Viquipèdia

Usuari:Sorenike/proves

< Usuari:Sorenike

Prehistòria modifica

Les primeres restes materials humanes al territori de Badalona daten del neolític mitjà, moment en què apareixen les societats sedentàries, tot i que no es descarta comunitats anteriors que haurien pogut establir-se a coves o abrics naturals, tanmateix no se n'han trobat restes, possiblement a causa de la continuada activitat humana fins a l'actualitat. Del neolític, hi ha testimoniades possibles coves al barri del Manresà i al turó d'en Seriol, al nord del terme municipal, on s'han trobat destrals de pedra i sílex i punxons d'os,[1] i diversos materials treballats en sílex, basalt, jaspi i calcedònia trobats als camps de conreu al voltant de Sant Jeroni de la Murtra, Ca l'Alemany, Can Pujol o Can Butinyà, destacant fragments de ganivets de sílex o collarets de petxines.[2] Així mateix, als barris de Sistrells i Llefià es van trobar sepulcres excavats a terra, amb individus amb posició fetal i amb aixovar.[1]

Al neolític final es desenvolupa la cultura megalítica, i a Badalona hi ha un possible exemple en el dolmen de la Coma d'Oms, al turó de Roda-Soques, una zona propera al barri de Canyet.[1] Les següents troballes ja daten del calcolític, a la zona del monestir de Sant Jeroni de la Murtra i de la masia de Can Butinyà s'han localitzat fons de cabana i nombroses restes ceràmiques i altres objectes domèstics, així com dos ídols femenins a la masia, si bé d'època neolítica. Serien dues zones d'ús domèstic, que van perdurar fins a l'edat del bronze. Del mateix període són les ceràmiques trobades a l'altiplà situat entre les ermites de Sant Onofre, Sant Climent i el Puig Castellar, que s'han suposat zones de pastura i conreus.[2]

Amb l'entrada a l'edat del bronze, sembla que l'hàbitat a l'aire lliure es va generalitzar i s'han localitzat fons de cabana a diverses bòbiles que van existir a la ciutat (Elies, Serret, Submarino i Metro) que es van datar entre el 1800 i 1500 aC.[1] A Badalona s'han documentat dos jaciments, ambdós a la part de la serralada: un a Can Butinyà, que es prolonga al llarg de tot el bronze,[3] on s'han trobat vasos carenats, vasos amb apèndixs de botó, raspadors, puntes de sílex, entre altres elements,[2] i Can Mora, que data del bronze final,[3] i que va durar fins entrada l'edat del ferro, al qual s'ha trobat un dipòsit de deixalles, un fossar de dimensions considerables dedicat específicament a abocador,[4] que continua molt material ceràmics amb diferents vasos i urnes, datats entorn els segles VIII-VII aC.[5]

Període ibèric modifica

Poblat del turó d'en Boscà modifica

Article principal: Poblat ibèric del Turó d'en Boscà

El terme de Badalona va ser territori de poblament ibèric, emmarcat en la regió coneguda com la Laietània. A la segona meitat del segle IV aC els ibers es van assentar sobre el turó d'en Boscà,[6] durant l'anomenat període clàssic ibèric.[7] Es tractaria d'un poblat de segon ordre, un petit nucli de població que dependria d'un centre regional més important,[6] tot i que sí que disposava de la zona d'influència immediata,[8] i de fet es considera que va tenir una notable importància i amb una certa estructura política de cara al seu territori.[9] En tot cas, el turó d'en Boscà formaria part d'una xarxa o sistema de poblats on es troben altres com el puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet), el turó de les Maleses (Montcada i Reixac i Sant Fost), el turó de Montgat o la Cadira del Bisbe (Premià de Dalt), els quals depenien del poblat de Burriac (Cabrera de Mar), que seria el nucli fortificat de primer ordre.[6]

