Districtes i organització territorial

El terme de Palma fou creat durant el segle xiii, just després de la Conquista, per delimitar les terres de la ciutat, tal vegada seguint una divisió preexistent. Atesa l'extensió del terme i la quantitat d'habitants, ràpidament calgué dividir el terme en entitats territorials menors per administrar-lo òptimament, tant intramurs com extramurs i tant civilment com eclesiàsticament. La territorialització original s'anà adaptant als nous temps i les divisions parroquials perderen importància. Actualment, tot i que perviuen les circumscripcions parroquials, han perdut molta d'importància i administrativament el municipi està dividit en districtes i barris.

Parròquies modifica

Inicialment, just després de la Conquista, es crearen quatre parròquies a la ciutat: la de Santa Creu, la de Sant Jaume, la de Sant Miquel i la de Santa Eulàlia, que es repartiren la ciutat i tot el seu territori fora porta. Els límits foren assenyalats pel paborde de Tarragona, Ferrer de Sant Martí. A aquestes quatre s'hi afegí, el 1302, la de Sant Nicolau, segregada de la de Santa Eulàlia, i que no tengué territoris associats a fora porta. La divisió del terme en aquestes cinc parròquies fou de gran importància durant tot l'Antic Règim, pel fet que gestionaven el cobrament d'imposts com el delme i en depenia tota la informació de registre: batejos, casaments i defuncions.(Musoles 198-199)

A grans trets, el territori del terme es repartia de la manera següent. Dins la ciutat, depenien de Santa Creu els barris a ponent del Born i al sud de l'actual Jaume III; de Sant Jaume, al nord d'aquest i a ponent de la Rambla; de Sant Miquel, a llevant d'aquest i al nord dels carrers de Can Tamorer i de Can Vatlori; a Sant Nicolau el barri de Canavall a llevant del Born; i a Santa Eulàlia els barris restants, a llevant de Sant Domingo i el carrer de Sant Bartomeu i al sud del carrer de Can Vatlori. El barri de l'Almudaina durant un temps el segle xix tengué parròquia pròpia, amb seu a la Catedral, però sembla que la seva funcionalitat fou intermitent.(Musoles 203)

Per altra banda, el territori extramurs se'l repartien quatre parròquies, atès que la centralitat de Sant Nicolau la deixava sense sortida extramurs: Santa Eulàlia administrava totes les terres al sud del camí de Manacor, Sant Miquel entre aquest i el camí de Bunyola, Sant Jaume entre aquest i el camí de Valldemossa, i Santa Creu a ponent d'aquest camí. Cal tenir en compte que llavors Establiments era part del terme d'Esporles (i, més tard, municipi independent) i, per tant, era administrat per la parròquia de Sant Pere d'Esporles.(Legido Valero)

Al llarg del segle xix s'anaren creant esglésies sufragànies vinculades als nous nuclis extramurs que, a final de segle i començament del xx, s'anaren independitzant a mesura que augmentava en gran nombre la població, fragmentació que feu perdre importància a les antigues parròquies. No obstant això, així com les desamortitzacions espanyoles havien anat abolint l'Antic Règim al Regne d'Espanya, el pes de les parròquies ja havia disminuït molt en la gestió i administració del terme. El cobrament del delme havia cessat i el registre parroquial havia entrat en competència amb el registre civil.

Administració civil modifica

Les illetes modifica

Pel cobrament d'imposts de caire civil calien demarcacions pròpies d'aquesta administració. És així que el fogatge o morabetí es cobrava seguint la divisió de la ciutat per illes de cases, sistema documentat ja el segle xiv. Així doncs, totes les illetes de la ciutat estaven registrades per l'administració ja en època ben reculada i tenien un nom, per poder ésser fàcilment identificades, però no existia cap retolació ni nomenclàtor oficial, que en dificultava la identificació. Això canvià el 1797, quan totes les illes de cases de la ciutat foren numerades i retolades. No obstant això, la progressiva abolició de l'Antic Règim suprimí el fogatge el 1765,[1] i l'illa de cases anà cessant de ser una unitat emprada per l'administració de la ciutat, unitat que, per altra banda, tampoc no era útil per tot el terme fora porta, que fins al segle xix havia estat totalment rural.(fabian)(Musoles 128-131)

La retolació de 1797 modifica

La política il·lustrada de Carles III el portà a voler racionalitzar les administracions municipals, que eren semblants a tot l'estat, i així el 1769 una Reial Cèdula manava numerar tots els carrers, cases i illes de cases i retolar-les amb rajoles. L'Ajuntament de Palma, gairebé trenta anys més tard, féu portar rajoles de València i comanà als batles de barri que en conformassin llistes dels seus barris. Llur tasca no fou reeixida, i Joan Vatlori, Miquel Puig i Antoni Mesquida referen la tasca, que concluí el 1795, el 1796 foren inscrites les rajoles i el 1797 es col·locaren als llocs corresponents.(fabian) Aquesta retolació fou la primera de la ciutat i fou feta en català.

