Vitore i Gina
| Aquest article (o aquesta secció) necessita alguna millora en els seus enllaços interns. |
Vitore i Gina va ser una companyia de circ i varietats que va néixer el 1981, i el 1987 va passar a anomenar-se Zotal Teatre fins la seva dissolució el 1998. Es van especialitzar en el teatre físic, visual i conceptual.[1]
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | grup de teatre  |
| Història | |
| Creació | 1981 |
| Data de dissolució o abolició | 1998 |
Història modifica
Elena Castelar i Manel Trias funden la parella de circ de carrer Vitore i Gina, companyia de circ i varietats el desembre de 1981 després de participar en la primera gira del Circ Cric amb carpa (primavera-tardor del mateix any).[1]
Elena Castelar i Garriga (Barcelona, 25-3-1955) tenia formació teatral i musical, nocions de pallasso i commedia dell’arte i havia seguit quatre cursos a l’Escola d’Arts i Oficis Aplicats.[1]
Manel Trias i Muñoz (Barcelona, 3-1-1959) feia animació de carrer des del 1977 amb Picatrons, Vitore i Nani (Manuel Trias i Oriol Boixader) i la Petita Companyia de Saltimbanquis del Dr. Solé (Trias, Boixader i Xavier Soler).[1]
Manel Trias, Elena Castelar i el seu fox-terrier Taca volten tres anys per Catalunya, Espanya i bona part d’Europa amb l'espectacle «Taca» a la pista. Aquests anys els donen l’ofici necessari per posar les seves habilitats (acrobàcia, equilibri, malabars, monocicle, titelles, humor i ensinistrament d’animals) al servei del seu imaginari creatiu.[1]
El títol del primer espectacle de la nova etapa (Zotal, 1984) provoca el canvi de nom de la companyia, ja que els efectes resolutius de la coneguda marca de desinfectant ve a ser una metàfora del que vol provocar el seu estil de teatre. A partir d’aquell moment, els títols dels seus espectacles començaran amb Z, «l’última lletra de l’abecedari i la primera de l’imaginari».[1]
El 1988 estrenen Zombi, centrat en el vertigen, la soledat i la inseguretat. Zombi viatja fins al 1991 per Europa, Colòmbia i el Brasil, i el 1989 rep una Menció especial del Jurat del Premi de la Crítica Serra d’Or «per la qualitat del seu treball d'investigació i creació teatrals».[1]
Z (1991) tracta el joc com una metàfora de la vida («els jocs són la base de tota funció cultural i defineixen amb precisió cada societat»). A Organum (1993, direcció Esteve Grasset), Castelar i Trias accionen sobre la partitura Volumina för Orgel (György Ligeti, 1962). A l’últim espectacle de la companyia (Zigurat, 1996), Manel Trias s’enfronta a un solo culinari i teatral en un capvespre a l’aire lliure. Hi construeix i desconstrueix un zigurat, una piràmide feta amb set taules, mentre diu textos de l'escriptor valencià Manuel Vicent i cuina, en temps real i als ulls del públic, un estofat de cigrons amb sèpia que els espectadors, asseguts a les set taules que han format el zigurat, degustaran al final de l'espectacle.[1]
En televisió, els anys 1977 i 1978 Manel Trias participa en emissions del programa infantil Terra d’Escudella, i el novembre de 1982 Vitore i Gina adapten «Taca» a la pista, per a El circ, també del circuit català de TVE. Entre el 1985 i el 1994 traslladen l’òptica Zotal Teatre a imatges televisives.[1]
Zotal Teatre es dissol a finals del 1998. Elena Castelar funda Zart (ens dedicat a Creativitat i Salut), crea, dirigeix i interpreta espectacles i munta accions-espectacle de caràcter social en espais arquitectònics. Llicenciada en Tècnica Alexander, n’imparteix cursos regulars i seminaris a músics, actors, fisioterapeutes, ballarins i mestres i alumnes de primària. El 2011 promou l’associació Relats de l’Alzina (projectes holístics i integradors relacionats amb la cultura, la salut i l'educació).[1]
Manel Trias concep escenografies, posa en pista els espectacles del Circ Cric La gran reprís (1995), 20 Circ Cric 02 (gira amb carpa, 2002) i Circ Cric al Teatre Lliure (2007); crea la performance acrobàtica Sextant (Fòrum 2004), i dirigeix els espectacles Concert en clau de risc (inaugural Fira Trapezi 2009) i Pàjaru (per a Pere Hosta, 2012). Des del 2007 s’ocupa de la direcció escènica i la coordinació de guions del programa de titelles Mic (TV3).[1]
Amb motiu del 30è aniversari de la companyia, el Mercat de les Flors va acollir l'exposició 30 anys de Zotal Teatre (1 abril–31 maig 2011).[1]
Descripció modifica
Zotal Teatre va ser una opció artística valenta i arriscada, en absoluta coherència amb la seva generació sociològica. Els anys de Vitore i Gina al carrer els habituen a tenir el públic a dins –més que al davant o al voltant–, i és d’aquí que arrenca la veritat despullada de cada espectacle de Zotal –un despullament que té, també, molt a veure amb la seva visió circense del teatre: més que presentar habilitats o explicar una història, els interessa «seduir, emocionar i fer sentir».[1]
Els seus espectacles tractaven les paradoxes i les contradiccions de l’ésser humà, a qui observaven sovint com a animal civilitzat: la presència de gossos, oques o serps en escena buscava el contrast amb els comportaments humans per deixar-los en evidència, i el tractament dels humans i de certs objectes seguia també les pautes de l'ensinistrament d’animals. Amb incursions al simbolisme i el surrealisme, Zotal Teatre burxava en el rerefons de la realitat quotidiana i feia emergir les petites i grans ridiculeses de les nostres vides. Les seves metàfores visuals destil·laven una intensitat poètica de ressonàncies brossianes.[1]
Zotal Teatre va experimentar en llenguatge, espai escènic i attrezzo, i va concebre la dramatúrgia com «una partitura fragmentada». Els seus espectacles s’acostaven sovint al ritual, amb atmosferes sonores del tot significants i amb finals oberts a la interpretació de l'espectador. Per coherència estètica i conceptual van col·laborar amb músics com Joan Saura, Oriol Perucho, Xavier Maristany (Koniec), Martí Perramon, Pep Pascual, Jorge Sarraute o la Big Band del Taller de Músics. Es van avançar notablement al seu temps pel que fa a la interdisciplinarietat, i per la companyia van passar actors i actrius procedents del mim, el circ, la dansa, la pantomima o el teatre de carrer com Enric Ases, Piero Steiner, Simona Levi, Victor Turull «Japo», Jordi Teixidó, Javier Millán, Cesc Casadesús, Albert Grau, Jordà Ferrer o Carletto Carbó.[1]