El poblat es va construir sobre un promontori de 198 metres sobre el nivell del mar.[10] Possiblement va tenir una planta triangular i hi ha indicis que va arribar a abastar també el turó d'en Folch en etapes més tardanes, tot i que el nucli poblacional es va enclavar en el turó d'en Boscà. Tanmateix, és d'esment que se n'ha perdut una part a causa de l'explotació d'una pedrera que va haver-hi a l'extrem oriental del turó.[11] Aquesta muntanya es tracta d'un lloc estratègic i fàcil de defensar,[12][13] ubicat entre les valls de Pomar i de Canyet,[14] que permet controlar el territori del delta del Besòs i tot el pla de Barcelona.[15] Per tant, permetia controlar els moviments que pogués haver entre la costa i l'interior a través del riu Besòs, com pel que fa a les zones agrícoles, servint possiblement com a centre rector i d'administració d'altres nuclis de caràcter camperol.[12]

Segons els estudis que s'han fet, es tracta d'un poblat típicament ibèric, fortificat amb muralles,[13] que ocupa unes 3 hectàrees adaptant-se al relleu del terreny,[15] i que al segle III aC es va consolidar i va assolir un notable desenvolupament urbanístic.[16] El poblat ocupa el cim i el vessant sud del turó, pel que hi ha un gran desnivell entre els diferents carrers. Per tal de poder edificar, els ibers van construir un sistema de terrasses, força evolucionat, amb murs de contenció sobre les quals van construir cases i carrers.[12] Aquest sistema de terrasses correspondria, segons Guitart, a les fases inicials del poblat.[17] Per tal de salvar els desnivell es van construir diverses escales amb blocs de pedra creuant els carrers longitudinals i comunicant d'aquesta manera la part inferior i superior del poblat.[12] En els moments inicials també es va bastir la muralla.[8] De les muralles se n'han trobat dos traçats, un al vessant nord, que s'assenta directament sobre un banc de pedra i recorre 70 metres, i la part sud-oest, on destaca una gran torre de defensa quadrangular,[11] de construcció sòlida i potent,[15] que té adossada una escala construïda amb blocs de pedra.[11] Sembla que aquesta muralla servia per protegir la part alta del poblat, però es desconeix la seva relació amb la part baixa, per bé que s'hi han trobat vestigis de fortificació.[18]

Ja durant el període d'integració romà, a partir de la primera meitat de segle ii aC, el poblat es fortifica encara més a la part alta, arrassant els habitatges que hi havia anteriorment en aquesta zona.[16][19] Pel que sembla, el turó d'en Boscà no es va veure afectat per la repressió de Cató arran de la revolta ibera del 197 aC, sinó que l'assentament va perdurar i, de fet, va actuar com a centre redistribuïdor d'idees i productes itàlics.[20] Amb tot, es documenta una decadència progressiva arran de la conquesta romana, la fundació de la ciutat de Baetulo a la plana i el procés de romanització. Ja a la segona meitat de segle II aC s'enderroca part de la muralla i s'abandonen la majoria dels habitatges i de les sitges, fins que es produeix l'abandonament definitiu del poblat ibèric a inicis de segle i aC, entre els anys 100 i 80 aC.[8][13]

A la zona est, diverses habitacions excavacdes a la roca natural.[8]

Societat i cultura modifica

Quant a aspectes socials i culturals, l'economia dels ibers laietans es basava en l'agricultura i la ramaderia.[13] És d'esment que a la zona est del poblat es van documentar unes sitges o abocadors que, tanmateix, contenien restes d'enterrament per incineració en urnes,[8] que hom va interpretar, sense gaire fonament segons Guitart, com una possible necròpolis.[18] Així mateix, es van localitzar dos murs en uns terrenys entre Tiana i Badalona, al nord del turó d'en Seriol, que s'ha interpretat com un possible assentament rural ibèric.[21] En qualsevol cas, els ibers van ocupar sens dubte la plana costanera i hi van desenvolupar una xarxa viària a la plana, atès que s'ha documentat un segment de camí ibèric amb senyals que s'han identificat com fites o mil·liaris i amb unes instal·lacions modestes al seu costat que s'han interpretat com a punts de control del trànsit.[9]

