Joaquim Cardozo
Joaquim Cardozo (Recife, 26 d'agost de 1897 - Olinda, 4 de novembre de 1978) va ser un enginyer estructural, poeta, contista, dramaturg, professor universitari, traductor, editor de revistes d'art i arquitectura, dibuixant, il·lustrador, caricaturista i crític d'art brasiler.[1][2][3] Era políglot, dominava una quinzena idiomes.[4]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 26 agost 1897  Recife (Brasil) |
| Mort | 4 novembre 1978 (81 anys) Olinda (Brasil) |
| Activitat | |
| Camp de treball | Arquitectura i art |
| Ocupació | periodista, enginyer civil, enginyer, poeta, escriptor, editor col·laborador |
 | |
Fou l'enginyer responsable pels projectes estructurals que van permetre la construcció dels més importants monuments de Brasília i del Conjunt arquitectònic de Pampulha — les obres més complexes de la carrera d'Oscar Niemeyer. Cardozo va revolucionar la concepció estructural del formigó armat amb els seus mètodes de càlcul, contribuint en la renovació de l'arquitectura mundial.[5] Per a Niemeyer, Joaquim Cardozo era «el brasiler més culte que existia».[6][7]
Enginyeria modifica
Especialitzat en càlcul d'estructures, va destacar per la seva col·laboració amb l'arquitecte Oscar Niemeyer en la construcció de Brasília i del Complexe de Pampulha. Les seves hipòtesis de càlcul van permetre que obres desafiadores de la Capital Federal, com el Palau del Planalto, el Palau de l'Alvorada i la Catedral Metropolitana només toquessin el sòl amb unes bases molt petites. S'ha de tenir en compte, a més, que la resistència del formigó en aquella època era cinc cops menor que en l'actualitat.[1][9]
Joaquim Cardozo va iniciar els seus estudis en l'Escola d'Enginyeria de Pernambuco l'any 1915. Va trigar quinze anys en graduar-se, a causa de la mort del pare i de les subsegüents dificultats econòmiques,quan va estar treballant com a topògraf.[2] Durant el seu últim any de carrera, va obtenir una plaça de funcionari com a dibuixant dels projectes d'irrigació i perforació de pous tubulars de l'Estat de Pernambuco. on va treballar amb l'enginyer alemany Von Tilling. Després de la mort d'aquest, encara el mateix any, van encarregar-li el projecte d'irrigació d'una de les illes del riu São Francisco. Just després va executar els càlculs de les corbes parabóliques verticals de la primera terminal d'autobusos pavimentada amb ciment de la regió Nord-est, a Recife.[3]
A partir de 1931, ja graduat, treballa en la Secretaria Estadual de Carreteres i Obres Públiques, en funcions d'enginyer de carreteres. El 1934, Joaquim Cardozo s'incorpora a l'equip de l'arquitecte Luiz Nunes, especialment contractat per a organitzar la Directoria d'Arquitectura i Construcció, primera institució governamental creada al Brasil amb aquesta finalitat. Va ser també professor de l'Escola d'Enginyeria i un dels fundadors de l'Escola de Belles Arts de Pernambuco.[2] Pioner de l'arquitectura moderna, Cardozo va renovar la concepció estructural del formigó armat i els mètodes de càlcul, contribuint en l'evolució de l'enginyeria civil. Va impartir classes fins al 1939, any en què va sofrir les mesures repressivas de la dictadura Vargas, després d'haver criticat els procediments governamentais en el camp de l'arquitectura i l'enginyeria. Es va traslladar llavors a Rio de Janeiro, on es va associar amb Oscar Niemeyer.[3]
