Viquipèdia

Victòria Pujolar Amat

pintora, locutora de ràdio, política, il·lustradora catalana

Victòria Pujolar Amat (Barcelona, 26 de juliol de 1921 - Madrid, 24 de juny de 2017) va ser una republicana, militant del PSUC i activista de la resistència. Represaliada pel franquisme, va patir tortures, presó i exili. Va viure a França, Txecoslovàquia i Romania.[1][2] Mai va abandonar la lluita política i va ser la primera veu en català de la clandestina Radio Espanya Independent,[3] coneguda popularment com La Pirenaica, amb seu a Bucarest.[4] També va ser esportista i pintora.[5][6]

Infotaula de personaVictòria Pujolar Amat

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement26 juliol 1921 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort24 juny 2017 Modifica el valor a Wikidata (95 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsMontserrat Canigó Modifica el valor a Wikidata
Ideologia políticaComunisme, antifeixisme i oposició al franquisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióMútua Escolar Blanquerna
Instituto Escuela
Universitat Nacional de les Arts de Bucarest Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópintora, locutora de ràdio, política, il·lustradora Modifica el valor a Wikidata
OcupadorRadio España Independiente
Mundo Obrero Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Socialista Unificat de Catalunya
Partit Comunista d'Espanya
Joventut Socialista Unificada de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeFederico Melchor Fernández Modifica el valor a Wikidata
FillsJorge Amat Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Victòria Pujolar Amat va néixer a Barcelona el 1921 en el si d'una família progressista. Li agradava molt l'art i l'esport. Va estudiar a la Mútua Escolar Blanquerna, i a l'Institut Escola de la Barceloneta. El 1939, amb la desfeta del bàndol republicà, va exiliar-se amb els seus pares a Tolosa de Llenguadoc. Sota l'ocupació alemanya, va ser interceptada sense papers i internada al camp de concentració de Récébédou, al sud de Tolosa, d'on va aconseguir escapar. Va ingressar a les Joventuts Socialistes Unificades del PSUC i el 1944 va retornar a Barcelona per unir-se a la resistència antifeixista. Va trobar feina a la redacció del primer diccionari Vox i després a l'estudi gràfic de l'Editorial Bruguera. Va ser nomenada secretària general de la JSUC i, amb el pseudònim d'Anna i l'aspecte elegant de Noia de l'Eixample, va aconseguir passar desapercebuda i organitzar els contactes de la guerrilla a la ciutat. Una delació va propiciar la seva detenció i la caiguda de nombrosos militants, entre els quals hi havia el guerriller Francesc Serrat Pujolar Sisquet, cap de la JSU, que més tard va ser afusellat.[7][8] Conduïda als soterranis de la Comissaria de Via Laietana, va ser interrogada,vexada i torturada pels germans Vicente i Antonio Juan Creix, sinistres policies de la Brigada Politico-Social a les ordres del comissari Eduardo Quintela.[9]

Ingressada a la Presó de Dones de les Corts durant més d'un any en espera de judici, va exercir un potent lideratge entre les internes, promovent-hi la pràctica de l'esport i esdevenint capitana de l'equip de bàsquet de la presó.[10] També va pintar els decorats d'algunes representacions teatrals que organitzaven les monges en les festes senyalades. Va coincidir, entre d'altres, amb les comunistes Tomasa Cuevas, Isabel Vicente García, Angela Ramis i la madrilenya Adelaida Abarca Izquierdo de l'expedient de Les Tretze Roses, que redimia pena pel treball i prestava servei a les oficines de la Presó. Aquest fet i els contactes que mantenien amb membres del Partit a l'interior i a l'exterior del penal, va permetre planificar la fuga de Victòria, en ocasió del seu trasllat a Madrid per ser sotmesa a consell de guerra.[11][12] Poc temps després, també van fugir Adelaida Abarca i Àngela Ramis.[13]

Amb la complicitat d'amics i familiars, Pujolar va aconseguir travessar la frontera francesa i arribar a Tolosa de Llenguadoc, a casa dels seus pares. El 1947 va conèixer el periodista i dirigent comunista Federico Melchor Fernández, que acabava de tornar de l'exili a Mèxic, es van casar i van tenir quatre fills.[14]

 
Victòria Amat en una fotografia de Francesc Boix el 1947

S'havien establert a París, quan en el marc de la Guerra Freda, el Govern francès va expulsar del país tots els dirigents comunistes estrangers. Van decidir emigrar a Praga, on van coincidir amb Teresa Pàmies. Després, Federico Melchor va ser cridat a Bucarest (Romania) per dirigir Radio Espanya Independent (REI) i allà van coincidir amb el col·lectiu de catalans, entre els quals hi havia Josep Bonifaci i Mora i més tard Jordi Solé Tura.[15]