Les restes materials que s'han trobat al poblat són diverses, segons el lloc d'excavació. Principalment s'han trobat elements ceràmics, entre els quals es pot esmentar, per exemple, la ceràmica comuna ibèrica, pintada o no, grisa, la campaniana, un kalathos pintat, àmfores ibèriques, una àmfora púnica i una d'itàlica, entre moltes altres.[20][22][23] També s'han trobat elements metàl·lics, com una nansa de bronze, un fragment de plom o una fíbula posthallstàttica,[22] i també fragments d'ossos i petxines.[23] Destaca de manera excepcional el Vas de les Naus, únic dintre de la ceràmica ibèrica:[24] un vas bicònic de ceràmica grisa amb dues nanses. És notable per la decoració incisa on es representa per primera vegada una escena marítima de la costa catalana.[25] L'escena té un caràcter unitari: s'hi observen dos vaixells de tipus grec, un apropant-se a la costa i l'altre allunyant-se'n, i a més s'hi dibuixa el mar amb línies trencades i el paisatge de fons, tan la costa com el carena de muntanyes, de manera esquemàtica, que podria representar el paisatge que es podia veure en navegar per davant de la comarca del Maresme.[26][27]

Els ibers del turó d'en Boscà van comerciar amb la colònia grega d'Empúries,[13] com ho demostra el fet d'haver-se localitzat ceràmica àtica de figures roges i de vernís negre, entre d'altres de diversos tallers i origens.[20] De fet, s'ha documentat l'emissió de moneda ibèrica, per bé que aquesta es va fer, segons sembla, des de la ciutat romana de Baetulo, on s'han trobat el 78% d'aquestes monedes. En total s'han trobat sis emissions, realitzades sobre els anys 100 i 80 aC, totes amb la llegenda, al revers i en horitzontal, «Baitolo» (en ibèric ba1i101to1l1o1), que és el nom del poblat ibèric que els romans van adoptar després com a Baetulo.[28][29]

Pel que fa a la llengua ibèrica, s'han localitzat diversos exemples d'escriptura ibèrica, tot i que en la seva majoria són textos curts i fragmentaris, a més de ser d'època romana, però que en tot cas corresponen al dialecte nord-oriental de la llengua ibèrica. Aquests textos estan esgrafiats sobre ceràmica o en epigrafia funerària.[30] Malgrat no haver-se trobat una producció anterior, no es descarta que existís, atès que els pobles ibèrics van començar a desenvolupar l'escriptura per necessitat arran de mantenir contacte amb altres civilitzacions que sí disposaven d'una tradició epigràfica consolidada.[31] En el cas de l'epigrafia funerària, sobresurten tres esteles, trobades una el 1929 a Can Peixau, i dues en una excavació al cardo maximus de Baetulo el 2000,[32] que abastarien una cronologia del 150 aC al 75 aC, ja en època romana.[33] Les dues esteles trobades el 2000 corresponen a dos familiars i són notables perquè demostren com els ibers van començar a utilitzar costums i usos romans, com l'esment de la filiació en la dedicatòria funerària, tot i continuar utilitzar la seva llengua i escriptura. Encara que eren monuments funeraris, eventualment, al pertànyer a una vella necròpolis, els romans van acabar utilitzant-les per cobrir part de la claveguera principal de la ciutat romana.[31]

Període romà modifica

Fundació de Baetulo modifica

Baetulo fou la ciutat fundada pels romans ex novo sobre el turó d'en Rosés, limitat per les rieres de Canyet i Matamoros, i el mar. La data de fundació s'acostuma a situar al voltant de l'any 100 aC, gràcies als estudis a partir dels estrats d'anivellació i la preparació del terreny per a construir-hi; per les restes arqueològiques, principalment materials ceràmics de vernís negre procedents d'excavacions antigues i, per tant, sense un context estratigràfic; i pel sistema constructiu del recinte emmurallat. Així mateix, la ciutat romana és mencionada en l'obra de Pomponi Mela De Chorographia, de l'any 43-44 dC i a la Naturalis Historiae de Plini, del segle I dC.[34]

