Aljama

ciutat exclusivament ocupada per moriscos o hebreus o barri de la ciutat cristiana ocupada per aquests grups ètnics a l'edat mitjana

Una aljama —de l'àrab al-jama'a, «conjunt de persones»— és, en català, el nom que durant l'edat mitjana s'aplicà a les comunitats musulmanes que vivien en terres cristianes i tenien una personalitat jurídica pròpia; així mateix, des del s. XII també s'aplicà aquest terme a les comunitats jueves).[1][2] Els musulmans als estats de la Corona d'Aragó tenien un estatuts jurídic diferenciat i es regien d'acord amb la llei religiosa islàmica i eren governats per llurs autoritats, tot i que sempre de manera limitada per les concessions inicials de la monarquia.[1]

Origen modifica

Segons el pacte establert entre Ramon Berenguer IV i la comunitat musulmana de Tortosa, aquesta mantenia les mateixes magistratures i les mesquites. Restaven, però, sotmesos a l'autoritat del rei a través del seu batlle, el qual a més els cobrava importants impostos comunitaris.[1]

L'espai urbà on vivien els sarraïns, com per exemple en el cas de Lleida, rebia el nom de moreria,[3] i en el cas dels jueus jueria o call.[1]

Aljames a la Corona d'Aragó modifica

Des del 1282 i fins al 1366 es registrà als llibres de cenes reials, conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, el recompte de pagaments de les aljames sarraïnes i jueves en sous jaquesos (s.j.) i sous de barcelona (s.b.),[4] la qual cosa ens permet conèixer les aljames de senyoria reial existents als territoris de la Corona d'Aragó. De 1438 es conserva un altre llistat.[5] En la següent taula s'enumeren aquestes aljames, juntament amb la quantitat que pagaven.

Territori Comunitat Aljama Impost
Aljames (1282-1366)
Regne d'Aragó
Sarraïns
Saragossa 190 s.j.
Albarrasí 120 s.j.
Calatayud 170 s.j.
Tarassona 100 s.j.
Villel 150 s.j.
Sant Esteve de Llitera 300 s.j.
Alagó 100 s.j.
Fraga 100 s.j.
Borja 100 s.j.
Jueus
Tarassona 145 s.j.
Total 1.175 s.j.
Regne de València
Sarraïns
València 100 s.b.
Jueus
València 100 s.b.
Total 200 s.b.
Principat de Catalunya
Sarraïns
Barcelona 700 s.b.
Lleida 100 s.b.
Tortosa 200 s.b.
Jueus
Barcelona 500 s.b.
Vilafranca del Penedés 200 s.b.
Girona 500 s.b.
Tortosa 4.000 s.b.
Besalú 250 s.b.
Total 6.450 s.b.
Assalt i pogrom als Calls de Catalunya (1391)
Aljames (1438)
Regne d'Aragó
Sarraïns
Saragossa 300 s.j.
Tarassona 70 s.j.
Calatayud 50 s.j.
Daroca 50 s.j.
Teruel 200 s.j.
Albarrasí 150 s.j.
Calanda 260 s.j.
Montsó 250 s.j.
Osca 200 s.j.
Concastillo 100 s.j.
Suessa 100 s.j.
Tormés 200 s.j.
Lanuza 50 s.j.
Brea 100 s.j.
Arizar 500 s.j.
Jueus
Saragossa 300 s.j.
Alagón 130 s.j.
Tarassona 200 s.j.
Almúnia 140 s.j.
Calatayud 350 s.j.
Daroca 50 s.j.
Teruel 160 s.j.
Albarrasí 150 s.j.
Sarinyena 50 s.j.
Montsó 350 s.j.
Osca 300 s.j.
Serós 100 s.j.
Exéa de los Caballeros 250 s.j.
Tauste 250 s.j.
Jaca 200 s.j.
Barbastre 400 s.j.
Fraga 200 s.j.
Ruesca 160 s.j.
Montclús 33 s.j.
Total 6.353 s.j.
Regne de València
Sarraïns
València 250 s.b.
Xàtiva 300 s.b.
Gallinera 136 s.b.
Beniopa 100 s.b.
Alara 120 s.b.
Vall d'Uixó 640 s.b.
Sogorb 250 s.b.
Jueus
Castelló 100 s.b.
Borriana 30 s.b.
Morvedre 100 s.b.
Total 2.026 s.b.
Principat de Catalunya
Sarraïns
Tortosa 500 s.b.
Cervera 80 s.b.
Lleida 500 s.b.
Jueus
Girona 550 s.b.
Total 1.630 s.b.

Significat original modifica

La paraula aljama prové de l'àrab i en aquesta llengua es refereix a la mesquita principal d'una població (el que pels cristians seria una catedral) on els homes feien la pregària del divendres al migdia, la més important.[1]

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 28
  2. Armengol, Montse; Forcano, Manuel «Jueus a Catalunya» (paper). Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.128, Abril 2013, p.24. ISSN: 1695-2014.
  3. Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 23.
  4. Capmany, Antoni. Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, (ed. 1961), vol. II-2, p. 1004, doc. 43.
  5. Mut Remolá, Enrique. La vida económica en Lérida de 1150 a 1500. Instituto de Estudios Ilerdenses de la Excma. Diputación Provincial de Lérida, 1956, p. 57. 

Bibliografia modifica