Neorenaixement
El neorenaixement és és un estil artístic del segle xix inspirat en l'art del renaixement, que al seu torn era un retorn a les formes clàssiques de l'època grecoromàna i desenvolupat durant el segle xiv al xvii, com a reacció contre l'art gòtic. S'inscriu al moviment general de l'historicisme: neogòtic, neobarroc, neoclassicisme.[1]
Com el neoclassicisme s'inspira de formes de l'antiguitat clàssica i de vegades la frontera entre ambdós estils és fluïda. En una època inclina a l'eclecticisme també s'hi poden incorporen elements gòtics o d'altres estils. Menys monumental que el neoclassicisme, era l'estil preferit per a l'arquitectura domèstica, com s'hi podia integrar més fàcilment noves technologies i materials, i fer habitatges més confortables.[2] Segons Peter Collins: «quantitavament el neorenaixement fou l'historicisme més important del segle xix».[3] A Espanya, en l'arquitectura dels primers anys de postguerra a mitjan segle xx va conèixer un rebrot.[4] En una reacció contra el funcionalisme exagerat, des dels anys 1970 l'arquitectura postmoderna altra vegada es va inspirar en vocabulari arquitectònic clàssic i «neo-neorenaixentista».
El retorn a elements estilístics renaixentistes també es va manifestar en el mobiliari, la pintura i la poesia. Pujada per la demanda, la Casa Busquets de Barcelona per exemple va realitzar molts menjadors en estil historicista. L'elegància sòbria del renaixement convenia a l'esperit del temps d'una burgesia que volia un estètica sense l'exuberància del barroc o dels estils reials francesos.[5] Els valors (neo)renaixentistes d'ordre, mesura, harmonia, interès per les coses senzilles, quotidianes i l'ironia van continuar en el noucentisme.[6] Un exemple literari formen els sonets d'Alfons Maseras i Galtés amb un to medievalitzant i neorenaixentista.[7] Les pintures murals de l'interior de la catedral de Vic, encarregades l'any 1907 a Josep Maria Sert i Badia representaven passatges bíblics amb una clara inspiració neorenaixentista,[8] així com l'interior del Gran Teatre del Liceu.[9] En la música es pot citar El Retablo de Maese Pedro o el Concert per clavecí de Manuel de Falla o les tres suites d'Àries i Danses Antigues d'Ottorino Respighi.
- Exemples
![Ajuntament de Borgerhout (Anvers), 1886-1889 Arquitectes:Leonard i Henri Blomme[10]](/wiki/Fitxer:Borgerhout_Gemeentehuis2.JPG)
- A Catalunya
-
-
Interior del Liceu: Sala dels Miralls (detall) -
_-_2.jpg)
Referències modifica
- ↑ Molet i Petit, 2003.
- ↑ Molet i Petit, 2003, p. 72.
- ↑ Collins, Peter. Los ideales de la arquitectura moderna; su evolución (1750-1950) (en castellà, traduït de l'anglès). Barcelona: Gustavo Gili, 1998.
- ↑ Gausa, Manuel. Barcelona : guía de arquitectura moderna : 1860-2002. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2002. ISBN 8489698473.
- ↑ Sala, Teresa-Maria. La Casa Busquets: una història del moble i la decoració del modernisme al déco a Barcelona. Barcelona: Edicions Universitat Barcelona, 2006, p. 240-240. ISBN 9788449024344.
- ↑ «El Noucentisme i les Avantguardes», 16-05-2017. [Consulta: 4 març 2019].
- ↑ Corretger, Montserrat. Alfons Maseras--intel·lectual d'acció i literat: biografia, obra periodística, traduccions. Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 1995, p. 23. ISBN 9788478266593.
- ↑ Barral i Altet, Xavier. «La catedral nova de Vic». Les claus del patrimoni. Ed. La Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 4 març 2019].
- ↑ «D'ací i d'allà». Revista Orfeó Català Mèxic, 26, primavera 1994, pàg. 40.
- ↑ Steyaert, Rita. «Districtshuis Borgerhout» (en neerlandès). Agentschap Onroerend Erfgoed, 1992.
Bibliografia modifica
- Molet i Petit, Joan. «Els historicismes d'arrel clàssica». A: Història de l'arquitectura: de la il·lustració a l'eclecticisme. Barcelona: Edicions Universitat Barcelona, 2003 (Textos Docents núm 276). ISBN 9788483384015.