Malgrat estar sobre una petita elevació, la ciutat fou dissenyada sobre un pla ortogonal, amb una configuració i uns atributs molt similars a altres ciutats de l'època; la seva superfície fou d'11 ha. i es completà amb un traçat de 413 per 261 metres.[35] Plini qualifica a Baetulo en la seva obra d'oppidum civium romanorum, una fortificació de ciutadans romans, que ha dut a afirmar que aquesta fundació es va fer amb una aportació de colons immigrants itàlics. A més com a establiment urbà i defensiu, neix també com una forma de complir la reforma de l'exèrcit de Màrius, en la qual s'incloïa el repartiment de terres entre els legionaris veterans. El repartiment entre els colons serà d'una propietat petita i mitjana i la colonització per tot el territori de Baetulo serà prou dispersa.[34] Amb el temps, la ciutat també es va tancar dins d'una muralla.[35]

Ubicada a prop del mar, amb un territori extens amb possibilitats agrícoles i ben comunicada amb altres poblacions, la seva entrada donava a la Via Augusta, Baetulo fou una ciutat molt dinàmica.[35] Sobretot al període de més prosperitat, durant l'època d'August, amb una economia agrícola especialitzada en la producció i exportació de vi, i que s'estendrà fins bona part del segle I dC. Es pensa que durant aquest període es dugué a terme un embelliment de la ciutat i una renovació dels antics edificis; datarien d'aquesta època les restes més importants trobades: les termes públiques, la Venus de Badalona, o les insulae.[34][35] A partir de finals del segle I dC i durant el segle ii la ciutat sofreix canvis: la inutilització de canalitzacions i del clavegueram, així com el canvi de funció d'algunes de les cases benestants de la part alt de la ciutat per una nova activitat artesanal, industrial o comercial, o fins i tot de les residències més humils, mentre que les residències de les famílies benestants es traslladarien a les villae disperses pel territori. Tanmateix, en aquest moment, justament a finals del segle I dC, Baetulo assoleix la categoria de municipium i el ius latii, d'ençà es troben documentades les seves institucions i els seus magistrats en documents epigràfics.[34][35]

Tardoantiguitat modifica

Tot i que des d'ençà el segle iii, amb el davallament general de l'imperi, la ciutat comença a decaure, s'ha documentat una continuïtat d'hàbitat a la part baixa de la ciutat fins a les darreries del segle v i els inicis del segle vi, amb diverses fases constructives i cronològiques.[34] Durant aquest període es produeix un procés de ruralització dels nuclis urbans, amb un destacat paper de les vil·les. A més, durant aquest període hi ha poca documentació sobre Badalona. Vers el segle vi Badalona va viure la part final d'un intens procés de reformes urbanístiques a la zona propera al fòrum. La necròpoli de Can Peixau també es creà en aquests segles, no abans del segle iv ni més tard del VI. D'altra banda, des del segle iv, Badalona importava ceràmica africana, i encara al segle vii se'n troba.


Aquesta continuïtat s'ha pogut constatar gràcies a la troballa de restes arqueològiques, tant en la part urbana com rural de la ciutat de Baetulo. S'han localitzat elements de ceràmica, metall o materials de pedra amb ornaments cristians, que fan datar-los sobretot als segles IV o V; en el cas d'un plat de terra sigil·lada que està decorat amb una creu, s'hauria fabricat entre els segles V i VII.[36]

