Usuari:Rtorrensr12/proves

Nam June Paik (20 de juliol del 1932, Seul, Sudogwon, Corea del Sud29 de gener del 2006, Miami, Florida, Estats Units), fou un compositor i un dels pares del videoart[1], de la segona meitat del segle xx. Als 18 anys, amb l’inici de la Guerra de Corea, va emigrar cap al Japó, on va estudiar estètica occidental, música i història de l’art a la Universitat de Tòquio. Més tard viatjà a Alemania, on va seguir estudiant música a Múnich, després a Colonia i finalment al Conservatori de Freiburgo.

Biografia i TrajectòriaModifica

Nam June Paik neix a Seul, Corea del Sud. Tenia quatre germans majors que ell i el seu pare treballava en la indústria tèxtil. Quan era un nen s'interessà pel piano i cursà uns estudis.

El 1950 la seva familia i ell es veuen obligats a abandonar casa seva a causa de la Guerra de Corea i la primera destinació fou Hong Kong, Xina. Pot temps després, i per causes encara desconegudes, marxaren al Japó. Es va graduar, 6 anys més tard (1956), en la Universitat de Tòquio, amb els estudis d'Història de l'Art i Història de la música. També va realitzar una tesis, que es va inspirar en Arnold Schöenberg, un important compositor, teòric de la música i professor. Per acabar la seva formació, viatjà cap a Alemania, on coneix a John Cage, artista contemporani del moment que l'introdueix en el moviment Fluxus[2], creat per Josef Maciunas als Estats Units el 1961.

La República Federal Alemana viu uns anys de creixement creatiu i és allà on Nam realitza la seva primera exposició individual, l’any 1963, a Wuppertal. El mateix any torna a viatjar a Japó on, amb l’ajuda del seu germà, creen el Robot K-456 que emitia discursos de Kennedy, Churchill i Hitler, engolia frijoles i els rebutjava a través d’una obertura en la part posterior.

La peça es presenta en el Festival Avant-Garde de Nova York, l’any 1964 i després es exposada a les principals ciutats europees, com per exempel Alemania, Suècia i Londres.    

Influències i MovimentsModifica

A finals dels anys 50 i principi dels 60, sorgeix el moviment neodadaista com a reacció a l’art de l’expressionisme abstracte. D’aquí deriva el moviment FLUXUS, que és un moviment artístic de les arts visuals i també de la música i la lliteratura. El seu gran auge va ser durant les dècades dels 60 i 70 i es posicionava en contra de l’objecte artístic tradicional i es proclamà així mateix com Anti-Art.

El movimient va ser organitzat per George Maciunas, i es va extendre per Nort-Amèrica, Europa i el Japó.

Nam June Paik participa com a col·laborador en algunes obres, ja que moltes d’aquestes únicament es fixaven en la música. Ell incorporà l’afegit visual amb el que donà una volta completa al que s’estava produint fins el moment.

Per altra banda, durant els anys 60, aparagué també un moviment cultural i intel·lectual nou a Alemania, de caràctes revolucionari, conegut com a Happening[3]. Els seus principals representants foren Joseph Beuys[4], Wolf Vostell[5] i Nam June Paik. La intenció d’aquest nou moviment era clara: mostra la societat tal com era.

Els artístes volien fer un retrat de la societat de manera purista, mostrant la realitat sense amagar res, i així aconseguir ampliar la visió i les expectatives del públic.

ObraModifica

La seva obra sempre ha anat molt lligada a l’evolució tecnològica i per això sempre ha volgut introduir o aprofitar tot el que ha sorgit.

La tecnologia que utilitzaba eren aparells quotidians que ell convertia en art, com per exemple televisors, ràdios, discs de vinil

La seva primera exposició va ser a Alemanya, coneguda com Exposition of Musik[6], a l’any 1963, en la que mostrà una peça construida amb televisors.

