Aragonès de la Vall de l'Ebre
L'Aragonès de la Vall de l'Ebre és l'aragonès que es parlava en la Depressió de l'Ebre fins que en els segles XVI i XVII principalment es va produir un procés de substitució lingüística per part del castellà, quedant #en lèxic residual en l'actual castellà d'Aragó que ho ha substituït.[1]
La part del lèxic originat en l'idioma aragonès que perdura actualment en localitats castellanoparlants i que representa un substrato lingüistico, també es pot conèixer l'aragonès de la Vall de l'Ebre per textos notarials escrits en el standard medieval conegut com scripta aragonesa i per textos escrits en alfabet arabico o literatura alchamiada. Els elements romances que es troben en el latín medieval també informen de com era l'aragonès de la Vall de l'Ebre.
L'aragonès de la Vall de l'Ebre era en contacte al sudueste amb l'aragonès de les comunitats aragoneses en el Sistema Ibèric i amb el romanz navarrès al norueste, però era més semblat a les parles altoaragonesas. El substracto aragonès actual en l'aragonès de la Vall de l'Ebre ensenya la més gran part dels caràcters de la fonètica aragonesa.
Fonètica
Són bé representats els caràcters generals de la fonètica aragonesa típica, alineant #es amb les parles altoaragonesas en mes gran amida que l'aragonès de les comunitats aragoneses.
No obstant hi ha menor resistència a la sonorització de les consonants ensordeixes intervocàliques latinas /-P-/, /-T-/ i /-K-/, que per un regular sonorizan tarcual veiem en el lèxic conservat i en els textos medievals (forigar, recollir), mateix en els elements romances presents en latín medieval.[2] Els casos en els que es conserven són casos especials (gayata, pescatero), la vegades per semblat amb sufixos castellans (melic).
Morfologia
L'article definit que s'escrivia era el, els, la, les, però la vegades es pot veure escrit el, els,la,les, encara present en determinades parles altoaragonesas com el cheso o la parla semontanesa de Naval. No hi ha evidència d'ús de l'article el, els, la, les, que si que pot veure #es en topònims en textos medievals de l'Alt Aragó.
Els participio que s'escrivia era -ado, -ido. No hi ha constància que existissin participios en -au, -anat ja en l'Edat Mitja, però els participios en -au se seguin en castellà d'Aragó en tots els indrets i alguns participios en -anat localment.
El passat imperfecto d'indicatiu de les conjugacions en -ell i -anar que s'escrivia era en -ía, però es feien servir imperfectos en -anava, que es conserven en el castellà d'Aragó actual del Baix Aragó.
Es feien servir els principals sufixos aragonesos, i el diminutivo més productiu va ser el diminutivo -et, -eta, -heu, -etas amb diferents pronunciacions (-és, -ell, -ed), que encara és productiu (pel menys en gent nascuda en la segona mitat del segle XX) en diferents localitats del Baix Aragó, Monegros i àries recentment castellanitzades de la Plana de Uesca. El diminutivo -et vaig ser substituït pel diminutivo -ico d'origen castellà en textos escrits des del segle XV.
Lèxic
En la Ribera Baixa de l'Ebre, Sota Aragó i Mayestrato n'hi havia paraules del lèxic típic de l'aragonès oriental i aragonès centre-oriental com sovint i flehera ("freixera").
Referències
- ↑ Anchel Conte et al. El aragonés: Identidat y problemática de una lengua. Librería General (1982).
- ↑ <Manuel Alvar. Estudios sobre el dialecto aragonés [sic]". Institución Fernando el Católico. (1987)
Bibliografia
- Àngel Conti et al. L'aragonès: Identitat i problemática d'una lengua. Llibreria General (1982).
- Francho Nagore Laín Aspectes lingüisticos de la redacció romance dels furs de Teruel i Albarrasí en comparança amb altres textos medievales aragonesos. Tiempo de Derecho foral en el sud aragonès: Els furs de Teruel i Albarrasí I Estudios. Ell Justicia d'Aragó.
- Manuel Alvar. Estudios sobre el dialecte aragonès #[sic#]". Institució Fernando el Católico. (1987).