Último grito

Último grito va ser un singular programa musical de la UHF de TVE, emès a la fi dels anys 60.

Infotaula de programa audiovisualÚltimo grito
Tipusprograma de televisió Modifica el valor a Wikidata
Gèneremagazín Modifica el valor a Wikidata
Companyia productoraTelevisió Espanyola Modifica el valor a Wikidata
País de produccióEspanya Modifica el valor a Wikidata
Llengua originalcastellà Modifica el valor a Wikidata
Canal originalLa 2 Modifica el valor a Wikidata
Primer programa22 maig 1968 Modifica el valor a Wikidata
Últim programagener 1970 Modifica el valor a Wikidata

Dues temporadesModifica

La idea del programa va sorgir des del propi ens, sol·licitant-li a Pedro Olea[1] que creés un espai musical pensat per a la gent jove. Aquest va contactar amb Iván Zulueta, un director donostiarra de 24 anys conegut en els cercles de l'Escola Oficial de Cinema. El programa, de vint minuts i rodat en 16mm, es va començar a emetre el 22 de maig de 1968 en la UHF, i va estar en antena dues temporades. Durant la primera es va emetre setmanalment de maig a desembre de 1968, ocupant la graella dels dimecres de 10.45 a 11.05, entre Tiempo para creer i Cuestión Urgente. La segona temporada, entre octubre del '69 i gener del '70, s'emetia els dimarts de 23.45 a 24:05. En la seva primera temporada la realització va ser a càrrec d'Iván Zulueta, amb guió i direcció de Pedro Olea. En la segona, no obstant això, no va haver-hi realitzador, exercint Zulueta les labors de guionista i director, amb la col·laboració esporàdica de Ramón Gómez Redondo i Antonio Drove. Tenia com a presentadors a Judy Stephen i José María Íñigo.[2]

Estructura del programaModifica

El contingut quedava dividit en diverses seccions.

Ataque a...Modifica

En ella, Nacho Artime entrevistava músics de l'època. Emesa només durant la primera temporada.

ReportajesModifica

La secció de Reportajes s'encarregava de l'actualitat cultural i juvenil, fent més recalcament en què succeïa fora d'Espanya. En ella es tractaven temes tan dispars com el còmic, l'expressió pop o el surf.

CinelandiaModifica

En Cinelandia es passaven trailers que parodiaven alguns films de l'època, com el de La Marrullera de Santos Maura (referint-se a La Madriguera, de Carlos Saura, emès el 9 de desiembre de 1969) o Un Lugar Peligroso (sobre el cinema de gangsters, emès el 8 de gener de 1970) i també reportatges de temes estrictament cinematogràfics, com el recordatori de James Dean i altres narracions originals com La cerillera huerfanita contra Papá Noel sàtira sobre Papà Noel i els Reis Mags, emesa el 30 de desembre de 1960) o Tienda de discos, rodades càmera en mà, descurant la perfecció formal en favor de la irreverència.

33/45Modifica

33/45 era la secció musical, on es detallaven les novetats discogràfiques i s'emetien videoclips de producció pròpia, rodats en cinema i en vídeo, de cançons com Something i Get Back dels Beatles, Flowers Hat i Absolutely Freedom dels Mothers of Invention i de Led Zeppelin, entre altres.

Underground i iconoclastaModifica

Últim crit va ser el primer intent (intencionat o no) de TVE, de connectar amb les noves generacions de joves. Es va basar per a això en la cultura anglosaxona, creant un nou llenguatge televisiu. Massa nou per al franquisme, potser. Les seves emissions van cessar després de la substitució, a l'octubre de 1969, de Manuel Fraga com a ministre d'Informació i Turisme per Alfredo Sánchez Bella, més conservador.[3]

EquipModifica

ReferènciesModifica

  1. Guerrero, Enrique. El entretenimiento en la televisión española. Barcelona: Ediciones Deusto, 2008, p. 398. ISBN 978-84-234-2766-6. 
  2. José María Iñigo a Último grito, rtve.es
  3. Iván Zulueta, José María Íñigo y la psicodelia del programa «Último Grito» a agenteprovocador.es

Enllaços externsModifica