José Epita Mbomo

resistent equatoguineà

José Epita Mbomo (Ibanamai, Corisco, 15 d'agost de 1911 - Bordeus, 19 de desembre de 1969) fou un electicista, mecànic i resistent contra el nazisme equatoguineà.[1]

Infotaula de personaJosé Epita Mbomo

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement15 agost 1911 Modifica el valor a Wikidata
Corisco (Guinea Equatorial) Modifica el valor a Wikidata
Mort19 desembre 1969 Modifica el valor a Wikidata (58 anys)
Bordeus (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicPoble benga i Afroespanyol Modifica el valor a Wikidata
Ideologia políticaComunisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióaircraft mechanic (en) Tradueix, militant de la resistència, electricista, mecànic Modifica el valor a Wikidata
OcupadorForclum (en) Tradueix (dècada del 1940–1969) Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Carrera militar
ConflicteGuerra Civil espanyola i Segona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
Família
ParentsRaquel Ilonbé (filla de la germana) Modifica el valor a Wikidata
Premis

Va arribar a Espanya a bord d'un dels hidroavions de la Patrulla Atlántica, del 1927.[1] S'establirà a la base militar de Los Alcázares, on treballarà com a mecànic i esdevindrà el primer negre d'Espanya casat amb una blanca.[1] En finalitzar la Guerra Civil Espanyola, s'exilien a França, on s'hi estaria a diversos camps de concentració.[1] El 6 de desembre del 1939, i gràcies a la seua especialització, és contractat a una empresa de Bordeus.[1] El matrimoni d'instal·la a Merinhac, i el 1942 José s'uneix a la resistència.[1] El 1944 és capturat i deportat al camp de concentració de Neuengamme, on treballa d'obrer especialitzat i cambrer.[1] Al final de la guerra, va ser evacuat del camp a bord del vaixell-presó Cap Arcona, bombardejat per equivocació pels aliats, i aconsegueix ser un dels 350 supervivents.[1]

En finalitzar la guerra, torna a Merinhac amb la seua família, treballant per a Forclum.[1] Arran de la invasió de Praga, trenca el carnet del Partit Comunista i un any després torna per primera volta a Espanya.[1] En tornar a França li diagnostiquen un linfoma de Hodgkin, morint a finals d'any.[1] El 1975 rep honors pòstums de la República Francesa, en tant que resistent.[1]

Referències modifica