Bertrand Carcassonne
Bertrand Carcassonne (Perpinyà, 16 d'octubre del 1728 - després del 1789) va ser un cirurgià i metge rossellonès.[1]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 16 octubre 1728  Perpinyà |
| Mort | valor desconegut |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de Perpinyà Via Domícia |
| Activitat | |
| Ocupació | metge, cirurgià |
| Activitat | (Floruit: 1789 ) |
Biografia modifica
Bertrand (algun cop referenciat incorrectament com a Bernard) Gaudéric Carcassonne estudià llatí inicialment, i els anys 1751-1752 els dedicà a la filosofia, a la universitat de Perpinyà. Tot i que els seus pares l'empenyien a cursar la carrera de teologia, que encetà a contracor, marxà del Rosselló i es formà en cirurgia a les escoles i hospitals de París i Montpeller; a aquesta darrera ciutat obtingué el grau de Maitre-ès-arts. De tornada a Perpinyà, rebé la Mestria de Cirurgia el 28 de maig del 1757, i es dedicà a l'exercici de la professió de cirurgià-barber, sembla[1] que amb un cert èxit econòmic. Els anys 1762-1764 estudià medicina a la universitat rossellonenca, però es doctorà a la d'universitat d'Aurenja (1766), encara que posteriorment la universitat perpinyanenca li retragué [2] de no haver estudiat a la ciutat provençal el temps mínim requerit legalment per al títol. El 1765 era cirurgià en cap de l'hospital de les Penedides. El juliol del 1773 reemplaçà temporalment [1] Joseph Barthélémy François Carrère com a Inspector General de les Aigües Minerals de la província del Rosselló i del Comtat de Foix i, poc després (8 d'octubre del 1773), rebé els nomenaments de metge-conseller ordinari del rei, i d'intendent de les aigües minerals de Nyer, Vinçà i Sant Martí (El Voló? [3]); el 1777 constava com a Cirurgià Jurat de Perpinyà. Intentà accedir a la universitat rossellonesa com a professor agregat, però el claustre el refusà perquè [2] no era titulat de la institució i també, possiblement, per l'exercici de la cirurgia (el claustre li retreia[2] que exercís "l'art mecànic de cirurgià-barber", tant personalment com amb treballadors contractats). Carcassonne apel·là al Consell Sobirà i al Consell d'Estat del Rei, que li atorgaren la raó i forçaren la universitat a acceptar-lo com a agregat el novembre del 1768. El 23 de gener del 1789 fou elegit rector de la institució educativa i, en no acceptar el càrrec, pretextant el servei degut a la seva nombrosa clientela, fou severament sancionat [4] per la universitat.
Havia publicat un llibre sobre les malalties venèries el 1762 que es traduí al castellà dos anys després. En el llibre aconsellava[1] el consum d'unes pastilles amb mercuri, d'invenció pròpia.
Obres modifica
- Carcassonne, B. Traité des maladies vénériennes, avec moyen sûr & facile pour les guérir. Perpinyà: chez G.S. Le Comte, 1762.
- Carcassona, Bertrand. Tratado de las enfermedades venereas, en el qual seda a luz un methodo seguro y facil...Secreto para curar radicalmente el morbo llamado venereo ó las bubas. s.l.: s.n., 1764.
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Carrère, Joseph Barthélemy Françoise. Bibliotheque littéraire historique et critique de la médicine ancienne et moderne. vol. II. París: Ruault, librairie, 1776, p. 339-340.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Memoire pour les Recteur, Doyen, Professeurs & Docteurs de la Faculté de Médecine de Perpignan, contre le Sieur Carcassone, Chirurgien-Barbier de la même Ville. París: Impr. de Knapen, 1768, p. 6.
- ↑ Izarn, Pierre «La Faculté de Médecine de Perpignan au XVIIIe siècle». Histoire des sciences médicales, tome XXVI, nº 1, 1992, pàg. 55.
- ↑ Torreilles, Ph. «L'université de Perpignan avant et pendant la Révolution française». Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, vol. 33, 1892, pàg. 346.
Bibliografia modifica
- Tomas, Christine. L'élection du recteur de l'université de Perpignan en 1789: le procès perdu du docteur Carcassonne [treball de grau]. Perpinyà: Université de Perpignan, 2000.
- Carmignani, Paul (dir). «L'Affaire Carcassonne». A: L'Université de Perpignan (1350-2000) Tradition humaniste et modernité scientifique. Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan, 2001. ISBN 9782908912906.