Victor de Sabata
Victor de Sabata (Trieste, Itàlia, 10 d'abril de 1892 - Santa Margherita, la Liguria (prop de Gènova), 11 de desembre de 1967) fou un director d'orquestra i compositor italià.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 10 abril 1892 Trieste (Itàlia) |
| Mort | 11 desembre 1967 (75 anys) Santa Margherita Ligure (Itàlia) |
| Causa de mort | Malaltia |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Milà |
| Ocupació | director d'orquestra, pianista, compositor, director musical |
| Ocupador | La Scala (1929–1953) |
| Gènere | Òpera i música clàssica |
| Alumnes | Giulia Recli |
| Segell discogràfic | Deutsche Grammophon |
| Lloc web | victordesabata.it |
     | |
El seu pare era mestre de cors de la Scala de Milà. En el conservatori d'aquesta ciutat començaren els estudis musicals, als 10 anys. Va tenir per mestres en Saladino i en Orefice. Acabà els estudis el 1911, després d'assolir un primer premi en composició.
Fou primer director en l'Òpera de Montecarlo; allí estrenà L'Enfant et les Sortilèges, de Maurice Ravel. El 1927 succeí en De Guarneris a la Scala de Milà, teatre on feu, pràcticament, tota la seva carrera. Assolí un assenyalat triomf a Londres (1947), on dirigí les 9 simfonies de Beethoven, i a Alemanya, on arribà a dirigir Tristany i Isolda, a Bayreuth. També va ser invitat a Buenos Aires, per l'Associació Wagneriana (1948-49), per la que dirigí Els mestres cantaires de Nuremberg.
No menys notable varen ser llurs versions de les 4 simfonies de Johannes Brahms, si bé, per temperament, sentia marcada predilecció per l'òpera: les seves interpretacions de Verdi donades a conèixer en els millors teatres d'òpera d'Europa i dels Estats Units, tardaren molts d'anys a ser superades per altres directors. Alguns crítics censuraren llurs gests exagerats, en dirigir, però l'efecte de les seves interpretacions respongué plenament a un temperament fogós, del tot adequat a la interpretació del gènere dramàtic.
De sentiment essencialment romàntic, i per tant, antiacadèmic, això no li impedí manifestar-se, també, com un notable intèrpret del gènere simfònic. El seu poder de suggestió i comunicació, amb els músics a les seves ordres i amb el públic, residia abans de tot amb la particular empenta rítmica que imprimia a les obres. En la seu més important del bel canto assolí imposar el seu criteri interpretatiu a tota classe de cantants, inclús aquells que dominen als directors: això fou gràcies a la seva capacitat per saber mantenir l'auditori en un continu estat de tensió.
Això no obstant, feia més o menys uns 10 anys que abandonà llurs activitats: aproximadament, des de la mort d'Arturo Toscanini, el 1957. Sembla que els èxits als Estats Units i la continuïtat de De Sabata a la Scala de Milà no assentaren gaire bé al seu poderós rival, del qual es diu que assolí restar-li favor del públic. Per la seva part –malgrat coincidir amb motius de salut- la retirada de De Sabata, després de la mort de Toscanini, ofereix l'aspecte d'una noble renuncia davant l'enemic fora de combat: influí en això, llur desencís respecte a la fidelitat del públic.
Malgrat que eclipsades per la major envergadura del director són conegudes algunes de les seves peces orquestrals: la del (1911), que li valgué el premi del conservatori; les òperes Il Macigno (1917), estrenada en la Scala, i Lysistrata; i els poemes simfònics Juventus (1919), estrenada per Richard Strauss, La nit de Plató (1924), estrenada per Adriano Lualdi en el Teatre Colón de Buenos Aires, i Getsemaní (1928).
Referències modifica
- Tom nº 18 de l'Enciclopèdia Espasa