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Villarroya Font, 1999, p. 21.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Río-Miranda i Pinta, 1979, p. 44.
  3. ↑ 3,0 3,1 Gusi et al., 2010, p. 99.
  4. ↑ Francès i Farré i Pons i Brun, 1998, p. 42.
  5. ↑ Villarroya Font, 1999, p. 22.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Villarroya Font, 1999, p. 22-23.
  7. ↑ AADD, 1982, p. 6.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Ruestes i Bitrià, 2003, p. 158.
  9. ↑ 9,0 9,1 Soberón, Mikel (16 novembre 2021). "Salve viator! Noves dades sobre les vies i les restes documentades al suburbi occidental de Baetulo".  Museu de Badalona (conferència).
  10. ↑ Guitart i Duran, 1991, p. 21.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Junyent Sánchez i Baldellou Martínez, 1972, p. 6-9.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Villarroya Font, 1999, p. 23.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Aquilué Abadias et al., 1983a, p. 5-6.
  14. ↑ Aquilué Abadias et al., 1983b, p. 7.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 «Turó d'en Boscà». Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 22 novembre 2012].
  16. ↑ 16,0 16,1 Guitart Duran i Padrós Martí, 1987, p. 32.
  17. ↑ Guitart i Duran, 1991, p. 23.
  18. ↑ 18,0 18,1 Guitart i Duran, 1991, p. 22.
  19. ↑ Guitart Duran i Padrós Martí, 1988, p. 11.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Ruestes i Bitrià, 2003, p. 159.
  21. ↑ Ruestes i Bitrià, 2003, p. 95.
  22. ↑ 22,0 22,1 Gurri i Rovira, 1979, p. 8.
  23. ↑ 23,0 23,1 Guitart Duran i Padrós Martí, 1988, p. 13-142.
  24. ↑ Villarroya Font, 1999, p. 24-25.
  25. ↑ Padrós Martí, 1992, p. 17.
  26. ↑ Padrós Martí, 1992, p. 21.
  27. ↑ Maluquer de Motes, 1965, p. 136.
  28. ↑ Torra i Portell, 2009, p. 18-19.
  29. ↑ «Baitolo» (en castellà). Hesperia. Banco de datos de lenguas paleohispánicas. Universidad Complutense de Madrid. [Consulta: 1r gener 2024].
  30. ↑ Torra i Portell, 2009, p. 7-8.
  31. ↑ 31,0 31,1 Torra i Portell, 2009, p. 20-21.
  32. ↑ Comas i Solà, 2001, p. 7.
  33. ↑ Comas i Solà, 2001, p. 10.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 34,3 34,4 Guitart i Duran, Josep; Padrós i Martí, Pepita «La ciutat romana de Baetulo (Badalona): història i urbanisme». Espais: revista del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 31, 1991.
  35. ↑ 35,0 35,1 35,2 35,3 35,4 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 84, entrada: "Badalona". ISBN 84-297-3521-6. 
  36. ↑ Gurri i Costa i Rivas Valdelvira, 2019, p. 174-175.

Bibliografia modifica


Alberti i comtes de Prato

https://books.google.es/books?id=BvmZJQZ36dcC&pg=PA1036&dq=Sulle+famiglie+nobili+della+monarchia+di+Savoia+Ildebrando&hl=ca&newbks=1&newbks_redir=0&sa=X&ved=2ahUKEwj93fqlzqWDAxUOhP0HHV6GDoUQ6AF6BAgEEAI#v=onepage&q=Sulle%20famiglie%20nobili%20della%20monarchia%20di%20Savoia%20Ildebrando&f=false

https://books.google.es/books?id=0Sh31IJgJIEC&newbks=1&newbks_redir=0&printsec=frontcover&hl=ca#v=onepage&q=Ildebrando&f=false

https://books.google.es/books?id=Kb8qYEJTahwC&pg=RA2-PA27&dq=Ildebrando+conte+prato&hl=ca&newbks=1&newbks_redir=0&sa=X&ved=2ahUKEwj3_Mu9x6WDAxUnRKQEHb2jBk0Q6AF6BAgEEAI#v=onepage&q=Ildebrando%20prato&f=false

Dones al Diccionario biográfico matritense (1912)

