Al corazón
Al corazón és una pel·lícula de l'Argentina filmada en color dirigida per Mario Sabato sobre el seu propi guió que es va estrenar el 6 de juny de 1996 i que va tenir com a narradors a Adriana Varela, Sergio Renán, Ernesto Sabato i Enrique Cadícamo. El tema del film és el tango i la recerca va estar a càrrec d'Irene Amuchástegui i Mario Sábato.
 | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Mario Sabato  |
| Protagonistes | |
| Producció | Alberto González |
| Guió | Mario Sabato |
| Música | Sexteto Mayor |
| Dissenyador de so | Jorge Stavropulos |
| Fotografia | Sergio Dotta |
| Muntatge | Norberto Rapado |
| Maquillatge | Alberto Moccia |
| Productora | Estudios San Miguel |
| Distribuïdor | Artistas Argentinos Asociados |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Argentina |
| Estrena | 1996 |
| Durada | 92 min |
| Idioma original | castellà |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | documental i cinema musical |
| Lloc de la narració | Buenos Aires |
 | |
SinopsiModifica
Documental sobre els encreuaments entre el tango i el cinema argentí.
RepartimentModifica
- Adriana Varela …relatora
- Sergio Renán … relator
- Ernesto Sabato … relator
- Enrique Cadícamo
- Fragments de films amb
ComentarisModifica
Sergio Wolf a Film va escriure:
| « | «només cal dir l'esbossat per un narrador –Renán- que llegeix textos esclerosats al voltant d'una de les poques produccions legítimes i nobles que va donar aquest país?...Més enllà que la productora Imagen Satelitaria només tingui els drets de films fins a la dècada del ’50, queda com a evidència…el moment en què Sábato fa un tall temporal de la seva pel·lícula. No hi ha risc»[1] | » |
Quintín a El Amante del Cine va opinar:
| « | «Un vídeo per vendre a Ezeiza.»[1] | » |
Adolfo Martínez La Nación va opinar:{{cita|«…pel·lícula tendra humorística nostàlgica i entretinguda al mateix temps…. trossos de films que van fer època …imatges que són al mateix temps nostàlgia i bellesa d'un temps irrecuperable…una invitació al record i a l'amor a la pantalla gran i al tango….Tot és aquí plàcid i permet a l'espectador no importa de quina edat recrear-se amb els records més entranyables dels nostres artistes….Tècnicament el film és perfecte… és endinsar-se en la més pura nostàlgia i és també reviure una època embolicada en la boira dels anys.»[2]
Manrupe i Portela escriuen:
| « | «…un passeig parcial i incomplet per algunes constants temàtiques del tango argentí, la mare, la milonga, l'abandó. Encara que no defrauda al públic major i pot ser un bon acostament per al públic jove, aquells que pretenguin una anàlisi musical hauran d'esperar…En el duel de fragments d'arxiu, els contrapunts entre Gardel i Del Carril deixen en evidència les insuficiències actorales del primer al costat de la convicció del segon.»[1] | » |
PremisModifica
- Norberto Rapado, guanyador del Premi Cóndor de Plata al Millor Muntatge de 1997.
NotesModifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Manrupe i Portela, 2003, p. 6.
- ↑ Martínez, Adrián. «Una cabalgata de la nostalgia». La Nación, 06-06-1996. [Consulta: 29 febrer 2016].}}
ReferènciesModifica
- Manrupe, Raúl; Portela, María Alejandra. Un diccionario de films argentinos II 1996-2002. Buenos Aires: Editorial Corregidor, 2003, p. 5-6. ISBN 950-05-1525-3.
