Aineto
Aineto és un poble del terme municipal de Lladorre, a la comarca del Pallars Sobirà.
Tipus | entitat singular de població | |||
---|---|---|---|---|
Localització | ||||
| ||||
Estat | Espanya | |||
Comunitat autònoma | Catalunya | |||
Província | província de Lleida | |||
Comarca | Pallars Sobirà | |||
Municipi | Lladorre | |||
Població humana | ||||
Població | 20 (2023) | |||
Geografia | ||||
Altitud | 1.214,3 m | |||
Codi INE | 25123000100 | |||
Codi IDESCAT | 2512350001700 | |||
Està situat a la dreta del Riu de Lladorre, al costat de ponent de l'extrem meridional del Pantà de Tavascan, des d'on en domina la resclosa. És en un contrafort sud-oriental del Pic de Fontsenrós, a l'esquerra del Canal de Fontsenrós. A poca distància del poble, a ponent, hi ha la Font d'Aineto, d'on s'ha extret des de sempre l'aigua per al poble.
El poble està constituït per una dotzena de cases, entre les quals destaca l'església romànica de Sant Romà, de la qual es conserven unes pintures murals romàniques al Museu Diocesà d'Urgell. Al nord del poble, enlairada dalt d'un turó, hi ha la Borda d'Aineto.
Entre 1812 i 1847 formà part de l'ajuntament de Tavascan, fins que aquell any fou integrat, juntament amb Tavascan, amb el de Lladorre. Tot i així, durant molts anys, al segle xix, el municipi no s'anomenà Lladorre, sinó Tavascan.
Etimologia
modificaSegons Joan Coromines,[1] el d'Aineto és dels relativament pocs topònims pallaresos que no són d'origen iberobasc. En aquest cas es tracta o bé del llatí asinetum, paratge on hi ha molts ases, o on es crien i recrien aquests animals equins, o bé del també llatí anetum, herba aromàtica.
Geografia
modificaEl poble d'Aineto
modificaLa dotzena de cases del poble d'Aineto s'organitzen, principalment, a partir d'un carrer únic que s'estén de ponent a llevant, i una plaça davant de la façana occidental de l'església de Sant Romà. Un xic separat al nord del poble, i lleugerament per damunt, hi ha el cementiri parroquial.
|
|
|
|
Història
modificaEdat moderna
modificaEn el fogatge del 1553, Tavascan y Ayneto, conjuntament, declaren 1 foc eclesiàstic i 7 de laics,[3] uns 40 habitants.
Edat contemporània
modificaPascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico...[4] a Aineto. Hi diu que és una localitat de l'ajuntament de Tavascan situada a la cresta d'un roc força alt, dominat pels Pirineus, a la Vall de Cardós, combatut pet tots els vents, principalment els del nord i del sud. El clima hi és generalment sa, però hi poden aparèixer pulmonies pel fred produït per la neu que s'acumula a les muntanyes i que amenacen destruir el poble en les anomenades llaus i llavets, que en el poble anomenen bufits. Tenia en aquell moment 9 cases i l'església de Sant Romà, annexa a la de Tavascan. El territori és de mala qualitat, aspre i poc fèrtil; hi ha només 50 jornals de conreu i alguns prats artificials. S'hi produïa sègol, moltes patates, avellanes, poques llegums i hortalisses, mel exquisida, cera i llenya per a combustible. S'hi criava vacum, ovelles, cavalls i mules. Hi havia caça d'isards, ossos, llebres, conills i perdius, i una mica de pesca de truites. Comptava amb 9 veïns (caps de casa) i 40 ànimes (habitants). Destaca que aquest poble havia pertangut al Vescomtat de Vilamur, però que des de l'abolició dels senyorius ja no es paguen censos.
Referències
modificaBibliografia
modifica- Coromines, Joan. «Ainet, Aineto, Aneto». A: Onomasticon cataloniae. II A - Be. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1994. ISBN 84-7256-889-X.
- Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
- Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Lladorre». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
- Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
- Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.