  1. Ana Álvarez de Toledo y Pacheco (19), religiosa
  2. Ana Gerónima (22), religiosa
  3. Leonor de los Ángeles y del Peso (23), religiosa
  4. Joana d'Àustria (52), infanta
  5. Margarida Maria Caterina d'Àustria (52), infanta
  6. Margarida d'Àustria (52), infanta i emperadriu
  7. Maria d'Àustria (52), infanta
  8. Maria Teresa d'Àustria (53), infanta i reina
  9. Maria d'Àustria (54), infanta i emperadriu
  10. Maria Ambròsia d'Àustria (54), infanta
  11. Maria Eugènia d'Àustria (54), infanta
  12. Maria Anna Antònia d'Àustria (54), infanta
  13. María de Barahona (62), religiosa
  14. Soledad Bernuy y Valda (77), noble i arpista
  15. Joaquina Bernuy y Valda (78), noble
  16. Julia Blázquez de Morata (80), pintora
  17. Isabel de Borbó-Parma (83), infanta
  18. Maria Cristina de Borbó (83), infanta
  19. Isabel II (85), reina
  20. Lluïsa Ferranda de Borbó (86), infanta
  21. Maria Isabel de Borbó (86), infanta
  22. Maria Teresa de Borbó (87), infanta
  23. Maria Teresa de Borbó (92), infanta
  24. Maria de Borbó (92), infanta
  25. María de la Cabeza (105), pagesa i santa
  26. Paulina Cabrero y Martínez de Ahumada (106), cantant i compositora
  27. María del Campo (113), religiosa
  28. Antonia Campos (114), cantant d'òpera i sarsuela
  29. Emilia Cantón Salazar y Zaporta (116), professora de música
  30. Francisca de Cárdenas y Avellaneda (123), religiosa
  31. Teresa de la Carrera y Vega (125), religiosa
  32. Juana Coello y Vozmediano (143), alliberà el seu espòs, Antonio Pérez, de la presó
  33. Isabella Colbran (146), cantant d'òpera
  34. Constanza de la Concepción (150), religiosa
  35. Antonia Contreras (152), actriu
  36. Isabel de Contreras y Villarroel (152), religiosa
  37. Asunción Crespo de Reigón (157), pintora
  38. Florentina Decraene (173), pintora
  39. María Juliana Delgado (173), religiosa
  40. María Bárbara Delgado (173), religiosa
  41. Micaela Desmaisières (174), noble i religiosa
  42. Matilde Díez (179), actriu
  43. Ana de Espinosa y Espinosa (193), religiosa
  44. María Bautista Espinosa y Velázquez (193), religiosa
  45. Emilia Falcón y Marín (197), pintora
  46. Adela Fernández y Alonso (199), pianista
  47. Concepción Fernández de Navarrete (210), pintora
  48. Micaela Fernández de Navarrete (210), pintora
  49. Luisa María Ferrer y Ortiz (220), religiosa
  50. Dolores Franco Mateos (223), cantant d'òpera
  51. Matilde Franco y Aparicio (224), cantant
  52. Catalina Fuentes y Jácome (227), religiosa
  53. Beatriz Galindo (230), erudita
  54. Joaquina García Balmaseda (235), actriu i escriptora
  55. Loreto García y García (240), cantant
  56. María García de Malibrán (242), cantant
  57. Francisca García de los Ríos (246), traductora
  58. Juana García Ugalde y Alcázar (248), actriu
  59. Antonia de la Gasca de la Vega (250), religiosa
  60. Blanca de Gassó y Ortiz (251), escriptora
  61. María Gautier Anton (251), religiosa
  62. Adela Ginés y Ortiz (253), pintora
  63. María Gómez de Santibáñez (266), dama de palau
  64. Juliana Gracián y Dantisco (285), religiosa
  65. María Gracián y Dantisco (285), religiosa
  66. Luisa Guerrero de Torres y del Camino (288), compositora
  67. María Isidra de Guzmán y de la Cerda (295), doctora en lletres i humanitats
  68. Josefa Hijosa (309), actriu
  69. Bárbara María de Hueva (311), pintora
  70. Adela Ibarra Pérez (318), cantant de sarsuela
  71. Isabel la Catòlica (321), reina
  72. Josefa Jardín (349), música
  73. Lucía de Jos y Gutiérrez (355)
  74. Joana la Beltraneja (355), infanta
  75. María de Lago (362), heroïna
  76. Manuela Larrea de Perales (364), cantant