El responsable de l'emissió en català, Emili Vilaseca, va suggerir a Pujolar que fes una prova de veu, i així va esdevenir la primera locutora que, amb el sobrenom de Montserrat Canigó, es va dirigir en llengua catalana als oients de la clandestina Radio Pirenaica, feina que va alternar durant anys amb els estudis de pintura i belles arts a l'Institut Universitari Nikolae Grigorescu de Bucarest.[16]

El 1966 la família va tornar a París i Pujolar va treballar de maquetadora i il·lustradora a la redacció de Mundo Obrero fins al 1974. La mort del dictador Francisco Franco va obrir el camí a la transició política espanyola. Els refugiats espanyols a França, que fins aleshores eren considerats apàtrides, van poder de nou tenir un passaport espanyol. El seu marit va tornar a Espanya tan bon punt va obtenir-ne'n el seu. A ella, després de diverses proves mèdiques per saber la causa d'uns marejos i pèrdua d'equilibri que tenia, li van aconsellar operar-se de les orelles i finalment va decidir que li fessin a Madrid, on s'havia instal·lat Melchor. Per al finançament de les dues operacions (primer van operar-li una orella i després l'altra) va rebre l'ajut d'exiliats espanyols establerts a Mèxic.[17] Malgrat la transició que Espanya feia cap a la democràcia, el Partir Comunista no es va legalitzar fins al 9 d'abril de 1977. Els comunistes van poder novament participar legalment en la política espanyola tot i que van haver de renunciar a reivindicar el retorn de la República i acceptar una monarquia parlamentaria.[18] Federico Melchor va continuar dirigint Mundo Obrero, que del 21 de novembre de 1978 al 29 de juny de 1980 va ser un diari,[19] i va formar part del Comitè Executiu del Partit Comunista d'Espanya fins al 1985, en què va morir.

En el barri d'Usera, on vivien a Madrid, Pujolar va dirigir la Comissió de Cultura del partit Comunista i organitzava activitats culturals diverses, com ara representacions teatrals, concerts o classes de dibuix que impartia ella mateixa.[20] Després de la mort de Melchor, la seva filla Noch, que s'havia quedat a París quan la parella va tornar a Espanya, va anar a viure amb la mare a Madrid. Tenia molta traça per a les arts plàstiques i mare i filla van dedicar-se a la pintura. la filla, però, va patir un vessament cerebral i quan semblava que ja se n'estava recuperant, va morir; tenia trenta-quatre anys.[21]

Ella es va dedicar de ple a la pintura i va fer tres exposicions retrospectives: a París el 1992,[cal citació] a la Sala Blanquerna de Madrid el 2002 i a la biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona el 2005. Les exposicions de Madrid i Barcelona duien ambdues el mateix títol: «Entre l'exili i l'art, una trajectòria».[22] Va continuar pintant i ja amb més de noranta anys va fer una sèrie d'aquarel·les animada pel seu fill Carlos, que havia anat a viure amb ella després que es va separar; també va començar a escriure unes notes biogràfiques, animada per les seves netes. Va morir el 24 de gener de 2017.[23]

Reconeixement i memòria modifica

 
Faristol explicatiu per a la memòria històrica. Comissaria de la Via Laietana de Barcelona

El seu fill, el cineasta francès Jorge Amat, li va dedicar el 2016 el documental La memoria rota.[24]

L'any 2021 l'Institut Català de les Dones promogué la commemoració del centenari del seu naixement, que el Govern de la Generalitat de Catalunya aprovà de celebrar de manera oficial amb diferents iniciatives, entre les quals l'edició d'un llibre biogràfic escrit per Elvira Altés[25] i diverses exposicions.[26]

En aquest marc, el gener de 2022 es va inaugurar l'exposició de la seva obra pictòrica «Victòria Pujolar Amat. Diari Íntim» a la seu de la Fundació Felícia Fuster de Barcelona, comissariada per la historiadora de l'art Esther Rodríguez Biosca.[27][28]

