William Walton

Sir William Turner Walton, OM (Oldham, Lancashire, 29 de març de 1902 - Ischia, 8 de març de 1983) fou un compositor i director d'orquestra britànic.

Infotaula de personaWilliam Walton
Sir William Turner Walton.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement29 març 1902 Modifica el valor a Wikidata
Oldham (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Mort8 març 1983 Modifica el valor a Wikidata (80 anys)
Ischia (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Infart de miocardi Modifica el valor a Wikidata)
Dades personals
FormacióChrist Church College
Christ Church Cathedral School (en) Tradueix
Universitat d'Oxford Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCompositor, director d'orquestra, músic i compositor de bandes sonores Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera i simfonia Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Localització dels arxius
Família
CònjugeSusana Walton (1948–1983) Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0006338 Spotify: 6RsX7qYw5KVKiOjS8BxjL5 Musicbrainz: d019a8cc-060f-4491-83d6-76e1211a1a08 Songkick: 21536 Discogs: 835730 IMSLP: Category:Walton,_William Allmusic: mn0001021521 Find a Grave: 9983233 Modifica el valor a Wikidata

Estudià piano, malgrat que la seva formació musical fou quasi sempre autodidacta, i es féu aconsellar per Ansermet, Busoni i Dent. La família l'ingressà als 10 anys d'edat en el cor de la catedral d'Oxford, i en la Universitat de la qual fou admès en complir els setze anys d'edat, aconseguí el diploma en música el 1919. El seu quartet amb piano d'aquells anys aconseguia, el 1924, el "Carnegie Trust Award". S'inicià en la professió com orquestrador de música de jazz per a la "Savoy Band" de Londres. En aquest gènere el seu estil va estar molt influït per Stravinski, Sibelius i el jazz de Walton, es caracteritza per una gran vitalitat rítmica, una agredolça harmonia i una sàvia conjunció de la melodia romàntica i una brillant orquestració. Aquesta experiència tècnica li resultà útil per certes aplicacions compositives.

Després d'entaulat relacions amb la cèlebre família Sitwell, el 1922 va compondre, sobre text d'Edith Sitwell, "Façade", <an open-air entertainment> per a recitador i 6 instruments; l'obra fou presentada en l'Aeolian Hall londinenc el 1923, en una execució que, amb escenari de Gino Severini, es feia destacar com un dels primers productes d'aquell neoclassicisme o "stravinskisme" desimbolt, refinat i elegant que, en la primera post-guerra europea, agafaria sobre tot a França amb Georges Auric i Francis Poulenc, i a Itàlia amb Alfredo Casella i Vittorio Rieti.

Representada de bell nou el 1926 i 1942, portada a Itàlia el 1928 (Festival S.I.M.C. Siena) i transformada en ballet el 929 (Hagen, Alemanya), Façade va donar origen a dues Suites per a orquestra (1928 i 1938), d'èxit semblant, així com Four Dances per a orquestra a càrrec de Walter Goehr, i a Three Songs per a veu i piano (1923). En d'altres composicions Walton feia gala d'un tradicionalisme moderat, en el que hi cabien elements de ipus post-romàntic, o bé d'una expressivitat a l'estil de Sibelius, que gaudeix de tanta fortuna en els països anglosaxons.

Per fi va compondre la compromesa òpera Troilus and Cressida, amb llibret del poeta G. Chaucer (Londres. 1954; estrenada a Itàlia en La Scala de Milà en la versió d'E. Montale el 1956), producte noble, però de clars patrons passats de moda. Mentre tant havia donat al teatre, per al Sadler's Wells els ballets The Wise Virgins, sobre música de Bach (1940), i The Quest (1943); el 1926, S. Diàguilev utilitzava com interludi dels seus Ballets l'obertura Portsmouth Point de 1925, on el músic es mostrava inclinat a complexitats contrapuntístiques, al igual que en el Concert per a viola i orquestra (1929).

El 1937 va rebre l'encàrrec de compondre la Marxa Crown Imperial per a Jordi VI i, durant la segona guerra mundial, a petició de sir Winston Churchill, posà música a diversos espectacles i pel·lícules. Distingit amb el doctorat en música honoris causa per la Universitat d'Oxford el 1942, i amb el títol de sir el 1951, Walton va ser una eminència en el món cultural i oficial britànic.

Més tard va prestar una certa atenció, esporàdica al serialisme: Concert per a violoncel (1956); Partita per a orquestra (1958); Simfonia nº. 2 (1960) i Variacions sobre un tema d'Hindemith (1963). En el nodrit catàleg de Walton, que, a més de les obres citades, comprèn altres peces de música simfònica i coral, per les quals és recordat per les obres orquestrals, la música coral i cerimonial i per les excel·lents bandes sonores per a films, destaquen les de les versions de les obres shakesperianes Henry V (1945), de la que més tard en extreure una Suite i dues peces per a corda, Hamlet (1948) i Richard III (1955) a càrrec d'un altre sir Laurence Olivier. Les seves primeres composicions -especialment Façade, sobre un poema d'Edith Sitwell- el posicionaren com un compositor modern, però van ser els treballs orquestrals i l'oratori Belshazzar's Feast els que li van portar el reconeixement internacional. Va compondre una altra òpera The Bear.

Vegeu tambéModifica

BibliografiaModifica

  • Petrocelli, Paolo. The Resonance of a Small Voice: William Walton and the Violin Concerto in England between 1900 and 1940. Cambridge Scholars Publishing, 2010. ISBN 978-1-4438-1721-9. 
  • Petrocelli, Paolo. William Walton: Il fascino di una voce fievole. Nuova Rivista Musicale Italiana Vol.1,Rai-Eri (Rome), 2008. ISBN 88-397-1468-85. 
  • Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. IV, pàg. 1562. (IBSN 84-7291-226-4)

Enllaços externsModifica