+bien és una pel·lícula de l'Argentina filmada en color dirigida per Eduardo Capilla sobre el seu propi guió que es va estrenar el 15 de novembre de 2001 i que va tenir com a actors principals a Gustavo Cerati, Ruth Infarinato, Damián De Santo i Atsushi Mizukawa.

Infotaula de pel·lícula+bien
Fitxa
DireccióEduardo Capilla Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
GuióEduardo Capilla Modifica el valor a Wikidata
MúsicaGustavo Cerati Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenArgentina Modifica el valor a Wikidata
Estrena2001 Modifica el valor a Wikidata
Durada104 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalcastellà Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecomèdia i drama Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0301642 Filmaffinity: 767731 Letterboxd: bien TMDB.org: 541822 Modifica el valor a Wikidata
Gustavo Ceratti, protagonista i compositor

Sinopsi modifica

Les accions de tres amics mèdics per a enfrontar les situacions en un context d'avorriment. Realment, la pel·lícula se centra més en l'entramat i l'espontaneïtat de les imatges i breus clips, això dona a entendre que no cal buscar en la coherència de la trama.[1]

Repartiment modifica

Comentaris modifica

Pablo Suárez en la crítica a cinenacional.com va opiaró:

« «…proposta pretesament cool i modernosa…acaba quedant-se en l'artifici dels trucs visuals i no arriba a plantejar una història ni a delinear personatges. El cuirassat Potemkin és més moderna, encara que no actua Ruth Infarinato. O potser justament per això. I per moltes altres coses més, és clar.»[1] »

Ramiro Villani en la crítica del web cineismo.com va opinar:

« « …no representa al cinema argentí…la seva estructura formal no és hereva del cinema, sinó dels clips musicals. Com els números que la separen per capítols…frases transcendents inscriptes sobre la pantalla…plena de tetes i culs pel només fet de mostrar-los…pantalles dividides sense cap propòsit, art pop (si per això s'entén un bisturí gegant, o figures inclinades, no sé), filosofia de butxaca, molt de verd, moltes flors, imatges que es mouen com si fossin aigua, etc.» [2] »

Diego Batlle a La Nación va opinar:

« «…més pròxim al happening que al cinema…una experiència visual el sentit de la qual no cal buscar-lo en la coherència de la trama sinó a partir de l'entramat d'imatges.»[1] »

Manrupe i Portela escriuen:

« «…vacuïtat cridanera i escàs atractiu visual. I una de les pel·lícules més castigades per la crítica del període.»[1] »

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Manrupe, Raúl; Portela, María Alejandra. Un diccionario de films argentinos II 1996-2002. Buenos Aires: Editorial Corregidor, 2003. 
  2. Villani, Ramiro. «Más bien». [Consulta: 4 juliol 2018].

Enllaços externs modifica