Violoncel
El violoncel (de vegades abreujat cello) és un instrument de corda. Té quatre cordes afinades en la, re, sol i do (de dalt a baix), i es toca amb un arquet que està fet de pèls de cua de cavall. El violoncel és un dels instruments de l'orquestra. El músic que el toca és denominat violoncel·lista. Una forma comuna del nom de l'instrument és la paraula italiana violoncello (pronunciada com en italià: "violontxel·lo"). En italià també és abreviada, tot i que rarament: cello (pronunciat: txel·lo).[1]
 | |
| Tipus | instrument de corda fregada: Hornbostel-Sachs: 321.322-71 (cordòfon compost fregat amb un arquet) |
|---|---|
| Classificació Hornbostel-Sachs | 321.322-71  |
| Tessitura |  |
Mostra d'àudio | |
| Professió artística | violoncel·lista |
| Instruments relacionats | Violí Viola Contrabaix Viola d'amore Viola d'arc rebab baríton (instrument) |
| Intèrprets destacats |
|
| Vegeu també | Caixa de ressonància Arquet Batedor Cordal Claviller Pont Tapa harmònica |
Tradicionalment és considerat com l'instrument que més s'assembla a la veu humana. Al llarg de la història de la música s'han compost moltes obres per a violoncel a causa de la seva importància dins el panorama musical, ja que és un instrument bàsic en moltes formacions instrumentals.
Obres rellevants compostes per al violoncel són les Sis suites de Bach. Un dels més coneguts és el Preludi de la primera Suite, tocat per molts violoncel·listes, un paràgraf musicat dels més ben compostos de la història de la música. Les Suites van per ordre de composició i tenen diferents moviments- Suite núm. 1: Prelude (Obra de més importància) Suite núm. 2: Allemande Suite núm. 3: Courante Suite núm. 4: Sarabande Suite núm. 5: Galanteries (Minuet per les suites 1 i 2, Bourrée per la 3 i 4, Gavotte per la 5 i 6) Suite núm. 6: Gigue
Etimologia modifica
El nom de violoncel deriva de la terminació de l'italià violoncel,[2] que significa "petit violoncel". Violone ("viola gran") era un membre de gran mida de la família de la viola (viola da gamba) o la família del violí (viola da braccio). El terme "violone" avui en dia sol referir-se a l'instrument de to més greu de les violes, una família d'instruments de corda que va passar de moda cap a finals del segle XVII a la majoria de països excepte Anglaterra i, especialment, França, on van sobreviure a un altre. mig segle abans que la família del violí més fort també tingués més favor en aquell país. A les orquestres simfòniques modernes, és el segon instrument de corda més gran (el contrabaix és el més gran). Així, el nom "violoncel" contenia tant l'augmentatiu "-one" ("gran") com el diminutiu "-cello" ("petit"). A principis del segle XX, s'havia fet habitual escurçar el nom a "violoncel", amb l'apòstrof que indicava la tija que faltava.[3] Ara és habitual utilitzar "violoncel" sense apòstrof com a designació completa.[3] La viola deriva de l'arrel viola, que es deriva del llatí medieval vitula, que significa instrument de corda.
Estructura modifica
Les parts del violoncel són pràcticament les mateixes que les de la resta d'instruments de corda fregada. La caixa de ressonància, o cos del violoncel, està formada per una tapa superior, una tapa inferior i una "faixa", que és una secció de fusta que uneix les dues tapes, creant una caixa buida. A l'interior d'aquest cos es troba el bastidor, que és una estructura de reforç per a les tapes i serveix per a controlar la vibració, i l'ànima, una barreta transversal de fusta uneix les dues tapes del violoncel a la part mitjana, i serveix perquè el violoncel entri en ressonància amb les cordes.
A la tapa superior, Hi ha dos orificis per on surt el so, anomenats "efes" (per la seva forma semblant a aquesta lletra). Als dos costats del cos hi ha dues escotadures, que tenen una forma còncava als dos costats del cos, que en permeten la seva millor subjecció de l'instrument amb els genolls, i, sobretot, permet que hi passi l'arc i no topi amb el cos quan es toquen les cordes més laterals, en aquest cas, el do i el la. És al voltant d'aquesta caixa on es troben la resta d'estructures.
Començant des de dalt, primer es troba el cap (amb la voluta i el claviller, on estan inserides les clavilles que serveixen per a subjectar les cordes), el mànec i el diapasó (sense "trasts", com tots els instruments de la família del violí, a diferència de la guitarra). Des de la meitat de l'instrument, es troba el pont i una mica a sota del cordal, que aguanta les cordes i ajuda a afinar el violoncel, ja que es troben allà incloses les claus (petites peces metàl·liques amb la mateixa funció de les clavilles).
