Xicoira
La xicoira (Cichorium intybus) és una planta de la família de les Asteraceae. Arreu dels Països Catalans es coneix com a cama-roja, masteguera, màstec bord, xicòria, xicòria amarga, xicòria de cafè, xicoia, xicoina o escarola borda.[1]
Cichorium intybus  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | Radicchio, xicoira espàrrec, arrel de xicoira i endívia belga vermella |
| Planta | |
| Color de les flors | blau |
| Tipus de fruit | aqueni |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Asterales |
| Família | Asteraceae |
| Tribu | Cichorieae |
| Gènere | Cichorium |
| Espècie | Cichorium intybus L., 1753 |
| Nomenclatura | |
| Sinònims |
|
EtimologiaModifica
La paraula xicoira prové del grec "kikhorion" i el seu nom en llatí significa "planta del gener" o "amanida d'hivern".
Descripció morfològicaModifica
La xicoira és una planta herbàcia perenne, robusta, més o menys pubescent, que pot assolir un metre d'altura. És glabra o amb pèls més o menys rígids. L'arrel principal és llarga, gruixuda i napiforme. Les tiges, de 30 a 120 cm, són erectes, molt ramificades i divaricades, amb branques ascendents rígides.
Mostra nombroses ramificacions. Les fulles basals, de 7-30 per 1-12 cm, es disposen en una roseta. Són ordinàriament runcinato-pinnatipartides i curtament peciolades, és a dir, amb pecíol. Aquelles situades a la part superior de la tija es troben reduïdes a bràctees. Les caulinars són més petites, poc dentades o enteres, sèssils i amplexicaules. Tenen el raquis molt pelut.
El fruit és un aqueni de 2 a 3 mm, obovoide, més o menys angular i truncat a l'àpex. Té un papus format per esquames curtes i de color bruna pàl·lida.
La floració, entre juliol i setembre, dona lloc a inflorescències de capítols formats per flors de color blau. La flor té la particularitat de no obrir-se més que a ple sol, i continuar la trajectòria d'aquest. Les flors es disposen en capítols solitaris, tant axil·lars com terminals. A la base de cada capítol es forma un involucre d'11-14 per 4-10 mm format per dues files de bràctees. Les 8 bràctees externes són amplament lanceolades i patents a l'àpex. Les 5 internes són lanceolades i més curtes.
Les flors són pentàmeres, hermafrodites, ligulades i de color blava brillant. Es disposen sobre un receptacle pla i sense esquames. El calze està transformat en un papus. La corol·la és gamopètala i acabada en una lígula tres cops més llarga que l'involucre dividida en 5 dents. L'androceu consta de 5 estams amb les anteres introrses soldades en un tub, per on passa el llarg estil. El gineceu és ínfer i està format per dos carpels soldats en un ovari unilocular, amb un primordi seminal i de placentació basal.
EcologiaModifica
La xicoira creix de forma silvestre al costat de camins i camps i als terrenys secs i calcaris de les zones temperades, també es poden trobar, tot i que és més rar, en fissures de les roques.
És una planta comuna en la zona submediterrànea present tant a Europa com Amèrica, tot i que es cultiva especialment al nord de França, Bèlgica, Alemanya i Estat Espanyol. Quant a la distribució als Països Catalans, la trobem a les tres Illes, de dalt a baix del País Valencià i a les quatre províncies catalanes, especialment a Girona, Barcelona i Lleida.
ConreuModifica
D'una banda s'aprofiten les poblacions silvestres que apareixen en llocs calcigats i és molt comuna. El conreu[2] es fa sembrant a principi de tardor i collint l'arrel abans que floreixi a l'estiu.
A Itàlia es cultiva la xicoira espàrrec que s'anomena puntarelle o cicoria Catalogna malgrat que a Catalunya aquest tipus de xicoira és desconegut.
Composició químicaModifica
És una planta rica en els següents components químics:
- àcid ascòrbic, àcid Xicorèsic, àcid Clorogènic, àcid isoclorogènic, àcid linoleic, àcid alfalinoleic, àcid esteàric, àcid mirístic, àcid palmític.
- Inulina[3] (fulles).
- Xicorina (flors).
- Lactucina[4] (arrel).
- Lactucopricina (arrel).
- Aminoàcis:treonina, arginina, triptòfan, lisina, valina (fulles).
- Fibra (planta).
- Minerals: potassi, fòsfor, calci, ferro i magnesi (fulles).
NutricióModifica
| Xicoira | |
|---|---|
| Energia | kJ |
| Valor calòric | kcal |
| Proteïnes | g |
| Glúcids | 2,4 g |
| Lípids | 0,1 g |
| Vitamina B₁ | 0,06 mg |
| Vitamina B₂ | 0,12 mg |
| Vitamina B₆ | 0,04 mg |
| Vitamina C | 9 mg |
| Vitamina PP | 0,41 mg |
| Provitamina A | 1,2 mg |
| Ferro | 1,4 mg |
| Calci | 44 mg |
| Magnesi | 10 mg |
| Fòsfor | 71 mg |
| Potassi | 380 mg |
| Sodi | 2 mg |
| Fibres | 2,2 g |
| Aigua | g |
| Font: | |
L'arrel conté inulina un polisacàrid molt utilitzat, ja que és tolerat pels diabètics. Es fa servir per endolcir el cafè.[5] En amanides, consumir-la constantment al natural és ideal per a mantenir sa el fetge i el sistema nerviós equilibrat. En infusió es pot prendre abans de les menjades per tal d'obrir l'apetit i després com a remei digestiu.
