Ruta del cap
La ruta del Cap (portuguès: trencada do Cap) és la via de navegació marítima entre Occident i el Orient que passa davant del cap de Bona Esperança, l'extrem meridional d'Àfrica. L'establiment de la ruta del Cap va ser resultat de l'experiència i la ciència nàutica dels portuguesos al oceà Atlàntic. Qui la va recórrer per primera vegada va ser Vasco da Gama, que va demostrar que era possible arribar a l'Índia per mar, aconseguint a Calicut en 1498. Va ser la realització d'un antic somni de la Corona portuguesa: el contacte entre Orient i Occident ja no depenia de la ruta de la Seda i prometia una renda enorme.
Història modifica
Des del seu descobriment, la ruta del Cap va ser dominada pels portuguesos, havent-se dut a terme, des de 1498 a 1635, 917 partides de flotes des del riu Tajo. Durant més de vuitanta anys, les anomenades armades de l'Índia i les naus especieras van poder circular a través de la ruta del Cap, fent l'anomenada carrera de l'Índia, sense sentir cap amenaça ; només a la tornada, entrant ja en aigües de les illes Açores, l'etapa final de la ruta, podien ser atacats per pirates o corsari s francesos i anglesos.
La importància comercial i política de la ruta del Cap va ser enorme, enllaçant directament les regions productores del oceà Índic amb els seus mercats a Europa, sent el comerç d'espècies un motor important de l'economia mundial des de finals de l'edat mitjana fins als temps moderns.[1] Les temptatives franceses, com la de Jean Parmentier, que va viatjar fins a Sumatra en 1529, no van amenaçar de cap manera el monopoli portuguès, que només va començar a perillar al segle xvii, quan els neerlandesos i britànics van passar de fet a inspirar recels.
En 1605, els comerciants de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals ( Vereenigde Oostindische Compagnie , VOC) van capturar un fort portuguès en les illes Moluques. Els neerlandesos van passar més tard a dominar, fent la navegació directa des del cap de Bona Esperança fins al estret de la Sonda (avui Indonèsia) i conquerint territori als portuguesos. El 6 d'abril de 1652 el comerciant de la VOC Jan van Riebeeck va establir un lloc de reabastecimiento prop del Cap de Bona Esperança, que va evolucionar fins a convertir-se en la Ciutat del Cap, permetent als neerlandesos dominar la ruta del Cap.
Fins a l'obertura del canal de Suez en 1869, que va unir l'egípcia Port Saïd, al mar Mediterrani, amb Suez, al mar Roig -permetent que els vaixells naveguessin d'Europa a Àsia sense haver de contornejar Àfrica al voltant del cap de Bona Esperanza- la ruta del cap va mantenir un lloc de primera importància en l'economia mundial. Més recentment, va tornar a ser centre d'atenció com a ruta vital per al subministrament de petroli a Occident, sacsejat pel tancament d'aquest canal de navegació entre els anys 1967 i 1975.
Vegeu també modifica
Referències modifica
- ↑ Corn, Charles; Glasserman, Debbie (March 1999). The Scents of Eden: A History of the Spice Trade .- Pròleg
Bibliografia modifica
- Giles Milton (trad. Anne-Marie Hussein), La Guerre de la noix de muscade, Phébus, coll. « Libretto », 1999 (réimpr. 2000, 2012), 397 p. (ISBN 2752906463)
- Michel Rostovtzeff, Histoire économique et sociale du monde hellénistique, Robert Laffont, coll. « Bouquins », 1989 (1re éd. 1941) (ISBN 2-221-05015-0)
- Édith et François-Bernard Huyghe, Les coureurs d'épices, Paris, J.-C. Lattès, 1995.