Vassak Bagratuní

Vassak Bagratuní fou nakharar de Taron del 771 al 772.

Infotaula de personaVassak Bagratuní
Altres
TítolPríncep Modifica el valor a Wikidata
FamíliaBagratuní Modifica el valor a Wikidata
FillsAdarnases I de Tao Modifica el valor a Wikidata
PareAixot III Bagratuní Modifica el valor a Wikidata
GermansSembat III Bagratuní Modifica el valor a Wikidata

Vassak era fill d'Aixot II Bagratuní, que havia estat cegat per Grigor II Mamikonian el 750. El seu germà Sembat III Bagratuní era el cap de la casa i havia estat nomenat patrici i generalíssim el 771. Ell va rebre Taron d'Aixot III Bagratuní, fill del patrici Sahak I Bagratuní.

El 771 va esclatar la rebel·lió armènia i Sembat III Bagratuní hi va participar, i amb ell el seu germà Vassak. Hamazasp Artsruní, ajudat principalment pels Amatuni i per Vassak de Taron va atacar Ardjesh, on hi havia una guarnició àrab. Vers allí va marxar Amr o Amru que va infligir a Hamazasp una derrota total (15 d'abril del 772). Els àrabs es van desplaçar al Bagrevand i van acampar a Ardzeni mentre la notícia de la derrota arribava a Karin (Erzurum) el setge de la qual fou aixecat per l'altre grup rebel, i van decidir anar a Bagrevand on van arribar el 25 d'abril del 772 i van lliurar batalla en la qual van morir gairebé tots inclòs Sembat III Bagratuní.

Vassak va abandonar Taron i es va establir a les muntanyes de la Klardjètia (regió d'Ardahan, a les fonts del Kura, que van acabar dominant el seu fill Adarnases i el seu nét Aixot) i va acabar originat la dinastia Bagràtida de Geòrgia.

En una obra recent, Christian Settipani estima que el príncep d'Ibèria « P’illipé » citat a la llista reial de Kartli III com a predecessor immediat d'Adarnases I de Tao vers 786 i que assimila pel seu nom a un membre de la casa de Siunia, podria haver-se casat amb una filla de Vassak, el que explicaria la reaparició del nom en la família de Siunia i l'aparició en aquesta dinastia de noms típicament bagràtides com Sembat i Aixot.

ReferènciesModifica

  • Marie-Félicité Brosset, Histoire de la Géorgie, « Additions et Éclaircissements », Chronique arménienne, p. 1-62.
  • René Grousset, Histoire de l’Arménie des origines à 1071, Paris, Payot, 1947 (réimpr. 1973, 1984, 1995, 2008), 644 p., p. 330, 339.
  • Cyrille Toumanoff, Les dynasties de la Caucasie chrétienne de l'Antiquité jusqu'au XIXe siècle : Tables généalogiques et chronologiques, Rome, 1990.
  • Christian Settipani, Continuité des élites à Byzance durant les siècles obscurs. Les princes caucasiens et l'Empire du VIe au IXe siècle, Paris, de Boccard, 2006, 634 p. (ISBN 978-2-7018-0226-8), p. 420-460, « Les princes d’Ibérie du VIe au VIIIe siècle », tables p. 443.