Wolfgang Fortner

compositor i professor

Wolfgang Fortner (Leipzig, Saxònia, 10 de desembre de 1907 - Heidelberg, Baviera, 5 d'octubre de 1987) fou un compositor i professor alemany. Estudià en la universitat i el conservatori de la seva ciutat natal amb Grabner i Krøyer (1927-31). Fou professor de composició en l'Escola de música de Friburg de Brisgòvia on entre els seus alumnes tingué a Dieter Schönbach[1] i, des del 1931, a l'Institut evangèlic de música de Heidelberg, on a més va fundar una orquestra de cambra que dirigia. Des del 1946 fou escollit com a professor dels cursets del Kranischsteiner Musik Institut de Darmstadt, on entre altres alumnes tingué a Armin Schibler,[1] Hans Ulrich Engelmann.[2] També va ensenyar en l'Acadèmia de Música de Detmold, des del 1954. S'interessava per la música polifònica, per Bach i el renaixement de la música religiosa a Alemanya. Va obtenir, entre altres, els premis Schreker de Berlín (1948) i Spohr de Braunschweig (1954).

Infotaula de personaWolfgang Fortner
Biografia
Naixement12 octubre 1907
Leipzig (Alemanya)
Mort5 setembre 1987 (79 anys)
Heidelberg (Alemanya)
FormacióConservatori de Leipzig
Universitat de Leipzig
Activitat
OcupacióCompositor, director d'orquestra i professor d'universitat
OcupadorHochschule für Musik Detmold
Hochschule für Musik Freiburg
PartitPartit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys
GènereÒpera

IMDB: nm0287363 Musicbrainz: 2a1f3136-7f4a-44f7-9680-c24e27bcf30c Discogs: 1919778 Allmusic: mn0001837386
Modifica les dades a Wikidata

Anàlisi tècnicaModifica

Diversos factors determinen la personalitat de Fortner: el seu interès per la música religiosa i polifònica, la seva extensa labor docent, i el seu conscient pas al dodecafonisme des del 1945, el qual li va permetre ser un dels conferenciants dels cursets de Darmstadt. En la seva obra si noten clarament les influències de Stravinski i de Schönberg. El predomini d'un sentiment religiós i el gust per una concepció interna i profunda de la música el decanta vers el lineal contrapuntístic i no li permeten desinteressar-se del seriós racionalisme dodecafònic. Considerada la seva obra des d'un punt de vista molt superficial, sembla oferir un cert paral·lelisme amb Hindemith. És evident, en ambdós, el seu radicalisme als motlles contrapuntístics amb els quals, com a cosa de tòpic, s'ha volgut caracteritzar el sentir musical de l'alemany del nord. Però l'evolució d'ambdós té un sentit oposat. Mentre Hindemith va evolucionar des d'una espontània concessió a la dissonància de principis de segle XX fins a una estructura lineal que, amb tot, no pot prescindir del pes de la funció harmònic-tonal, i no va acceptar el dodecafonisme, Fortner, en canvi, va saber veure clara la relació entre les antigues estructures que entronquen amb la medieval i la nova tècnica de l'escola vienesa. D'ací deriva el conseqüent de tota la seva obra i el fet que, per altra banda, no s'adaptés a certes tècniques d'última hora. Fortner com el mateix Hindemith, Hartmann i molts altres, va ser dels que van romandre a l'ombra durant el règim nazi, fet que es desprèn del mateix gènere musical que cultivà.

A pesar d'haver escrit per a l'escena, de l'abundància de temes literaris en la seva obra i de la influència –només tècnica— de Schönberg, no es va deixar temptar pel llavors encara recent expressionisme germànic i les seves conseqüències. Malgrat comprendre la possibilitat d'adaptació musical al text literari, en la seva concepció predomina la idea, si no de la música pura per damunt de tot, almenys d'aquesta concebuda com un tot orgànic i lògic.

Obres principalsModifica

  • Les quatre antífones marianes, per a solistes, cors i orquestra (1928).
  • Fragment Maria, per a soprano i vuit instruments (1929).
  • Tocatta i fuga, per a orgue.
  • Suite, per a orquestra, sobre motius de Sweelinck (1930).
  • Cress ertrinht, òpera per a infants (1931).
  • Grenzen der Menschheit, cantata.
  • Concert, per a orgue i orquestra de cambra (1932).
  • Deutsche Leidmesse, per a cor sol (1933).
  • Concerto grosso (1934).
  • Simfpnia concertante (1936).
  • Quartet de corda (1938).
  • La rosa blanca, ballet (1949).
  • Noces de sang, òpera.
  • Concert, per a violí i violoncel.
  • Fantasia sobre Bach, a dos pianos.
  • Peces per a piano

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. IV, pàg. 1296. (ISBN|84-7291-226-4)
  2. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 380. (ISBN 84-7291-227-2)

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica