pel mateix autor, que se sentia abandonat i miserable. És el creador del gènere conegut com a “literatura del Nord-est”, de caràcter regionalista, però limitat a aquesta zona. Ell mateix bateja i descriu aquest estil al prefaci de “O Cabeleira” (1876). Távora és un romàntic pre-naturalista, mantenint poques característiques del Romanticisme, però sense desvincular-se totalment d’ell. Té una primera fase literària “recifense”, amb obres com “Trindade maldita” (contos, 1861); “Os índios do Jaguaribe” (1862); “A casa de palha” (1866); “Um casamento no arrabalde” (1869); “Um mistério de familia” (drama, 1862); “Três lágrimas” (drama, 1870). Entre les obres de literatura del Nord-est destaquen obres com “Cartas de Semprônio a Cincinato” (1871); “O Cabeleira” (1876); “O matuto” (1878); “Lourenço” (1878); “Lendas e tradições do norte” (1878); “O sacrificio” (1879).

Teatre Romàntic Brasiler modifica

El Barroc, l’Arcadisme, així com la fase inicial del Romanticisme, són moviments principalment poètics. Es considera que el teatre brasiler s’inaugura, per una banda, amb l’escriptura la peça “Prólogo dramático” de Manuel de Araújo Porto-Alegre l’any 1837 (pel que se l’ha considerat el primer dramaturg brasiler, i per la representació, l’any 1838 de la primera tragèdia de Gonçalves de Magalhães, “Antônio José, ou o Poeta e a Inquisição”. Tal com passa a la música i a la literatura, els temes quotidians, l’individualisme, el nacionalisme i la religiositat, també apareixen a la dramatúrgia brasilera de l’època. Fins a aquell moment, el teatre de Brasil era provinent d’Europa, i tenia com a principal objectiu agradar a les elits brasileres, que transformaven les representacions en vertaders actes socials, principalment a les grans ciutats. Encara que alguns escriptors ja s'haguessin arriscat per la dramatúrgia brasilera, fent obres basades en les europees, encara no hi havia una discussió sobre el perfil del teatre brasiler. Va ser amb Martins Pena que el teatre va passar a reflectir les escenes i les problemàtiques de la realitat brasilera.

Luís Carlos Martins Pena (Rio de Janeiro, 5 de novembre de 1815 — Lisboa, 7 de desembre de 1848) va ser un dramaturg, diplomàtic i introductor de la “comèdia de costums” al Brasil. Va morir jove a Lisboa, amb un llegat de 28 peces teatrals. De jove, estudia Belles Arts i ja s’interessa pel teatre. Més tard treballa com a censor teatral, aprofundint més en els seus coneixements. Tot i haver provat de fer teatre històric (un gènere d’èxit al Romanticisme europeu), va ser per les seves comèdies pel que va destacar més. És sovint comparat amb Manuel Antonio de Almeida, perquè fa una cosa més propera a un “Realisme ingenu”. La seva obra més important és “O Noviço” (1845).

Peces teatrals produïdes per altres autors més vinculats a la poesia o la prosa: - “Macário” (1855), Álvares de Azevedo - “Gonzaga ou a Revolução de Minas” (1875), Castro Alves. - “Camões e o Jau” (1856), Casimiro de Abreu - O crédito (1857); Verso e reverso (1857); O Demônio Familiar (1857); As asas de um anjo (1858); Mãe (1860); A expiação (1867); O garatuja (1873); O jesuíta (1875); totes de José de Alencar. - “Da mão à boca se perde a sopa” (1874); “Por um triz coronel” (1880); “Amélia Smith” (1886); totes del Visconde de Taunay. - “Dois Amores” (1861), Manuel de Almeida. - “O Cego” (1845); “Cobé” (1849); “Lusbela” (1863); Manuel de Macedo. - “Um mistério de familia

  A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gisella Moreno/Literatura brasilera