Obre el menú principal

L'afat és el sisè sentit segons la filosofia de Ramon Llull; «és aquela potència ab la qual animal manifesta ab la vou a altre animal la sua concepció». Llull fa dependre l'afat del sentit comú i no el cenyeix a l'ésser humà sino que l'estén també a tots els animals. Per ell, l'afat no és la parla, és comunicació i tot allò que fa que els éssers animats puguin comunicar.

Aproximació a l'afatModifica

Llull defensa que l'afat és un sentit, però contràriament als altres sentits, només en té el caràcter actiu, és a dir, no depèn necessàriament de cap estímul físic per entrar en acció. Es tracta d'un sentit que no té "línia sensada" que transformi un estímul exterior en sensació, un sentit que no ha de restar passiu a l'espera dels estímuls.[1]

Llull aborda aspectes cognitius de l'afat: fa dependre la parla de la potència sensitiva (el sentit comú), perquè l'objectiu d'aquest sisè sentit és la manifestació d'una inquietud, la necessitat de comunicació;[2] per tant, la parla també pot dependre d'un input imaginatiu, interior. Així doncs, l'afat és un sentit amb una doble activació: la sensorial i la imaginativa.[2] De tota manera, Llull admet que la causa sempre és externa, encara que hi intervingui la imaginació, perquè, tenint en compte la teoria escolàstica del coneixement sensible, abans que es produeixi la parla la funció estimativa del cervell compara les dades generades per la fantasia imaginativa amb les dades reals, proporcionades pels sentits o emmagatzemades a la memòria a causa d'experiències anteriors.[2]

Llull creu que els cinc sentits tradicionals proporcionen dades massa disperses per ser copsades per la ment. Cal doncs una facultat unificadora, l'afat, per a atorgar un concepte a la varietat de sensacions i poder-les comunicar veraçment mitjançant la paraula, cosa que relaciona l'estudi de l'afat amb la principal empresa que Llull tingué a la seva vida: fer que els infidels es convertissin després de sentir la predicació assistida per l'Art lul·liana.

S'ha de tenir en compte que, si Llull considerava l'afat el sisè sentit, era pel seu entusiasme Per a la societat actual, les proves amb les quals Ramon Llull pretenia demostrar-ho són totalment inadequades.[2] Aspectes com que l'òrgan de l'afat sigui la llengua i que el del gust s'hagi de desplaçar al paladar, o raonaments del tipus «si affatus no fos sentit...» fan que la de Llull no sigui una bona demostració.

Malgrat tot, el Llibre de l'affatus es considera una obra interessant en la història de la lingüística[1] perquè Llull incorpora certs temes al seu estudi que es poden relacionar amb els corrents mentalistes de la lingüística. A més, per la influència de les aportacions (sobretot en medicina) i metodologia àrabs, tracta aspectes físics que intervenen en la producció del llenguatge.

Integració de l'afat a l'ArtModifica

Quan Llull desenvolupa la teoria ternària de l'home (dins del que es coneix com a «etapa ternària de Llull», entre 1290 i 1308), no en té prou que aquest sigui només la suma d'ànima i matèria, sinó que li adjudica pluralitat de formes (potències). En el cos humà hi domina la potència imaginativa, que relaciona l'aprehensió dels sentits amb la comprensió cognitiva. Per sota hi ha la potència sensitiva (comparable al sentit comú actual), que és la que estudia el Llibre de l'affatus .[1] El llenguatge (i la reflexió a l'entorn del llenguatge) ajuda Llull a l'hora de fonamentar el seu Art. A aquest efecte, Llull utilitza un mecanisme en el qual cada principi té els seus correlatius: els primers són els de potència, agent o forma, representats amb adjectius amb la terminació -tiva (en llatí) ; els segons, els d'objecte, pacient o matèria, representats amb adjectius amb la terminació -bilia; i finalment els d'acte, que Llull representa amb la terminació d'infinitiu -are i que fan de connexió entre els dos anteriors.

Com que «Llull basa l'Art en el món real»,[3] que ell veu simple, entenedor i universal, estén aquesta universalitat a l'ànima racional, creadora de construccions intel·lectuals i místiques que permeten unir raó i fe.[3] Llull pretén que aquesta unió "onto-teo-lògica" faci que l'Art es pugui utilitzar en qualsevol disciplina i que l'ésser humà, mitjançant l'enteniment i la voluntat actuant conjuntament, pugui ascendir cap a Déu;[3] manté una posició semblant a la de sant Tomàs d'Aquino: "el fi últim de tot és el principi primer de tot, és a dir, Déu", o bé, si hi afegim l'Art lul·liana: "Déu ens dóna el saber per a la salvació".[4]

PersuasióModifica

Encara que el fervor místic de Llull fa que algunes obres siguin complicades d'entendre, ell mateix proposava claredat i simplicitat. D'altres obres (Ars notatoria, De significatione, etc.) en mostren la preocupació per la bona construcció del llenguatge. Per a Ramon Llull el fet lingüístic (que es pot fer correspondre amb l'afat) és essencialment comunicació, és a dir, la pragmàtica és el més important per a l'escriptor i el predicador, que han de saber posar la veritat a les seves obres amb la intenció que els qui les llegeixin o escoltin reaccionin convertint-se a la fe cristiana. Dit d'una altra manera, mitjançant l'afat s'aconsegueix a fer sensibles les persones per l'oïda.

BibliografiaModifica

  • Lo sisè seny lo qual apelam afat (o affatus), Ramon Llull, (1294)
  • Liber Proverbiorum, Ramon Llull
  • L'ascens i el descens de l'enteniment, Ramon Llull, Montpeller, (1304)

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Vidal, Josep M. «El Llibre de l'Affatus de Ramon Llull». Affar [en línia], Vol.2, 1982, pàg. 13-32 [Consulta: 23 maig 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Perarnau, Josep «Lo sisè seny, lo qual apel·lam affatus, de Ramon Llull. Edició i estudi.». Arxiu de textos catalans antics [en línia], 1983, pàg. 23 – 121 [Consulta: 23 maig 2015].
  3. 3,0 3,1 3,2 Bonner, Anthony; Badia, Lola. Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària. (en català). Barcelona: Empúries, 1988. 
  4. Martínez, Felipe. Historia de la filosifía. Filosofía antigua y medieval. (en castellà). Madrid: Istmo, (1980 [1973]).