Obre el menú principal

Les virtuts cardinals són aquelles virtuts considerades més importants per a la tradició del cristianisme, encarregades de guiar la bona conducta. Tradicionalment hi ha quatre virtuts cardinals:

  • Prudència - Capacitat per a atendre, en obrar, a totes les circumstàncies del cas, a les conseqüències probables de l'acció, a fi de regular la seva conducta, evitar les faltes.
  • Justícia - per la qual hom té com a guia la veritat i és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret. Es pot interpretar com la moderació pròpia entre egoisme i els lleis i necessitats d'altres.
  • Temprança - autocontrol que practica abstenció i moderació
  • Fortitud - assegura la fermesa en les dificultats i la constància en la cerca del bé, arribant, fins i tot, a la capacitat d'acceptar l'eventual sacrifici de la pròpia vida por una causa justa.

Creades a partir de l'esquema de Plató (vegeu Protagoras 330b, que també inclou la pietat (hosiotes) ) i adaptat per Sant Ambròs, Agustí d'Hipona, i Tomàs d'Aquino (vegeu Summa Theologica II(I).61). El terme "cardinal" prové del llatí cardo o frontissa; les virtuts cardinals s'anomenen així perquè són frontisses en les quals es sosté la porta de la vida moral.

Representació de les Virtuts Cardinals a la tomba del Papa Climent II a la Catedral de Bamberg
Iustitia (justícia) Fortitudo (fortitud) Prudentia (prudència) Temperantia (temprança)
Justícia Fortitud Prudència temprança

Plató les identificava amb les classes de la ciutat descrita dins La República, i amb les facultats de l'home. La Temprança estava associada amb les classes que productives, els pagesos i artesans, i amb els apetits animals; la Fortitud amb els guerrers i amb l'element animat en l'home; la Prudència amb els governants i amb la raó i la Justícia, fora del sistema de classes i divisions humà, i governa la relació pròpia entre les altres tres.

De Plató pot haver estat incorporat a la filosofia jueva; al deuterocanònic llibre de la saviesa (8:7): "O si un estima la justícia els fruits de les seves accions són virtuts; Perquè ensenya moderació i prudència, justícia i fortitud, i res en la vida no és més útil per a l'home." (segle i aC)

Es va traslladar al cristianisme, on sant Agustí les resumia dient:

« Viure bé no és altra cosa que estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota l’acció. Li conservem un amor enter (per la temprança) que cap desgràcia no pot fer trontollar (això ve de la fortalesa), que l’obeeix a ell sol (i això és la justícia), que vetlla amatent per discernir totes les coses i no deixar-se sorprendre de l’engany i la mentida (i això és la prudència) »

Aquestes virtuts "cardinals" no són igual a les virtuts teologals: fe, esperança, i caritat (vegeu 1 Coríntis 13). Juntes, formen el que es coneix com les "set virtuts cardinals", també congudes com les virtuts celestials.

Història de les VirtutsModifica

Mentre la història suggereix que les quatre primeres daten dels filòsofs grecs i eren aplicables a tots aquells que vulguin viure una vida moral, les virtuts teologals semblen ser específiques del cristianisme i escrites per sant Pau al Nou Testament.

A la República, Plató narra una discussió sobre les característiques d'una bona ciutat on s'accepta que: "Clarament, cal ser assenyat, valent, serè, i just." (427e i 435b)

Ciceró (106-43 Ac) va escriure: "La virtut es pot definir com a costum de la ment (animi) en harmonia amb la raó i l'ordre de la natura. Té quatre parts: saviesa (prudentiam), justícia, valor, temprança." ( De Inventione, II, LIII)

A l'Antic Testament les quatre virtuts cardinals apareixen al deuterocanònic llibre de la saviesa (8:7): "O si un estima la justícia els fruits de les seves accions són virtuts; Perquè ensenya moderació i prudència, justícia i fortitud, i res en la vida no és més útil per a l'home." (segle i aC)

També figura a la literatura apòcrifa jueva. A 4 macabeus 1:18-19 es descriu: "Les classes de saviesa són el judici correcte, justícia, valor, i autocontrol. El bon judici és suprem per sobre de tots aquests, ja que per mitjà seu la raó governa les emocions." El Pare beneeix els que practiquen aquestes virtuts sagrades, i aniran al cel, i seran sagrats." (cap a l'any 40)

Sant Ambrós (330-397) va ser el primer a fer servir l'expressió "virtuts cardinals". "I sabem que n'hi ha quatre virtuts cardinals, temperança, justícia, prudència, fortitud." (Comentari a Lucas, V, 62)

Al Llibre del Gènesi (28:10-22) Jacob descriu la seva visió d'una escala que condueix al cel. En la tradició oral, els tres esglaons principals de l'escala es denominaven Fe, Esperança i Amor. (l'ús posterior de "caritat" prové de caritas o "amor"). També s'esmenten a 1 coríntis 13:

I ara aquestes tres romanen: fe, esperança i amor. Però la més gran de totes és l'amor.

A causa d'aquesta referència, els set atributs s'agrupen a vegades com quatre virtuts cardinals (prudència, temprança, fortalesa, justícia) i tres gràcies celestials (fe, esperança, caritat).

Descripcions de les VirtutsModifica

 
La Tomba de Sir John Hotham, suportada per figures de les virtuts cardinals

Les Virtuts Cardinals es descriuen sovint com figures al·legòriques femelles i són un tema popular en escultures funeràries. Els atributs i els noms d'aquestes figures poden variar segons tradició local.

La iconografia utilitzada per a descriure les Virtuts Cardinals fa servir els següents elements simbòlics:

  • Justícia - espasa, balances, corona
  • Temprança - roda, brida i regnes, hortalissa i peix, copa, aigua i vi en dues gerres
  • Fortitud - armadura, amb un lleó, palma, torre, jou, columna trencada
  • Prudència - llibre, rotlle, mirall (ocasionalment atacat per un serpent)

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

Enllaços externsModifica