A la seva part inferior encaixat el botó, d'on surt la pica, una peça metàl·lica la funció de la qual és subjectar l'instrument a terra i regular-ne l'alçada per a la comoditat del violoncel·lista.
Encara que la mida estàndard professional del violoncel és el de 4/4, existeixen instruments d'altres mides més petits, com 3/4, 1/2, 1/4 o 7/8. Els violoncels barrocs són més petits que els moderns.
| ||||||||||||||||||||||||
| Problemes de reproducció? Vegeu l'ajuda | ||||||||||||||||||||||||
Pont, l'arquet i les cordes modifica
El pont és una peça de fusta situada cap a la meitat superior del violoncel i sobre la qual si recolzen les quatre cordes. Ha d'estar en posició perpendicular al pla del violoncel i a la mateixa distància de les efes. No està enganxat ni clavat a la tapa, sinó que és subjectat gràcies a la pressió que exerceixen les cordes. La seva part superior està corbada, fet que fa que les quatre cordes al llarg del batedor i el diapasó no es trobin al mateix pla. Els ponts dels violoncels barrocs eren més petits i tenien la part superior molt menys corba, el que feia que totes les cordes estiguessin al mateix pla. El principal inconvenient d'això és que en tocar una corda, podrien tocar-se sense voler les cordes adjacents.
L'arc és una vara de fusta, que de cada extrem hi ha moltes cerdes. Aquestes estan fetes per la cua d'un cavall.
De cordes n'hi ha 4: (d'agut a greu) la 2, re 2, sol 1 i el do 1. Quan més agudes més primes.
Matemàtica al violoncel modifica
Si ens fixem en la distància que hi ha des del cap del violoncel al pont i del pont a l'inici de la pica, veiem que s'assembla a un quadrat d'or. A part, els harmònics respecten una proporció entre si: 2/1, 3/1, 4/1...
Mides modifica
Els violoncels de mida estàndard es coneixen com a "mida completa" o " 4⁄4", però també es fabriquen en mides més petites (fraccionals), com ara 7⁄8, 3⁄4, 1⁄2, 1⁄4, 1⁄8 , 1⁄10 i 1⁄16. Les fraccions es refereixen al volum més que a la longitud, de manera que un violoncel de mida 1/2 és molt més llarg que la meitat de la longitud d'un violoncel de mida completa. Els violoncels més petits són idèntics als violoncels estàndard en la seva construcció, abast i ús, però simplement es redueixen per al benefici dels nens i els adults més baixos.
Existeixen violoncels de mides superiors a 4⁄4, i els violoncel·listes amb mans inusualment grans poden necessitar un instrument no estàndard. Violoncels fets abans del c. 1700 tendeix a ser considerablement més gran que els que es fan i es toquen habitualment avui dia. Al voltant de 1680, els canvis en la tecnologia de fabricació de cordes van fer possible tocar notes més baixes en cordes més curtes. Els violoncels de Stradivari, per exemple, es poden dividir clarament en dos models: l'estil fet abans de 1702, caracteritzat per instruments més grans (dels quals només n'hi ha tres en la seva mida i configuració originals), i l'estil fet durant i després de 1707, quan Stradivari va començar a fer violoncels més petits. Aquest model posterior és el disseny més utilitzat pels lutiers moderns. La longitud de l'escala d'un violoncel de 4⁄4 és d'uns 70 cm (27+1⁄2 polzades). La nova mida oferia una projecció tonal més completa i un major rang d'expressió. L'instrument en aquesta forma va poder aportar més peces musicalment i va oferir la possibilitat d'una major destresa física per al jugador per desenvolupar la tècnica.[4]
| Dimensions aproximades per a 4⁄4 violoncel[5] | Mida mitjana |
|---|---|
| Amplada aproximada horitzontalment des dels extrems de les clavilles A fins a les C | 16.0 cm (6.3 in) |
| Longitud de l'esquena, excepte el mig rodó on s'uneix el coll | 754.4 cm (297 in) |
| Combats superiors (espatlles) | 340.4 cm (134 in) |
| Combats inferiors (malucs) | 439.4 cm (173 in) |
| Alçada del pont | 8.9 cm (3.5 in) |
| Profunditat de costella a les espatlles incloses les vores davantera i posterior | 124.5 cm (49 in) |
| Profunditat de costella als malucs incloses les vores | 12.7 cm (5.0 in) |
| Distància sota el diapasó a la superfície del ventre a la unió del coll | 22.9 cm (09 in) |
| Pont a esquena profunditat total | 266.7 cm (105 in) |
| Alçada total excloent el passador final | 1,209.0 cm (476 in) |
| Unitat de pin final i punxa | 5.6 cm (2.2 in) |
Història modifica
