Zacarías Santamaría Aramendía

Zacarías Santamaría Aramendía (Oteiza de la Solana, Navarra, 10 de juny de 1897 - Monasterio de Santa María la Real de la Oliva, Carcastillo, 20 d'agost de 1986) fou un monjo i místic navarrès.

Infotaula de personaZacarías Santamaría Aramendía
Biografia
Naixement10 juny 1897 Modifica el valor a Wikidata
Oteiza (Navarra) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 agost 1986 Modifica el valor a Wikidata (89 anys)
Santa María de la Oliva (Navarra) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómonjo, místic Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósOrde del Cister Modifica el valor a Wikidata

Notes biogràfiquesModifica

Orfe sent un noi, dels seus set germans se'n van fer càrrec diversos veïns de poble. Ell continuà a casa i amb els anys reuní de nou els germans formant una la família sostinguda amb treball al camp d'ell i el seu germà Dionisio. Tot i que no fou una situació duradora. Descrit com un jove rude i melancòlic, a 17 anys, cercant llibertat i autonomia ingressà voluntari a l'exèrcit i acabà destinat al Regiment Constitució de Pamplona. Passat un temps, les hores lliures de la tarda aquell soldat uniformat les passava en meditació i oració a la petita església de sant Fermí d'Aldapa. En aquesta etapa coneix Onofre Larumbe, sacerdot i una persona clau en l'orientació del seu futur. Segurament és en aquests anys que visqué una profunda experiència religiosa que l'encaminaria a continuar-la a través de la vida de treball, silenci i oració quan li fos possible. Completà el seu servei militar destinat a l'Àfrica colonial espanyola.[1]

 
Església del monestir trapenc de Santa María de la Oliva

De retorn a Navarra, sense ni visitar la família s'adreçà al monestir cistercenc de Santa María de la Oliva demanat ser-hi admès. Era el 16 d'agost de 1928. Sense altra cultura que l'adquirida a l'escola del seu poble, sol·licitava ser germà convers. Feia escassament dos anys que una petita comunitat de monjos de l'Orde Cistercenc de l'Estricta Observança, havia restaurat la vida monàstica a l'antic monestir de l'Oliva fundat a l'Edat Mitjana, amb tot el rigor primitiu de la Regla de Sant Benet, l'estricte silenci i la sobrietat trapencs. El 19 de març de 1934 feu la professió solemne com a monjo. Ell mateix definia la tasca d'un germà convers com “un monje de oración intensa, trabajo fuerte y austero” [2] Però de nou la vida el retornà al contacte amb la part dura de la societat: del gener de 1937 al desembre de 1940 fou mobilitzat per formar part de l'exèrcit franquista i destinat als combats del front d'Aragó.[3]

Com a germà convers, exercí dins el monestir de responsable de l'organització del treball dels obrers i cavalleries i de l'explotació dels extensos camps i les hortes del cenobi. També de la seva subsistència material. Tot i el contacte amb els treballadors i les múltiples feines, seguia en oració i trobava moments per al recolliment en mig de la feina. Seguint el plantejament dels trapencs de fer vida contemplativa, amb èmfasi en la vida senzilla i el treball manual, sobretot agrícola. Després d'anys, i a causa de patir d'asma i de problemes estomacals, passà a treballar a la cuina. Finalment fou el responsable de la porteria i d'atendre els hostes. La Bíblia, el pròleg de l'evangeli segons Joan que rellegia sovint, Teresa d'Àvila i De la imitació de Crist de Tomàs de Kempis, eren les seves lectures principals.[4]

Totes les estones de repòs, així com els diumenges a la tarda, els passava en un racó de l'església. Assegut sobre els talons i el cos plegat en profunda oració i meditació. Afirmava que "para mí el gran día es el domingo, la tarde del domingo, pasada con Dios, sólo con Dios, en oración".[5] Preguntat com estava tant de temps així, ell responia, amb un somriure, que els enamorats sols desitgen passar el màxim temps junts, un amb l'altre. Morí el 20 d'agost de 1986. Com és habitual en el Cister no es feu cap publicitat de la seva mort, però endemà, a la missa de rèquiem, l'església del monestir era plena de gent per acomiadar al germà Zacarías a qui tenien com una persona gens comú, que respirava bondat i amb un somriure sempre als llavis.[6]

BibliografiaModifica

  • TELLECHEA IDÍGORAS, J. Ignacio El pájaro extraño. Hermano Zacarías. Sant Sebastià: Michelena, 2000.

Enllaços externsModifica

  • Hermano Zacarías de La Oliva. Una historia de amor. http://www.youtube.com/watch?v=xuLrwXFwMhQ&feature=youtu.be
  • Hermano Zacarías. In memoriam. Monasterio de Santa. Maria de la Oliva https://www.larrate.net/LaOliva/zacarias.html

ReferènciesModifica

  1. Tellechea Idígoras, J. Ignacio. El pájaro extraño. Hermano Zacarías.. Sant Sebastià: Michelena, 2000, p. 23-29. 
  2. Tellechea Idígoras, J. Ignacio. El pájaro extraño. Hermano Zacarías. Sant Sebastià: Michelena, 2000, p. 47- 48 i 75. 
  3. «Fichero de combatientes navarros en la Guerra Civil Ficha de combatiente de Zacarías Santamaría Aramendía, vecino de Oteiza de La Solana.».
  4. Tellechea Idígoras, J. Ignacio. El pájaro extraño. Hermano Zacarías.. Sant Sebastià: Michelena, 2000, p. 73 - 85 i 88. 
  5. «Hermano Zacarías. In memoriam». Monasterio de Santa. Maria de la Oliva. [Consulta: 14 agost 2021].
  6. Tellechea Idígoras, J. Ignacio. El pájaro extraño. Hermano Zacarías. Sant Sebastià: Michelena, 2000, p. 84 -85 i 80-82.