  77. Josefa de León y Ayala (371), religiosa
  78. Luisa Lesén Moreno (373), cantant de sarsuela
  79. María Linares y Fernández (375), religiosa
  80. Concepción López y Nogués (387), pianista
  81. Ana López de Vivanco y Manrique (391), religiosa
  82. Jerónima de Llanos y Ferrer (407), religiosa
  83. María Clara (421), religiosa
  84. Carolina Martínez Sanz (430), pintora
  85. Mariana Martínez Torres (431), cantant
  86. Enriqueta Miret González (454), pintora
  87. Rosa Doz y Gordon (456), noble
  88. Elena Montemayor y Mejía (458), religiosa
  89. María Teresa Monterroso y Núñez (459), religiosa
  90. Francisca Moreno (464), cantant
  91. Emilia Moscoso (466), cantant
  92. Catalina de Moscoso-Ossorio y Mendoza (468), noble
  93. Joaquina Muñoz de Fontán (470), pianista
  94. Francisca Navarrete Mena (473), religiosa
  95. Mariana Navarro y Romero (475), religiosa
  96. Teresa Nicolau Parody (476), pintora
  97. Manuela Oreiro Lema de Vega (485), cantant d'òpera
  98. Matilde Ortoneda y Torrens (488), cantant
  99. Francisca Osorio Guzmán (489), escriptora
  100. Isabel de Oviedo y Luján (491), religiosa
  101. Eloísa de la Parra y Gil (499), música
  102. María de Álava y Arigón (509), escriptora
  103. Catalina Pérez y Vázquez (514), religiosa
  104. María de la Almudena Pimentel y Zúñiga (517), noble
  105. María Francisca de Sales Portocarrero y Zúñiga (522), noble
  106. Josefa Portocarrero y Jiménez de Urrea (523), religiosa
  107. Catalina del Pozo y Molleda (525), religiosa
  108. Catalina María de la Presentación (528), religiosa
  109. Beatriz Ramírez de Mendoza (537), noble i religiosa
  110. Trinidad Ramos (542), cantant
  111. Mariana de Rebolledo y Ponce de León (548), noble
  112. Dolores Recio (548), professora de piano i solfeig
  113. Emilia Reynel y Corona (545), cantant d'òpera
  114. María Ribera (545), actriu
  115. Silveria María Rivas y Ladvenant (548), cantant
  116. María Rodríguez Espinosa (554)
  117. Luisa Rodríguez de Toro y Pérez de Estela (556), pintora
  118. Esperanza Romero y Cabrero (559), pintora
  119. Vicenta Ronquillo (560), cantant
  120. Rosa María de Castro y Centurión (566), noble
  121. Isabel Sánchez Coello (584), pintora
  122. Josefa Santafé (591), cantant
  123. Laureana del Santísimo Sacramento (592), religiosa
  124. Mariana de Silva-Bazán y Sarmiento (600), noble
  125. Leonor María de Silva y Mendoza (602), noble
  126. Catalina María de Silva y Méndez de Haro (602), noble
  127. María Tallado Alfonsa (615), religiosa
  128. Enriqueta Toda (622), cantant de sarsuela
  129. Dolores Trillo y Álvarez (628), cantant d'òpera
  130. Josefa Ugarte y Marraco (632), pintora
  131. María de Ugarte y Saravia (632), religiosa
  132. Carolina Uriondo y Sánchez (634), cantant
  133. Antonia Uzal y Amada de Rivero (635), cantant
  134. Isabel de Velasco e Ibarra (661), religiosa
  135. Mariana Francisca Velázquez y Merino (661), religiosa
  136. Ana Verdugo y Castilla (667), religiosa
  137. Rosario Vicent y Arizmendi (669), pianista
  138. Elisa Villar de Volpini (677), cantant
  139. Catalina de la Visitación (679), religiosa
  140. Rosario Weiss (684), mestra de dibuix
  141. María de Zayas y Sotomayor (699), escriptora
  142. Ana de Zuazo (701), poetessa

Hijos de Madrid

Dones de la Galeria de riojanos ilustres (1888)

Referències modifica

Marianna de Neuburg modifica

Article sobre els retrats eqüestres de Carles II i Marianna de Neuburg

Retrat inèdit

Articles regnat i intrigues cort

de l'exili

Palau del Buen Retiro modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Sorenike/proves&oldid=33394963»