Poc temps més tard, inagurà la primera exposició en solitari a Nova York, baix el nom de Electronic Art.

El 1965 mostra “La Lluna és el televisor més antic”, que consistia en mostrar cada fase de la lluna en un televisor diferent. En aquest projecte no va projectar les imatges, sinó que va manipular els rajos dels aparells amb un imant.

En aquesta mateix època desenvolupà el vídeo “Beatles Electronique”, en el que va manipular fragments de diferents pel·lícules dels músics, mesclats amb les cançons més populars. Per això utilitza el Paik/Abe Video Synthesizer, aparell creat per ell mateix per a generar formes a partir d’elements electrònics.

En la majoria de les seves creacions treballa el Happening, però al contrari que altres artístes, no utilitza la violència, sinó que prefereix la ironia i la provocació.

Durant la segona meitat de la dècada dels 60, va continuar amb els seus experiments en el món del vídeo i dels performance’s[7]. També realitza diferents happenings amb Charlotte Moorman[8], amb la que realitza una gira entre 1965 i 1966.

El 1969, presenta a la galeria Howard Wise de Nova York, el que es coneix com la primera mostra de videoart[9]. Durant l’exposició, titulada “TV as a Creative Medium”, Paik també presentà les obres “Participation TV” i “TV Bra for Living Scupture”. En aquestes dues, l’espectador pot interactuar i modificar mitjançant uns microfons.

El primer museu que alberga una col·lecció de videoart és el Museu Everson de Siracusa, Nova York, que exhibí cintes seves el 1973 i va organitzar la seva primera gran retrospectiva, coneguda com “Nam June Paik: Videa’n Videology. 1959-1973".

Per als Jocs Olímpics de Seul 1988, va realitzar una famosa obra, coneguda com “The More the Better”. Era una instal·lació de 1003 televisors col·locats en forma de piràmide. 

Obres RepresentativesModifica

  • TV Clock, 1965
  • Mayor Lindsay, 1965
  • Dieter Rot on Canal Street, 1966
  • Mc Luhan Caged, 1967
  • TV Glasses, 1971
  • TV Cello, 1971
  • Waiting for Commercials, 1972
  • TV Bed, 1972
  • TV Garden, 1974
  • Buddha TV, 1974
  • Nam June Paik Edited for Television, 1975
  • Video Fish, 1975
  • TV Candle, 1975
  • Merce by Merce by Paik, 1978
  • Media Shuttle: Moscow/New York, 1978
  • You Can't Lick Stamps in China, 1978
  • Lake Placid, 1980
  • Alan and Allen's Complaint, 1982
  • The More the Better, 1988
  • Living with the Living Theatre, 1989

ExposicionsModifica

  • Museu d'Art Modern de Nova York, (MOMA), 1977
  • Centre Nacional d'Art i Cultural Gerges Pompidou, 1978
  • Museu Whitney d'Art Americà de Nova York, 1982
  • Museu Metropolità d'Art de Tòquio, 1984

Enllaços ExternsModifica

ReferènciesModifica

  1. «Pàgina web: Círculo del Arte» (en castellà). [Consulta: 2 abril 2015].
  2. «Paik TV» (en castellà). [Consulta: 2 abril 2015].
  3. Sontag, S. Los Happenings: Un arte de yuxtaposición radical (en castellana). Madrid: Alfaguara, 1996. 
  4. «Joseph Beuys: a brief biography» (en anglès). [Consulta: 2 abril 2015].
  5. «Wolf Vostell Biografía» (en castellà). [Consulta: 2 abril 2015].
  6. «Electronic Arts Intermix» (en anglès). [Consulta: 2 abril 2015].
  7. «Video Arte y Performance» (en castellà). [Consulta: 2 abril 2015].
  8. «Nam June Paik, Compositor» (en castellà). [Consulta: 2 abril 2015].
  9. «VideoArtes» (en castellà). [Consulta: 2 abril 2015].