Referències modifica

  1. ↑ «100 anys del naixement de Victòria Pujolar Amat (2021). Orígens». Institut Català de les Dones. Gencat, 2021. [Consulta: 1r maig 2022].
  2. ↑ Salabert, Juana. Hijas de la ira - Vidas rotas por la guerra civil- (Capítol dedicat a Victòria Pujolar Amat, pàgina131-168) (en castellà). Barcelona: Random House Mondadori,S.A., 2005, p. 232. ISBN 84-01-37913-X. 
  3. ↑ Martí Garcia Ripoll-Duran i Cinto Niqui Espinosa. La ràdio en català a l'estranger (Victòria Pujolar- pag. 89). Bellaterra (Barcelona): Universitat Autònoma de Barcelona, 2007, p. 109. ISBN 978-84-490-2499-3. 
  4. ↑ «4.1.2 La ràdio en català a l'exili | dones i noves tecnologies | codi lela». [Consulta: 21 octubre 2018].
  5. ↑ «Victoria Pujolar Amat: Los colores de la resistencia». [Consulta: 21 octubre 2018].
  6. ↑ «Mundo Obrero despide a Victoria Pujolar Amat, una de las camaradas que hicieron posible este periódico» (en castellà-es). Mundo Obrero.
  7. ↑ Jofre Padullers, Manuel Delgado Ruiz i Gerard Horta. Lluites secretes - Testimonis de la clandestinitat antifranquista pàg. 27. Barcelona: Publicacions i edicions Universitat de Barcelona. ISBN 978-84-475-3559-0. 
  8. ↑ Borràs, Xavier «Olot recordarà el maquisard Francesc Serrat amb una placa al carrer on va néixer». Diari digital Garrotxa.cat, 22-10-2018.
  9. ↑ Theros, Xavier «La casa de los horrores» (en castellà). El País [Madrid], 14-08-2012. ISSN: 1134-6582.
  10. ↑ Alcalde Ribalta, Maria Dolors. Dones, esport i dictadura: la memòria oral d'esportistes catalanes durant la primera etapa del franquism (Tesi: Doctorat). Universitat Ramon Llull, 2016-01-21. 
  11. ↑ Cuevas, Tomasa. Presas (Mujeres en las carceles Franquistas) Capítol XX: Victòria Pujolar - Breve historia de una detención interrumpida. Pàgines 155 a 160 (en castellà). Icaria, 2005, p. 176. ISBN 9788474268300. 
  12. ↑ «Cronologia | Presó de les Corts». [Consulta: 24 octubre 2018].
  13. ↑ Cuevas, Tomasa. Presas (Mujeres en las carceles Franquistas) Capítol XXI La fuga - testimoni d'Adelaida Abarca (en castellà). Icaria editorial,S,A., 2005, p. 176. ISBN 97884742683. 
  14. ↑ Melchor, Federico. Federico Melchor:Testimonio de una vida (El viejo topo) (en castellà). Intervención Cultural - Colección memorias, 2010, p. 320. ISBN 9788492616701. 
  15. ↑ Casademont Comas, Emili «En Solé Tura, el de la Pirenaica». Diari de Girona, 13-12-2009.
  16. ↑ Pàmies, Teresa. Ràdio Pirenaica- Emissions en llengua catalana de Radio España Independiente. Capítol dedicat a Victòria Pujolar pàg. 48 a 54. primera. Valls: Cossetània, 2007. 
  17. ↑ Altés, 2022, p. 220-221.
  18. ↑ Altés, 2022, p. 226-227.
  19. ↑ Altés, 2022, p. 228.
  20. ↑ Altés, 2022, p. 230-231.
  21. ↑ Altés, 2022, p. 245-247.
  22. ↑ Altés, 2022, p. 253-255.
  23. ↑ Altés, 2023, p. 257-258.
  24. ↑ «La Resistencia - La Memoria rota- (Cineteca) Documental de Jorge Amat - Cerca amb Google» (en castellà). [Consulta: 22 octubre 2018].
  25. ↑ «El Departament de la Presidència publica la biografia de Victòria Pujolar Amat». Generalitat de Catalunya, 24-11-2022. [Consulta: 3 febrer 2023].
  26. ↑ «100 anys del naixement de Victòria Pujolar Amat (2021). Materialsː Dossier». L'Institut Català de les Dones. Generalitat de Catalunya, 2021. [Consulta: 1r maig 2022].
  27. ↑ «Una exposició mostra el llegat artístic de la lluitadora antifeixista Victòria Pujolar Amat». [Consulta: 28 gener 2022].
  28. ↑ «El Any Victòria Pujolar Amat contará con una biografía y una exposición itinerante». Europa Press, 26-07-2021. [Consulta: 1r maig 2022].

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Victòria_Pujolar_Amat&oldid=33119123»