No haurien de consumir aquesta planta aquelles persones que presentin tendència a produir pedres al ronyó, atès que l'arrel és rica en oxalats, ni aquelles persones que tinguin la pressió arterial molt baixa o amb tendència a sofrir anèmies, ni en casos d'úlcera gastro-duodenal.
GastronomiaModifica
La xicoira (Cichorium intybus) és una planta de la qual encara ara es poden trobar al febrer, sota la neu, exemplars salvatges, just brotats, als Països Catalans[5] i que servia tradicionalment per a fer amanides. Encara avui es poden utilitzar per a fer amanides.[5] Com a vegetal d'amanida el seu ús es remunta al segle xix però després a poc a poc va perdre popularitat, ja que el marcat sabor amarg de la intibina que conté, fa que les fulles madures no siguin aptes pel consum. Actualment s'ha domesticat i redissenyat per processos de conreu i de blanqueig que la fan més comestible, com el radicchio[6] i les amanides n'han rehabilitat les fulles tendres crues.[5]
Amb les fulles de xicoira també es poden preparar plats calents, com el llom fregit amb xicoires.[7] L'amargor es redueix molt després de bullir les fulles i vessar l'aigua. A Itàlia es fan plats de pasta amb xicoira bullida i després saltada amb all.[8]
La xicoira silvestre guisada és apreciada per preparar plats calents a Puglia, com el puré de faves amb xicoira silvestre[9] i també a la gastronomia de Turquia.[10]
Un altre ús tradicional d'aquesta planta era la infusió. Des del segle xvii la infusió de la seva arrel torrada s'utilitza com a succedani del cafè o com a adulterant d'aquest últim. Per elaborar aquest succedani usat en temps de guerres i penúries es recol·lecta l'arrel, es deixa assecar i posteriorment es torra i es redueix en pols,[5] obtenint així el producte d'aroma suau i amb l'avantatge que no conté cafeïna. La xicoira es pot prendre en forma d'infusió i altres preparacions per ús intern elaborades amb la rel dessecada i triturada. Per a una infusió de xicoira cal se n'utilitzen uns trenta grams per litre d'aigua.
A Catalunya, el seu preu aproximat per unitat, l'any 2010 és d'uns cinc euros.[5]
Altres usosModifica
FarmacologiaModifica
La part utilitzada, és a dir, la droga, són les arrels i les fulles.
Els principis amargs salins li confereixen propietats aperitives:
- L'àcid xicorèsic té una acció "depurativa": diürètica, colerètica, lleugerament laxant.
- La inulina és diürètica i moderadament hipotensora.
- Els àcids clorogènic i isoclorogènic, exerceixen una activitat bacteriostàtica.[11]
Ús medicinal popularModifica
Dins dels diversos usos medicinals populars trobem:
- Estimula el funcionament adequat del fetge
- Estimula la secreció de bilis
- Desintoxicant i depuratiu
- cicatritzant
- Sedant
- Diürètic
Galeria de fotografiesModifica
.jpg)
Vegeu tambéModifica
ReferènciesModifica
- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «xicoira». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
- ↑ The temporal development in a hybridizing population of wild and cultivated chicory (Cichorium intybus L.)
- ↑ Prebiotic effectiveness of inulin extracted from edible burdock
- ↑ Analgesic and sedative activities of lactucin and some lactucin-like guaianolides in mice.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Xicoira: L'avantpassat de l'amanida d'hivern, de Francesc Murgadas, publicat a Descobrir Cuina, número 103, pàg. 9. Febrer de 2010.
- ↑ «Chickory and Endive». Arxivat de l'original el 2006-04-27. [Consulta: 27 maig 2010].
- ↑ Jaume Fàbrega, El gust d'un poble: els plats més famosos de la cuina catalana
- ↑ 500 receptes de pasta italiana. Col·lecció: El Cullerot, núm 37, ISBN 84-9791-116-4 pg. 33 Bucatoni amb xicoira
- ↑ «Recepta - Fave e Cicorie Selvatiche». Arxivat de l'original el 2013-11-15. [Consulta: 27 maig 2010].
- ↑ «Tijen İnaltong - Wild Herbs of Turkey». Arxivat de l'original el 2013-01-16. [Consulta: 27 maig 2010].
- ↑ Antibacterial activity of Cichorium intybus
BibliografiaModifica
- Enciclopedia de plantes medicinales, vol II. 9ª ed.
- Barceló MC, Benedí C (coord.), Blanché C, Hernández H, Gómez A, Martín J, Molero J, Ribera MA, Rovira MA, Rull J, Seoane JA, Simon J, Suárez M, Vallès J. Botànica Farmacèutica. Ensenyament de Farmàcia (pràctiques). Text-guia. Col·lecció Textos docents núm. 279. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona; 2008.
- Bolòs O, Vigo J, Masalles RM, Ninot JM. Flora manual dels Països Catalans. 3 ed. Barcelona : Pòrtic; 2005.
Enllaços externsModifica
- Wild Chicory Spaghetti (anglès)
- [1] (castellà)
- Natura digital (UB) (català)
- [2] (castellà)
- [3] (castellà)