Wieland Wagner

Wieland Wagner (5 de gener de 191717 d'octubre de 1966) va ser un dels fills de Siegfried Wagner, net del compositor Richard Wagner i besnet del també músic Franz Liszt. Se'l considera un dels directors d'escena operístics més importants del segle XX.

Infotaula de personaWieland Wagner
Biografia
Naixement5 gener 1917 Modifica el valor a Wikidata
Bayreuth (Alemanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort17 octubre 1966 Modifica el valor a Wikidata (49 anys)
Munic (Alemanya) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Càncer de pulmó Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaCementiri de Bayreuth Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Stuttgart Modifica el valor a Wikidata
OcupacióDirector de teatre, compositor, escriptor, actor, escenògraf i realitzador Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsIris Wagner
Nike Wagner Modifica el valor a Wikidata
ParesSiegfried Wagner Modifica el valor a Wikidata  i Winifred Wagner Modifica el valor a Wikidata
GermansWolfgang Wagner, Friedelind Wagner i Verena Wagner Lafferentz Modifica el valor a Wikidata
Premis

Discogs: 1325918 Find a Grave: 50241067 Modifica el valor a Wikidata

Estudià música amb Kurt Overhoff i començà a realitzar les seves experiències com a director teatral a Altenburg. La seva refinada i figurativa sensibilitat, fruit dels estudis de pintura que realitzà en la seva joventut, el portà inevitablement a una carrera com a director i escenògraf, en virtut de la qual adquirí una innegable fama en la seva època. El 1937 debutà com escenògraf de Parsifal a Bayreuth; uns anys després començà a posar en escena, també amb qualitat de director teatral, les òperes del seu avi; primer a Nuremberg L'holandès errant i la Tetralogia i més tard a Bayreuth, quan, a partir de 1950 assumí la direcció del festival, junt amb el seu germà Wolfgang.

L'activitat de Wieland, desenvolupada sobre tot dintre de l'àmbit de l'òpera wagneriana, no va menysprear altres temes d'estudi i preferència. Això es deugué que fos conegut en els principals teatres d'Europa, des de Copenhaguen a Viena, i des de Roma a Brussel·les, passant per Venècia, Barcelona, París o Edimburg. Entre les òperes no wagnerianes que dirigí, a voltes amb la col·laboració de la seva esposa, Gertrud, en la coreografia, cal recordar Orfeu i Eurídice de Gluck (Munic, 1952), Fidelio (Stuttgart i París, 1955), Carmen (Hamburg, 1959), Aïda (Berlín, 1961) i la seva cèlebre Salomé, representada a Roma i Viena.

D'esperit inquiet i d'incisiva personalitat, Wieland Wagner havà representar, en l'àmbit de la seva família la baula entre la tradició i el món contemporani. En aquest sentit, aparegué, inicialment, sobretot en certes zones més rígides i conservadores de l'univers wagnerià, com un iconoclasta i, per tant, més com un element de fractura i provocació que com un continuador del patrimoni artístic de la seva família. En realitat, la seva actuació, darrera la petjada que havia deixat l'escenògraf Adolphe Appia a finals del segle XIX (basant-se en una visió unitària de l'espai i de la llum), refusades per l'ambient de Bayreuth, quan encara vivien Cosima i Siegfried, no destruí de cap de les maneres algunes de les raons de la música de Wagner, sinó que configurà una de les formes més coherents d'entendre la seva concepció simbòlica i de desvetllar la precarietat del naturalisme escènic que pretenien els continuadors del mestre alemany.

Entre les seves limitacions dels últims anys, si trobaven la d'haver utilitzat solament una de les possibles vies de realització escènica del teatre wagnerià, en la que insistí fins a arribar a un carreró sense sortida. Els crítics d'aquell temps, opinaven que la posada en escena wagneriana es debatia en una difícil recerca de nous espais ideològics i figuratius, i solament trobava solucions parcials, i a vegades contradictòries, com en els casos de Friedrich, Roncony i Chareau. Seguint la petja d'Appia, Wieland Wagner renuncià a la ornamentació escènica i reduí la presència figurativa a mers símbols (a voltes discutits i atractius, com el del primer acte de Tristan und Isolde), ensems que ampliava la relació entre l'espai i el personatge, fins a desembocar, mitjan emprar un ús minuciós i infal·lible de les llums, en una espècie de simbiosi mística: la figura s'anul·la en el seu contrast amb la immensitat del buit, del que cobra nova vida: Mercès a tan peculiar relació amb l'espai, els personatges apareixen, a la vegada, com figures gegantesques carregades de significats meta històrics.

A vegades el resultat ha sigut discutible, però no per això menys sugerent. Nomes cal pensar en El vaixell fantasma i certes solucions de la Tetralogia, en la que, partint de la base de la concepció abstracta d'Appia, va donar pas a una suma intel·lectual d'elements heterogenis.

La seva trajectòria va evolucionar des del naturalisme fins a unes posades en escena molt més simbolistes, fortament influïdes per l'obra d'Adolphe Appia. Els seus elements més característics eren l'immobilisme dels cantants, el despullament gairebé total de l'escena i un fort ús de la il·luminació com a creadora d'ambients.

Es considera que el seu manifest artístic és la posada en escena de Parsifal que va servir per reobrir el Festival de Bayreuth després de la Segona guerra mundial. Buscant fugir dels lligams que s'havien creat entre aquesta obra i el nazisme, va eliminar-ne l'escenografia tradicional (el temple, el bosc). Per exemple, Klingsor no apareixia en el seu castell màgic, sinó al mig d'una teranyina verdosa creada amb la llum.

De 1951 fins a la seva mort el 1966, Wieland Wagner va ser codirector del Festival de Bayreuth juntament amb el seu germà Wolfgang Wagner.

VideografiaModifica

  • Wagner: Tristan und Isolde (Nilsson, Windgassen, Hotter; Boulez, 1967) [en viu] Osaka
  • Wagner: Die Walküre (Silja, Dernesch, Thomas, Adam; Schippers, 1967) [en viu] Osaka

BibliografiaModifica

  • Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. IV, pàg. 1559/60. (IBSN 84-7291-226-4)
  • Skelton, Geoffrey:Wieland Wagner: The Positive Sceptic. St Martin's Press, 1971.