Obre el menú principal

Zagreu (en grec antic, Ζαγρεύς Zagreús) era un déu de la religió de l'antiga Grècia generalment, però no sempre,[1][2] considerat una manifestació del Dionís místic i déu del vi, en el qual aquest es va reencarnar. Aquest mite de l'orfisme sembla inspirat en la llegenda egípcia d'Osiris, encara que també podria ser d'origen cretenc o egeu.

Infotaula personatgeZagreu
Tipus deïtat de la mitologia grega
deïtat de la natura
Context
Mitologia Religió a l'antiga Grècia
Dades
Sexe home
Família
Mare Persèfone
Pare Zeus
Modifica les dades a Wikidata
El mite de Zagreu està relacionat amb el de Dionís, l'infant nascut dues vegades. Imatge: Estàtua de Dionís nen, s.IV aC, trobada a Lamis.

Etimologia i orígensModifica

En idioma grec un caçador que captura animals vius es diu zagreus, i en dialecte jònic la paraula zagre és un clot que es fa servir de parany per capturar animals.[3] Károly Kerényi creu que hi ha raons justificades[4] per plantejar-se per què aquest personatge mític que, en Grècia va esdevenir un déu misteriós de l'inframón, era un caçador que capturava animals vius en lloc de matar-los. Aquest autor relaciona la figura de Zagreu amb els ritus més antics del déu Dionís, en els quals s'esquarteraven animals de mida mitjana estirant i retorçant els seus membres fins a separar-los del cos, i després la seva carn es menjava crua, "no com a una emanació del déu grec Dionís, sinó més aviat com a una migració o la supervivència d'un ritus prehistòric".[5]

En la literaturaModifica

La primera vegada que en un text surt Zagreu és en una referència a un antic poema èpic, actualment perdut, que formava part del cicle tebà, titulat Ἀλκμαιωνίς (Alkmaiōnis), el qual narrava la història d'Alcmeó. Aquest poema es va escriure al segle VI aC o potser abans i el fragment diu: «La Senyora Terra i Zagreu, els quals estan per damunt de totes les coses».[6][4]

Dues referències fetes per Èsquil, relacionen Zagreu amb l'Hades (l'inframón) i l'identifiquen com a un fill d'Hades (el déu que governava l'inframón). En la seva obra Homes de Creta, de la qual només es coneixen fragments citats per altres autors, Èsquil esmenta els «trons del nocturn Zagreu».

Segons una llegenda de Creta, que va anotar Diodor de Sicília, Zagreu era fill de Zeus i de Persèfone.[7]

En l'orfismeModifica

Segons la religió òrfica, Zeus va unir-se a Persèfone, deessa que segons la tradició estava relacionada amb Orfeu, i era filla de Zeus i Demèter,[8]per a la qual cosa el pare Zeus va adoptar la forma d'una serp. El resultat d'aquesta unió va ser Zagreu.

Zeus tenia intenció de fer de Zagreu el seu hereu, però la gelosa Hera va persuadir els Titans perquè matessin el nounat. Com en el mite del Zeus infant, en la mitologia de Creta, l'infant Zagreu fou confiat als titans, els quals l'entretenien amb joguines, però en un moment que Persèfone es va distreure mirant-se en un l'espill els titans van segrestar el nadó el qual anava prenent diverses formes d'animals per provar d'escapar dels seus captors. Finalment va prendre la forma d'un bou, però els titans el van agafar tan fort que el van trencar a trossos i llavors se'l van menjar.

Zeus, en assabentar-se del crim, va enviar un llamp als titans que els va fulminar i els va convertir en cendres. Persèfone (o en algunes versions Atena, Rea, o Hermes) va recuperar el cor de Zagreu d'entre les cendres dels titans. Aquest cor el va barrejar amb carn divina i en va sortir la humanitat; això explica la barreja del bé (procedent dels déus) i el mal (procedent de la maldat dels titans) que hi ha en els éssers humans.[9]

En una llegenda, narrada per Cal·límac de Cirene i per Nonnos,[10] Zeus va implantar el cor bategant en una dona mortal anomenada Sèmele, de la qual va tornar a néixer Zagreu, sense que Hera pogués impedir-ho. Alguns relats diuen que Demèter va ajuntar els trossos de Zagreu i així el va fer ressuscitar; altres versions diuen que Zeus va introduir el cor en Sèmele a través d'una beguda, que en va quedar embarassada després d'empassar-se-la i que el seu fill va ser Dionís.[11]