Els quarters modifica

Ja de ben antic la ciutat era dividida en quarters (sinònim de l'actual barri), però aquesta divisió era més informal que administrativa, i no consta cap divisió oficial fins al segle xviii. En efecte, la mateixa política de Carles III havia creat els batles de barri i ordenà d'oficialitzar la divisió de les ciutats per quarters o barris, per administrar-la més òptimament. Palma, doncs, fou dividida en quatre quarters (Santa Creu, Sant Jaume, la Mercè i Santa Clara, dels noms d'aquestes parròquies i convents) de sis barris cadascun. Aquesta divisió de la ciutat anà mudant al llarg dels anys; així, a partir de 1865 els quarters foren anomenats districtes i anys més tard se'n crearen dos de nous, extramurs: un que abraçava els barris de Gènova, Santa Catalina i cap a la costa; i un que abraçava els barris de més a llevant.(Musoles 204-214)

[2] Al llarg del segle xix i els primers anys del xx no augmentà gens el nombre de parròquies, però sí que es bastiren força esglésies, totes extramurs, entorn dels nous nuclis de població que anaven sortint. El 1913, durant l'episcopat de Pere Joan Campins, s'aprovà una nova demarcació parroquial, que suposà la creació de deu parròquies noves a Palma: la de la Seu, la de Santa Fe, la del Pont d'Inca, de Santa Catalina, de Gènova, de la Real, de la Soledat, de Son Sardina, de la Vileta i de Son Rapinya. El 1927 s'erigí en parròquia la vicaria dels Hostalets. El 1938, amb el bisbe Miralles, es reorganitzà la divisió parroquial, i en resultaren vint-i-sis parròquies. Amb el temps, n'han anat sorgint de noves, i actualment n'hi ha una cinquantena.

Fernández Legido, Roberto; Valero i Martí, Gaspar; Possessions de Palma, 2007, J. J. de Olañeta editor, Palma, 8497164261, p. 108

https://www.palma.cat/portal/PALMA/RecursosWeb/DOCUMENTOS/1/0_66157_1.pdf http://fabian.balearweb.net/post/30783 http://fabian.balearweb.net/post/30706 manzanarios

districte: llei de grans ciutats

Per què era tan gran, el centre antic? Per què els àrabs feren un recinte tan gran? Era un problema d'abastiment d'aigua. L'abastiment d'aigua és importantíssim per entendre la Palma moderna. Contràriament a una creença popular, la part occidental de la ciutat és força elevada: l'Era de l'Hospital és a 20m d'altura. L'aigua de la ciutat arribava de les fonts de l'Horta d'Amunt, al peu de les muntanyes d'Esporles, i davallava superant el Torrent d'en Barberà i pel camí de Sóller. Per arribar a l'altra banda de la Riera, calia un aqüeducte, que, per raons de seguretat en cas de setge, convenia que fos intramurs. El fet és que, per fer arribar aigua a l'Era de l'Hospital, el punt més baix de què podia partir era la Porta Pintada, i així els límits nord i oest de la ciutat esdevenien la dita porta i el Sitjar, darrere l'Era de l'Hospital. La resta del perímetre el definia la inclinació mínima que havien de tenir les canalitzacions per poder córrer i la màxima per no desbordar-se, i així es traçaren les síquies que anaven del Sitjar al Puig de Sant Pere i de la Porta Pintada a la Porta del Camp, amb una línia corba passant per la Porta de Sant Antoni o de la Ciutat. Si la porta meridional hagués estat més baixa, a mitjan carrer de Sant Miquel, l'aigua no hauria pogut arribar a l'Era de l'Hospital i els límits de la murada haurien anat pel carrer de Sant Jaume i no s'hauria arribat al Puig de Sant Pere, de manera que la murada hauria mort per la Drassana. La part oriental devia ser poc desitjable perquè pot ser que hi arribàs el salobrar de Catí, el posterior Prat de Sant Jordi. Un gran perímetre també permetia tenir bon nombre d'horts, que permetien abastiment en cas de setge. En fi, l'aigua també ha condicionat el traçat urbà: els carrers que van de Sant Miquel cap a llevant segueixen una trajectòria lleugerament corba molt curiosa que és deguda al fet que havien d'anar costa a través per mantenir el desnivell adient per les síquies; és evident sobretot en el carrer dels Moliners, el nom del qual delata la presència de molins d'aigua.

Bibliografia modifica

Bibliografia: La ciudad de Mallorca en el último cuarto del siglo XV: parroquias y red viaria. Maria Barceló Crespí. També la sèrie de llibres sobre la propietat de Palma, Villalonga-Ferandez (divideix la ciutat en 11 zones i diversos quarters, només extramurs).