Les obres de major calat edificades en base als càlculs estructurals de Cardozo són la Catedral Metropolitana de Brasília, el Palau del Congrés Nacional, el Palau del Planalto, el Palau del Suprem Tribunal Federal, el Palau de l'Alvorada, el Palau Itamaraty - tots a Brasília - i l'Església de Sant Francesc d'Assís a Pampulha, Belo Horizonte. A Recife, destaquen el Pavelló Luiz Nunes, actual seu de l'Institut d'Arquitectes del Brasil i la Caixa d'Aigua d'Olinda, obres datades de 1936 i que estan entre els primers exemples de l'arquitectura modernista al país.[1][9][10][11]
Teoria de l'arquitectura modifica
La implicació de Cardozo amb l'arquitectura no es va limitar a les seves col·laboracins amb Oscar Niemeyer, Luiz Nunes i altres arquitectes. Cardozo (que va ser el responsable de la càtedra "Teoria i Filosofia de l'Arquitectura" en l'antiga Escola de Belles Arts de Pernambuco) va deixar escrits que, malgrat d'extremadament sumaris, conté idees significatives per a la construcció d'una Teoria de l'Arquitectura.[12]
Literatura modifica
Les seves primeres poesies daten de 1924. No obstant, no va ser fins 1947 que va sortir publicat el seu primer llibre del gènere, titulat precisament Poemas, amb prefaci de Carlos Drummond de Andrade. Va conviure amb els poetes modernistes, com Manuel Banderia i João Cabral de Melo Neto.[3] En la seva obra escrita, empra com a tema recurrent el seu Recife natal i el nord-est brasiler. Va ser també traductor i crític d'art.[13]
Va ocupar la Cadira 39 de l'Acadèmia Pernambucana de Lletres. Triat el 18 de febrer de 1975, va prendre possessió el 6 de setembre de 1977, un any abans de la seva mort. De la seva obra, destaca el llibre inaugural Poemas i les obres teatrals O Coronel de Macambira i De uma noite de festa, a més de Poesias Completas. El seu últim llibre, Um livro Aceso e Nove Canções Sombrias, va ser editat pòstumament.[11]
El seu pas per la premsa escrita va incloure una temporada al Diario de Pernambuco com a humorista gràfic. Va exercir de director de les publicacions Revista do Norte, Revista do Patrimônio Histórico, Para Todos i Módulo.[11]
Vida personal modifica
Els seus pares foren José Antônio Cardozo i Elvira Morena Cardozo. Fou el novè de dotze germans.[14] Poc se sap sobre la seva vida privada, sempre se'l va veure com un home discret, sense ego, que va refusar ser el centre d'atenció. Joaquim Cardozo no va tenir fills i sense haver-se casat, el que va dificultar la difusió de la seva obra.[15]
Galeria d'imatges modifica
-
Palau del Planalto - Brasília -
Palau de l'Alvorada - Brasília -
Palau Itamaraty - Brasília
-
Palau Nereu Ramos (Congrés Nacional) - Brasília -
Església de Sant Francesc d'Assis - Pampulha, Belo Horizonte -
Maracanãzinho - Rio de Janeiro
Obra escrita modifica
Poesia
- Amado, Jorge, Cardozo, Joaquim, Scliar, Carlos. Naturezas mortas (en portuguès). Rio de Janeiro: EdiArte, 1963.
- Cardozo, Joaquim. Poemas (en portuguès). Rio de Janeiro: Agir, 1947.
- Cardozo, Joaquim. Prelúdio e elegia de uma despedida (en portuguès). Niterói: Hipocampo, 1952.
- Cardozo, Joaquim. Signo estrelado (en portuguès). Rio de Janeiro: Livros de Portugal, 1960.
- Cardozo, Joaquim. Poesias completas. (en portuguès). Rio de Janeiro: Civilização Brasileira, 1971.
- Cardozo, Joaquim; Burle Marx, Roberto. O Interior da Matéria (en portuguès). Rio de Janeiro: Fontana, 1975.
- Cardozo, Joaquim. Um livro aceso e nove canções sombrias (en portuguès). Rio de Janeiro; São Paulo; Recife: Civilização Brasileira; Massao Ohno; FUNDARPE, 1981.
