Aragonès oriental

L'aragonès oriental és un dels dialectes que componen l'aragonès (juntament amb l'aragonès occidental, l'aragonès central i l'aragonès meridional). Es parla en la part més oriental Sobrarbe i en l'occidental de la Ribargorça, així com en alguna localitat del nord-est del Somontano de Barbastro i del nord del Cinca Mitjà. (Aragó, Espanya). Engloba poblacions com: Gistaín, Castejón de Sos, Camp, Estadilla, Fonz, La Fueva, Graus i Benasque.

Les seves modalitats es parlen en diferents llocs de la zona nord-est d'Aragó, rebent el seu nom de la zona en què es parlen. L'aragonès oriental se subdivideix al seu torn en diferents modalitats.

Polèmica

Vegeu també: Català a l'Aragó

Certs sectors donen aquesta denominació a la llengua que es parla a la Franja Oriental d'Aragó, inclusivament aquells considerats dialectes de l'idioma català a Aragó, com el literano o el fragatino. Neguen que siguin ni català ni derivats del català, sinó una llengua diferent parlada a Aragó. El terme encunyat per aquests sectors és el d'aragonès oriental.

Situació dins de l'aragonès

L'aragonès oriental es tracta del bloc dialectal que engloba diferents varietats boig-regionals, les quals són (d'oest a est): chistabino, fovano i ribagorçà. En la següent taula pot veure's una classificació de tots els dialectes de l'aragonès i la situació particular de l'aragonès occidental. Les varietats dialectals properes presenten característiques comunes malgrat pertànyer a blocs diferents.

L'aragonès ribagorçà pot subdividir-se en patués (alt i baix), campés i bajorribagorzano; destacant en aquest últim algunes varietats com el grausino, el estadillano i el foncense.

Fonètica

Sonorització de les consonants sordes intervocàliques llatines en la major part dels casos:

• meligo (melic), caixigo (quejigo), forau (forat).

Aquestes tres paraules tenen consonant sorda en zones i comarques més meridionals de l'Alt Aragó, de manera que sembla que la sonorització va començar de forma independent a l'aragonès meridional i occidental. El fenomen va començar ja al segle X, com demostra el text llatí extret de les desenes de Castejón. La toponímia mostra que fa uns segles el sector oriental no sonorizaba tant, podent trobar forato en la toponímia de la Fueva.

Hi ha més casos que en altres varietats de l'aragonès d'evolució dels grups llatins -TY, -CE, -CI, -D'en posició final a -o com en català:

• peu (pie).

Morfologia

• Participis en -au, -iu producte de la sonorització de la consonant sorda T:
  • cantau (cantat), metiu (ficat)
• Passat perfecte perifràstic com el català modern:
  • el(l) ba canta(r) (ell va cantar)
• Bona conservació de la partícula pronómino-adverbial I, igual que en zones més al sud on altres varietats (meridionals) l'han perdut.

Bibliografia

• {{{títol}}}. Mira Editores. ISBN 84-86778-16-6.