Història modifica

Cal fer un article sobre història de Palma. Enviar-hi la secció Palma#Història, fer-ne un resum i substituir la secció per aquest resum. Bibliografia: La ciutat romana de Palma (Vallori 2020), Evolució urbana i topografia de Madîna Mayûrqa (Riera 1993), Bibiloni 2012, història de balears, llibret d'història de la ciutat. http://palmaxxi.com/llibres-de-palma-xxi. García Delgado 1979 i 2000. Ladaria: el ensanche de Palma, el centro histórico de Palma.

Continguts: evolució urbanística (l'espai urbà i els carrers, traçat murari, patis etc), situació política (context històric si en el període en concret és desconegut), societat (tramvies, turisme, gentrificació, deteriorament i esbucament dels barris).

Madina Mayurqa té article. En cal crear un sobre la Palma romana?

Geografia de Palma modifica

Palma: Geogràficament, la ciutat de Palma constitueix una gran plana costanera amb uns límits força clars i unes característiques ben definides, que també inclouen el terme de Marratxí. El pla de Palma comparteix característiques naturals amb el Raiguer, per tal com és una plana abundosament regada de l'aigua de les fonts naturals que davallen de Tramuntana. Per altra banda, resta ben diferenciat del Pla de Mallorca i del mateix Raiguer per l'altitud, atès que el pla de Palma forma una depressió litoral separada dels dos altiplans pels comellars que davallen de Llucmajor i Algaida i les elevacions que formen el Puig de Son Seguí, la Serra de Son Mallol i altres pujols del terme de Marratxí. En fi, el pla de Palma limita amb la Serra de Tramuntana per les faldes de les muntanyes de Bunyola, Esporles i Puigpunyent, i en bona part per la carena de la Serra de na Burguesa.

El terme de Palma té diverses zones diferenciades. Envolta Palma una gran zona agrícola dita l'Horta, avui parcialment urbanitzada en la seva part més pròxima a la ciutat. A la part nord hi ha l'Horta d'Amunt, coincident a grans trets amb el districte Nord, que està formada per una zona de raiguer que es nodreix de tota l'aigua que davalla de les tres grans fonts que reguen l'Horta i abasteixen la ciutat d'Aigua: la de la Vila, la d'en Baster i la de Mestre Pere. A la part de Llevant, coincident a grans trets amb el districte de Llevant, hi ha l'Horta d'Avall, que nodria les seves terres principalment d'aigua extreta del subsòl mitjançant sínies, primer, i més tard molins aiguaders. Més a llevant encara hi ha la zona del Pla de Sant Jordi, un antic prat inundat que fou dessecat al llarg del segle xix i que esdevengué una altra gran zona d'horts que aprofiten l'aigua extreta del subsòl amb els mateixos molins que serviren per dessecar l'antic prat. A ponent de la ciutat, la part nord del districte de Ponent, hi ha el Vinyet, una antiga zona agrícola avui urbanitzada on abundava la vinya, i a la part sud del mateix districte hi ha tota la zona al peu de la Serra de na Burguesa, que s'estén també pel terme de Calvià.

Econòmicament, [regadiu a tot el terme i una part de muntanya a na Burguesa; la resta, urbà. Dos grans polígons, un aeroport i un port.

Urbanísticament, [dos cinturons, murades i Via de Cintura, i nombrosos eixos: el passeig marítim, els camins de Llucmajor, Manacor, Sineu, Inca, Bunyola, Sóller, Valldemossa, Esporles, Puigpunyent, la Vileta, Son Rapinya, Gènova i Andratx]

Diversos torrents travessen el terme. Els tres principals són el Gros, el d'en Barberà i el de la Riera. Altres torrents menors que davallen de na Burguesa són el de Sant Magí i el del Mal Pas. A la part de llevant, més enllà del Torrent Gros, els comellars que davallen del Pla desemboquen tots a la Síquia de Sant Jordi, que desemboca a les Fontanelles

https://ponentpotent.files.wordpress.com/2019/09/conferencia_proyecto_comunitario_camicc81reial_de_puigpunyent.pdf

https://parcnaturaldeponent.wordpress.com/

Patis de Palma modifica

Es pot crear una pàgina o bé anar creant pàgines de patis. També es pot crear una pàgina sobre arquitectura de Palma.

Bibliografia modifica

  • Zoreda, Marta. Ruta dels patis de Palma. Palma: El Día del Mundo, 1997 (Guies Pràctiques de Turisme Cultural Illes Balears). 
  • Palma, història viva. Relació de patis oberts (fulletó informatiu). 
  • Bestard Cladera, Bartomeu; Campillo Galmés, Josep; Martí Borràs, Àngela. Inscripcions llatines de Palma. Palma: Ajuntament de Palma, 2015. ISBN 9788487159725. 
  1. «Morabetí». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 11. Palma: Promomallorca, p. 163. ISBN 84-8661702-2. 
  2. «Palma. La ciutat contemporània. El segle XX (1900-1960). Parròquies de Palma». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 12. Palma: Promomallorca, p. 249-250. ISBN 84-8661702-2.