Abu-Hafs Úmar I

(S'ha redirigit des de: Abu-Hafs Úmar (I))

Abu-Hafs Úmar I —en àrab أبو حفص عمر بن يحيىAbū Ḥafṣ ʿUmar ibn Yaḥyà— fou emir hàfsida proclamat pels notables amb la neutralitat dels àrabs, el 1284. Era fill d'Abu-Zakariya Yahya I ibn Abd-al-Wahid i germà d'Abu-Ishaq Ibrahim I.

Infotaula de personaAbu-Hafs Úmar I
Nom original(ar) أبو حفص عمر بن يحيى Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementsegle XIII Modifica el valor a Wikidata
Mort1295 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Emir hàfsida
1284 – 1294
← Abu-Faris ibn IbrahimAbu-Zakariyyà Yahya III → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióIslam Modifica el valor a Wikidata
Família
FamíliaHàfsides Modifica el valor a Wikidata
PareAbu-Zakariyyà Yahya I Modifica el valor a Wikidata

Al perdre el suport dels àrabs Ibn Abi-Umara, els notables van poder proclamar emir a Abu Hafs Umar I. Era pietós i pacífic i al començament va restaurar l'autoritat hàfsida; va fer nombrosos treballs d'arquitectura religiosa.

Al començar el seu regnat els catalans es van apoderar de l'illa de Gerba en 1284 i van arribar a l'acord amb Abu-Hafs de permetre el toc de campanes cristianes a Tunis,[1] i van imposar en 1285 per tractat a l'emir la restauració dels tribut que els hàfsides pagaven antigament als angevins de Sicília (). El 1286 o 1287 els catalans es van aliar als marínides del Marroc conra els hàfsides i van assolar les costes d'Ifríqiya. Els catalans van aixecar un pretendent al tron de nom Ibn al-Dabbus (1287 a 1288), un príncep almohade que s'havia refugiat a la cort catalana, però no van poder enderrocar a l'emir.

Mentre el 1285 es va revoltar amb el suport dels àrabs del país, el seu nebot Abul Zakariya Yahya III ben Ibrahim I, que es va apoderar de tota la part occidental del territori hàfsida incloent Bugia i Constantina; el 1286 Abu Zakariya Yahya III va atacar Tunis però fou rebutjat i va haver de fugir cap al sud, on es va apoderar de Gabès; d'allí va atacar la Tripolitana però es va haver de retirar perquè la seva capital Bugia era atacada pels abdalwadites de Tlemcen aliats i nominals vassalls de l'emir hàfsida de Tunis.

Alguns xeics es van fer independents a Tozeur, al Djerid i a Gabès, i els àrabs del sud i de la Tripolitana eren declaradament hostils a l'emir de Tunis, però en canvi els àrabs del centre i de l'est, van rebre força concessions de l'emir a canvi de la seva fidelitat (repartiments de terres i beneficis fiscals).

L'emir de Bugia va annexionar la regió del Zab vers el 1290 i el 1294 el governador d'aquesta regió va obtenir autoritat sobre tot el sud del territori de Constantina (el Constantinès, en francès conegut com el Constantinois). El 1294 l'emir de Gabès va reconèixer la sobirania de l'emir de Bugia.

Va morir el 1295 i el va succeir Abu-Assida Muhàmmad II,[2] fill pòstum de Yahya II.

ReferènciesModifica

  1. Margariti, Roxani Eleni; Sabra, Adam; Sijpesteijn, Petra. Histories of the Middle East: Studies in Middle Eastern Society, Economy and Law (en anglès). Brill, 2010, p. 68. ISBN 9004184279. 
  2. Abun-Nasr, Jamil M. A History of the Maghrib in the Islamic Period (en anglès). Cambridge University Press, 1987, p. 124. ISBN 0521337674. 


Precedit per:
Abu-Ishaq Ibrahim I
emir hàfsida de Tunis
1284-1295
Succeït per:
Abu-Assida Muhàmmad II
emir hàfsida de Bugia
1284-1285
Succeït per:
Abu-Zakariyyà Yahya III