El nom de Zagreu es fa servir també com a un epítet d'Hades.[9]

Segons Salomon Reinach, estava prohibit parlar de la llegenda de Zagreu, ja que formava part dels misteris d'Eleusis. El suc de la magrana estava tradicionalment associat a la sang de Zagreu i era una fruita prohibida a Eleusis durant aquesta celebració religiosa. Reinach insisteix en el fet que, segons diu Nonnos, Zagreu va néixer sota la forma d'una serp amb banyes (l'anomena κερόεν βρέφοϛ,keróen bréphos «petit banyut») i quan prova d'escapar de la mort pren la forma de diversos animals, un d'ells el brau, que també és un animal banyut. Aquest autor suggereix que dins del mite de Zagreu es barregen tres històries separades. Per altra banda, creu que hi ha alguna relació en el fet que els gals de l'est de la Gàl·lia, en època romana, adoressin un déu en forma de serp amb banyes.[12] Segons Pausànias el mite de Zagreu és incompatible amb els narrats a la "Teogonia" d'Hesíode, probablement perquè es tracti d'un mite més antic i suggereix que el seu creador podria ser Onomàcrit.[13] Des del punt de vista de Wilamowitz és discutible, en canvi per Eric Robertson Dodds, porta totes les marques de l'arcaisme: fa referència a l'antic ritual del sparagmos (desmembrament) i el de l’homofàgia (consumir carn crua obtinguda d'un sparagmos), a més, té a veure amb el concepte arcaic de culpabilitat heretada.

Continuacions del miteModifica

Hi ha diverses continuacions de la llegenda de Zagreus que van més enllà del seu naixement:

Una versió diu que Zeus va recollir les extremitats de Zagreu i les va donar a Apol·lo, qui les va enterrar a Delfos. Després d'un any d'absència d'hivern es va celebrar la resurrecció de Zagreu. Alguns autors han vist aquí similituds entre Zagreu i el mite d'Osiris, i tots dos poden ser interpretats com la mort de la vegetació a l'hivern i del renaixement de la vida vegetal a la primavera.[14]

Una altra tradició diu que la primera vinya es va originar a partir de les cendres de les extremitats cremades de Zagreu. Rea va anar a extreure'n el primer vi i, en fer-ho, el va tornar a la vida però li va posar de nom Dionís. En una versió similar Zagreu va renaixer d'aquella vinya pels seus propis mitjans i va viure a l'Hades amb la seva mare Persèfone.

ReferènciesModifica

  1. Kerényi, 1976, p. 80-89.
  2. Bury, 1900, p. 301.
  3. Kerényi, 1976, p. 82, citant a Hesiqui.
  4. 4,0 4,1 Kerényi, 1976, p. 83.
  5. Kerényi, 1976, p. 85.
  6. G. Kinkel, Epicorum Graecorum fragmenta
  7. Diodor de Sicília, "Biblioteca" 75.4
  8. Powell, 2007, p. del capítol 11.
  9. 9,0 9,1 Campbell, 1898, p. 238.
  10. Nonnos, Dionisíaques 24. 43
  11. Müller; Leitch, 1844, p. 319.
  12. Reinach, 1996, p. 555-568.
  13. Pausànias, "Descripció de Grècia", VIII, 37, 5
  14. Edmonds, 1999, p. 51.

BibliografiaModifica

  • Bury, J B. "A History of Greece to the Death of Alexander the Great". Londres: Macmillan and co., 1900. 
  • Campbell, Lewis. "Religion in Greek Literature", capítol 11:«The Mysteries». Longmans, 1898. 
  • Edmonds, Radcliffe. "Tearing apart The Zagreus Myth:A Few Disparaging Remarks On Orphism and Original Sin". University of California, 1999. 
  • Kerényi, K. "Dionysos: Archetypal image of indestructible life". Princeton University Press, 1976. 
  • Müller, Karl Otfried; Leitch, John. "Introduction to a Scientific System of Mythology", 1844. 
  • Powell, Barry. "Classical Myth", capítol 11:«Myths of Death». Pearson/Prentice, 2007. 
  • Reinach, Salomon. "Cultes, mythes et religions". Robert Laffont, 1996. ISBN 2-221-07348-7. 
  • Robertson Dodds, Eric. "Les Grecs et l'irrationnel". Flammarion, col·lecció: «Champs», 1999. ISBN 2080810286.