Teatre
- Cardozo, Joaquim. O capataz de Salema ; Antônio Conselheiro (en portuguès). Prefeitura do Recife, Secretaria de Cultura, Fundação de Cidade do Recife, 2001. ISBN 978-85-7044-108-9.
- Cardozo, Joaquim. O coronel de Macambira (Bumba meu boi) em dois quadros. (en portuguès). Rio de Janeiro: Editôra Civilização Brasileira, 1963.
- Cardozo, Joaquim. De uma noite de festa; bumba meu boi em três quadros. (en portuguès). Rio de Janeiro: Agir, 1971.
- Cardozo, Joaquim; Ostrower, Fayga. Os Anjos e os demonios de deus: pastoril em 12 jornadas (en portuguès). Rio de Janeiro: Diagrafis, 1973.
- Cardozo, Joaquim. Marechal, boi de carro (en portuguès). Recife: Prefeitura do Recife, Secretaria de Cultura, Fundação de Cultura Cidade do Recife, 2001.
Arquitectura, enginyeria i disseny
- Cardozo, Joaquim; Macedo, Danilo Matoso; Sobreira, Fabiano José Arcadio. Forma estática - forma estética: ensaios de Joaquim Cardozo sobre arquitetura e engenharia (en portuguès). Brasília: Câmara dos Deputados, Centro de Documentação e Informação : Edições Câmara, 2009. ISBN 978-85-7365-613-8.
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «O engenheiro da poesia». PINI Web, 01-08-1998. Arxivat de l'original el 2019-04-04. [Consulta: 25 octubre 2008].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Joaquim Cardozo». Fundação Joaquim Nabuco. [Consulta: 17 gener 2016].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Joaquim Cardozo». Enciclopédia Itaú Cultural. [Consulta: 30 desembre 2018].
- ↑ Serro, Raquel Brandão do. A poesia de Joaquim Cardozo : um caminho próprio e original da poesia moderna brasileira (tesi). Brasília: Universitat de Brasília, 2012-07-07.
- ↑ «Nossos cientistas: 100 motivos para se orgulhar da ciência brasileira». Superinteressante. [Consulta: 14 juny 2019].
- ↑ «A poesia concreta de Joaquim Cardozo» p. 58. Veja. [Consulta: 19 gener 2014].
- ↑ «Niemeyer manteve com o engenheiro Joaquim Cardozo uma parceria mágica». UOL, 06-12-2012. [Consulta: 25 març 2017].
- ↑ «Arquiteto polemista e genro de Niemeyer, Carlos Magalhães fala ao Correio». Correio Braziliense, 08-10-2017. [Consulta: 17 juny 2019].
- ↑ 9,0 9,1 «Niemeyer e Joaquim Cardozo: uma parceria mágica entre arquiteto e engenheiro». EBC, 2012. [Consulta: 29 desembre 2018].
- ↑ «Câmara dos Deputados no Congresso Nacional, de Oscar Niemeyer». aU - Arquitetura e Urbanismo. Arxivat de l'original el 2019-05-13. [Consulta: 13 maig 2019].
- ↑ 11,0 11,1 11,2 Lyra, Maria do Carmo Pontes. Cardozo: bibliografia de Joaquim Cardozo - Vida e Obra (en portuguès brasiler). Editora Universitária UFPE, 2008. ISBN 978-85-7315-532-7.
- ↑ Raposo de Andrade, Paulo «A arquitetura enquanto arte em Joaquim Cardozo». ArquiTextos, 2000-09.
- ↑ Cristina Cintra, Elaine «Joaquim Cardozo: crítico literário». Signótica, 32, 23-03-2020. DOI: 10.5216/sig.v32.57531. ISSN: 2316-3690.
- ↑ «Biografia de Joaquim Cardoso» (en portuguès brasiler). eBiografia. [Consulta: 7 octubre 2021].
- ↑ «Dramaturgia de Joaquim Cardozo ganha edição completa em livro». Diario de Pernambuco, 24-01-2018. [Consulta: 17 juny 2019].