La família del violí, inclosos els instruments de la mida del violoncel, va sorgir c. 1500 com una família d'instruments diferent de la família de la viola da gamba. Les primeres representacions de la família del violí, del nord d'Itàlia c. 1530, mostren tres mides d'instruments, que corresponen aproximadament al que ara anomenem violins, violes i violoncels. Contràriament a una idea errònia popular, el violoncel no va evolucionar a partir de la viola de gamba, sinó que va existir al seu costat durant uns dos segles i mig. La família del violí també es coneix com la família de la viola da braccio (que significa viola per al braç), una referència a la manera principal de mantenir els membres de la família. Això és per distingir-lo de la família de viola da gamba (que significa viola per a la cama), en la qual tots els membres estan subjectes amb les cames. Els probables predecessors de la família del violí inclouen la lira da braccio i el rabec. Els violoncels més antics que es conserven els fa Andrea Amati, el primer membre conegut de la famosa família de luthiers Amati.[6]
Cap al 1700, els músics italians van popularitzar el violoncel al nord d'Europa, tot i que el violí baix (basse de violon) es va continuar utilitzant durant dues dècades més a França.[7] Molts violins baixos existents es van reduir literalment de mida per convertir-los en violoncels segons el patró més petit desenvolupat per Stradivarius, que també va fer una sèrie de violoncels grans de patró antic (els "Servais").[8] Les mides, noms i afinacions del violoncel variaven molt segons la geografia i el temps.[8] La mida no es va estandarditzar fins a c. 1750.
segle XVIII modifica
Al segle XVIII compositors com Johann Sebastian Bach, Francesco Geminiani, Giovanni Battista Sammartini, Giuseppe Valentini, Antonio Vivaldi, Benedetto Marcello l'utilitzaven sovint en moltes composicions també com a instrument solista, tot i que era costum que el violoncel toqués parts d'acompanyament i com més parts melòdiques del mateix registre es confiaven a instruments de la família de la viola da gamba, però investigacions més recents han aclarit que, sobretot a Itàlia, la pràctica de tocar la part de baix continu de les sonates al violoncel no requeria la presència simultània. d'un instrument harmònic, i per tant el violoncel tenia el paper de diàleg amb la part solista.[9]
segle XIX modifica
Ja al segle XIX es va introduir una de les característiques més grans del violoncel modern, les piques. Al principi, aquest era de fusta, i fix, però permetia al violoncel·lista assolir una tècnica virtuosa que sense el suport de la pica era més complicada, amb la qual les obres per a violoncel també es feien cada cop més complexes.
El romanticisme musical es pot considerar l'edat d'or del violoncel. Schumann, Brahms, Dvořák o Felix Mendelssohn van compondre concerts per a violoncel i orquestra, i amb l'establiment de l'orquestra simfònica, el violoncel es va convertir definitivament en el tercer instrument més nombrós, després del violí i la viola.[10]
Referències modifica
- ↑ Entrada cello del Gran Diccionari Italià Hoepli.
- ↑ «Violoncello». A: .
- ↑ 3,0 3,1 Delbanco, Nicholas (January 1, 2001). «The Countess of Stanlein Restored». Harper's Magazine. Arxivat de l'original el January 8, 2009.
- ↑ Stowell, Robin. The Cambridge Companion to the String Quartet. Cambridge University Press, November 13, 2003. ISBN 978-0-521-00042-0.
- ↑ Alan Stevenson. «Taula de "mesures del violoncel".». Arxivat de l'original el 2008 -01-04.
- ↑ «Violoncello by Andrea Amati, Cremona, Mid-16th Century». collections.nmmusd.org. Arxivat de l'original el 2022-06-11. [Consulta: 27 novembre 2019].
- ↑ «Cello Playing in 18th Century Italy». www.cello.org. Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 27 novembre 2019].
- ↑ 8,0 8,1 Cyr, Mary «Basses and basse continue in the Orchestra of the Paris Opéra 1700–1764». Early Music, vol. X, Apr., 1982, 1982, pàg. 155–170. DOI: 10.1093/earlyj/10.2.155.
- ↑ David Watkin, Corelli's Op.5 Sonatas: 'Violino e violone o cimbalo'?, in Early Music, Vol. 24, No. 4, novembre 1996, p. 645-663
- ↑ Erick Alba. «Muestra del romanticismo germano con el quinteto italiano Camerata Opera Ensamble». La Jornada Michoacan.
Vegeu també modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Violoncel |