Imperi Tangut

(S'ha redirigit des de: Xia Occidental)

L'Imperi tangut, també conegut pel nom xinès d'Imperi Xia Occidental, Imperi de Xi Xia o Regne de Xi-xia (西夏, Wade-Giles: Hsi Hsia, pinyin: Xī Xià) va ser un estat que va existir entre els anys 982 i 1227 al nord-oest del territori actual de la República Popular Xina.

Plantilla:Infotaula geografia políticaImperi Tangut
大白高國 (zh-cn)
𗴂𗹭𘜶𗴲𗂧 (txg)
𗴂𗹭𗂧𘜶 (txg) Modifica el valor a Wikidata
Tipusestat xinès històric Modifica el valor a Wikidata

Localització
lang=ca Modifica el valor a Wikidata Map
 38° 25′ 05″ N, 106° 13′ 27″ E / 38.4181°N,106.2241°E / 38.4181; 106.2241
CapitalYinchuan Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Població3.000.000 Modifica el valor a Wikidata (3 hab./km²)
Llengua utilitzadaxinès
tangut Modifica el valor a Wikidata
Religióbudisme Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part de
Superfície1.000.000 km² Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Anterior
FundadorEmperor Jingzong of Western Xia (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Creació1038 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Dissolució1227 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
SegüentImperi Mongol Modifica el valor a Wikidata
Organització política
Forma de governmonarquia Modifica el valor a Wikidata

Situat en part del territori ocupat en l'actualitat per les províncies de Gansu i Shaanxi i per la regió autònoma Hui de Ningxia, l'estat va ser fundat pels tanguts, un poble nòmada que descendia dels Tabgatch, el poble que havia fundat la dinastia xinesa dels Wei del Nord. Els tanguts tenien la seva pròpia llengua, el tangut, caracteritzat per un complexíssim sistema d'escriptura, l'escriptura tangut, composta per milers de caràcters, la immensa majoria dels quals no han pogut ser desxifrats.

Relació amb els estats xinesos

modifica

Malgrat mantenir una identitat cultural i lingüística pròpia, l'Imperi tangut va mantenir una relació molt estreta amb el món xinès. A més a més de la classe dirigent tangut, gran part de la població consistia en xinesos han, així com tibetans i uigurs.[1]

La ubicació de l'estat tangut en plena Ruta de la Seda li donava un paper important en el comerç exterior dels estats xinesos orientals, tant amb les dinasties fundades al nord-est de la Xina pels també pobles nòmades khitan i jurchens (dinasties Liao i Jin), així com amb la dinastia Song del sud, residu de la dinastia Song que mantenia el poder al sud del riu Huai He. La pràctica del budisme tàntric a Xia Occidental va donar lloc a la propagació d'alguns costums relacionats amb el sexe. En el segle xii, abans que poguessin casar-se amb homes de la seva mateixa ètnia quan arribessin als 30 anys, les dones uigurs a Shaanxi tenien fills després de tenir diverses relacions amb homes xinesos han, amb la qual cosa el seu atractiu com a esposa millorava si ella havia estat amb un gran nombre d'homes.[2][3][4]

Història

modifica
 
Ceràmica gris. Kalaviṅka és una figura comuna en l'art tangut, que es va originar durant el període de l'Imperi tangut, que va durar des de 1038 fins a 1227.

Fundació

modifica

La fundació d'un estat per part dels tangut es remunta a l'any 982, però seria el 1038 quan el governant tangut Lǐ Yuánhào (李元昊) es va nomenar a si mateix emperador, i va exigir de l'emperador Song el reconeixement com a igual. La cort Song acceptava reconèixer Li Yuanhao com a 'governant', però no com a 'emperador', títol que considerava exclusiu de l'emperador Song. Després d'intensos contactes diplomàtics, el 1043 l'estat Tangut acceptaria reconèixer l'emperador Song com a emperador en canvi d'un tribut anual, i això suposava un reconeixement tàcit per part dels Song del poder militar i econòmic dels tangut.

Declivi i caiguda

modifica

Tot just un any després d'assolir aquest acord amb els Song, el poder dels tangut es va veure afeblit per la invasió dels khitan. L'Imperi tangut sobreviuria de forma precària fins a ser finalment conquerit per l'imperi mongol de Gengis Khan en 1227 que van canviar el nom del país pel de Ningxia.[5] Els mongols conqueririen també la dinastia Jin i dinastia Song que governava el sud del país,[6] unificant la Xina i Mongòlia sota la nova dinastia Yuan. Alguns membres del clan reial de Xia Occidental van emigrar cap a l'oest de Sichuan, al nord del Tibet, també, possiblement, a l'Índia del Nord-est i en alguns casos van ser governants locals.[7] Un petit estat de Xia Occidental es va establir al Tibet al llarg dels trams superiors del riu Yalong mentre que d'altres poblacions Xia es van establir en el que avui són les modernes províncies de Henan i Hebei.[8] A la Xina, les restes de Xia Occidental van persistir fins a la meitat de la dinastia Ming.[9][10]

Governants de l'Imperi Xia Occidental

modifica
Nom Nom Póstumo Nom Personal Temps Regnat
Jǐngzōng 景宗 Wǔlièdì 武烈帝 Lǐ Yuánhào 李元昊 1038-1048
Yìzōng 毅宗 Zhāoyīngdì 昭英帝 Lǐ Liàngzuò 李諒祚 1048-1067
Huìzōng 惠宗 Kāngjìngdì 康靖帝 Lǐ Bǐngcháng 李秉常 1067-1086
Chóngzōng 崇宗 Shèngwéndì 聖文帝 Lǐ Qiánshùn 李乾順 1086-1139
Rénzōng 仁宗 Shèngzhēndì 聖禎帝 Lǐ Rénxiào 李仁孝 1139-1193
Huánzōng 桓宗 Zhāojiǎndì 昭簡帝 Lǐ Chúnyòu 李純佑 1193-1206
Xiāngzōng 襄宗 Jìngmùdì 敬穆帝 Lǐ Ānquán 李安全 1206-1211
Shénzōng 神宗 Yīngwéndì 英文帝 Lǐ Zūnxū 李遵頊 1211--1223
Xiànzōng 獻宗 no conegut Lǐ Déwàng 李德旺 1223--1226
Mòdi 末主 no conegut Lǐ Xiàn 李晛 1226-1227

Referències

modifica
  1. Fiaschetti i Schneider, 2014, p. 24.
  2. Biran, 2005, p. 164.
  3. Dunnell, 1983, p. 228.
  4. , 皓. 松漠紀聞. 
  5. Ebrey, Patricia Buckley. East Asia: A Cultural, Social, and Political History (en anglès). 3rd. Stamford, Connecticut: Cengage Learning, 2012, p. 199. ISBN 9781133606475. 
  6. Rossabi, Morris. Khubilai Khan: His Life and Times (en anglès). Berkeley: University of California Press, 1988, p. 88. ISBN 0-520-05913-1. 
  7. Franke, Herbert i Denis C. Twitchett, ed. (1995). The Cambridge History of China: Vol. VI: Alien Regimes & Border States, 907–1368. Cambridge: Cambridge University Press. p. 214.
  8. Mote 1999, p. 256
  9. Mote, Frederick W. Imperial China: 900-1800. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 1999, p. 256–257. ISBN 0674012127. 
  10. Frederick W. Mote. Imperial China 900-1800. Harvard University Press, 2003, p. 256–2577. ISBN 978-0-674-01212-7. 

Bibliografia

modifica