Obre el menú principal

Andreu Sala (Linya, Navès (el Solsonès) 1627 - Barcelona, 1700?) deixeble de Francesc Santacruz, fou un escultor barroc autor de nombrosos retaules a Catalunya. Treballà, sobretot, a la ciutat de Barcelona, tot i que també va ser autor del retaule major de l'església parroquial de Cardona. Aquest, com la majoria de les seves obres, fou destruït en 1936. Només se'n conserven: el retaule major del monestir de Sant Anton i Santa Clara (al voltant de 1686/89, avui a l’església de Sant Vicenç de Sarrià i la imatge de Sant Francesc Xavier (cap a 1687), al retaules de Sant Pacià de la Catedral de Barcelona.

Infotaula de personaAndreu Sala
Biografia
Naixement 1627
Navès
Mort dècada del 1700 (72/82 anys)
Activitat
Ocupació Escultor
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

BiografiaModifica

Es va formar al taller de Francesc Santacruz qui, el 1685, ja estava a Barcelona. Sala, gràcies a la seva representació del dinamisme en les seves obres es convertí en un dels pioners en portar-ho a terme en l’escultura barroca del seu temps.


És sabut que des del segle XVII es van multiplicar els membres dels ordes religiosos que estaven relacionats amb el cultiu de l’art en totes les seves facetes, però especialment en el camp de l’arquitectura i el retaule. Gràcies a aquest fet, els escultors comencen a omplir amb les seves obres esglésies provocant que la seva feina s’estengui per bona part del país. Els fiadors o testimonis que en un inici eren parents, fadrins i artistes poc coneguts, van deixant el camí als mestres més destacats del moment; com a prova d’amistat envers el mestre o bé com a confiança artística cap aquest.  En el cas del retaule del monestir de Sant Anton i Santa Clara, l’escultor Josep Font actua com a fiador del mestre escultor del retaule, Andreu Sala i aquest, a la vegada com a fiador de Francesc Mas, daurador del mateix retaule. Però també actua de fiador Francesc Sala, jove escultor, fill d’Andreu Sala. Bernat Vilar actua com a fiador i testimoni de Santacruz en el contracte del retaule. Així doncs, acaba formant una xarxa d’artistes que es donen suport mutu. 

EstilModifica

El seu estil es pot explicar a través de les dues obres conservades: el retaule de Sant Anton i Santa Clara i, sobretot, la figura de Sant Francesc, ja que en totes dues deixa clar el nivell de la seva mestria i les seves referències artístiques.

Sant Francesc XavierModifica

 
Sant Francesc Xavier, Andreu Sala, c. 1687

A la figura de Sant Francesc Xavier queda palesa amb la representació de l'agonia: de manera magistral, el rostre té la boca entreoberta i els ulls mig aclocats i la mà dreta es representa sense moviment. El realisme del modelatge de rostre i mans i del tractament de la roba que s’ondula i plega, .es compatible amb el misticisme que traspua.

Andreu Sala, com els Roig, demostren que l’escultura catalana de la fi del segle seguia escrupolosament els models estilístics figuratius impulsats des del barroc romà, gràcies a la gran quantitat d’estampes que circulaven. També s'han assimilat, a partir d’un estudi atent de l’obra de Bernini i d’Alessandro Algardi, els grans gèneres del barroc catòlic i la seva fibra sensual,  emocional i comunicativa, que volen aproximar a l’espectador les expressions més intenses de l’emotivitat religiosa de l’etapa triomfal de la Contrareforma. La talla de Sant Francesc Xavier palesa la influència de l'escultura de la beata [[Ludovica Albertoni]].

 
Santa Ludovica Albertoni, Bernini. c.1671

Retaule de Sant Anton i Santa ClaraModifica

En el retaule de Sant Anton i Santa Clara, destaca la figura de Sant Anton –situat a la fornícula central-, figura plena de vida en l’expressió del seu rostre, el vigor del seu cos i la postura del braç i la mà esquerra. Santa Gertrudis, més continguda físicament, reflecteix en el rostre una felicitat i una placidesa que són l’expressió de l’èxtasi místic, tot i que poc exterioritzat. Santa Escolàstica és la menys expressiva de les tres figures, però els seus ulls baixos i el rostre sever donen la impressió d’una concentració espiritual que la fan aliena a tot el que l’envolta.

Per altra banda, les imatges de Sant Plàcid i Sant Maür contrasten amb les altres per la seva gran sobrietat i la poca expressivat fins a arribar a l’extrem de situar-los als inicis del Barroc. Per contra, el modelatge i la caiguda dels plecs juntament amb el gest de recolzar el cos sobre una cama, els emparenta amb les figures restants.

ObresModifica

En general firmava les seves obres, per tant, ens és més fàcil saber quines són del cert seves.

  • Retaule major del convent de Sant Francesc de Paula a Barcelona que es sap que va firmar el contracte el 30 de desembre de 1686.
  • Retaule de Sants Crispí i Crispinià el qual el va encarregar per la Confraria dels Joves Sabaters per a la seva capella, ubicada al monestir de Sant Francesc: Barcelona. Contractat el 10 d’octubre de 1696.
  • Retaule de sants Abdó i Senén per la capella de la confraria dels Hortolans que tenia a l’església del Pi. És sabut que va ser  contractat  el 24 de juny de 1698.
  • Sant Ignasi de Loiola, construïda el 1690 a Santa Maria del Mar fins a la seva destrucció també durant la Guerra Civil.
  • Autor del retaule major de l’església parroquial de Cardona. Ens serveix per veure com té una gran formació en la columna salomònica i l’aplica molt bé.

Retaule de Sant Anton i Santa ClaraModifica

Actualment situat al creuer de l'església de Sant Vicenç de Sarrià

Signà el contracte el 10 d'agost de 1686. La policromia la féu Francesc Mas i començà el 18 de març de 1691.

La història del retaule ve de tres segles més enrere quan es va fundar el monestir el 1233 per la mare Agnès de Peranda d’Assís i la mare Clara de Jànua -parents de santa Clara- en una ermita propera al mar, consagrada a Sant Antoni Abat. Després es va traslladar a un sumptuós convent que Jaume I féu bastir el 1237.

Així doncs, quan es signà el contracte amb Andreu Sala perquè realitzés el retaule barroc, el monestir continuava en mans de la regla de Sant Benet i és d’aquí on en venen els orígens de la seva iconografia.

Pel que fa a la lectura horitzontal trobem que està compost per un bancal i dos cossos; el primer presidit per Sant Benet juntament amb Santes Escolàstica i Gertrudis  i el segon presidit per sant Antoni Abat, acompanyat de Sant Maür i Sant Plàcid i finalment l’àtic: presidit per Santa Clara i acompanyada per Sant Bernat i Santa Lutgarda.

Sobre l’àtic per cimejar el retaule s’hi troba la figura del Pare Etern.

Pel que fa a la lectura vertical trobem els tres carrers: el de l’evangeli, el de l’epístola i el central.

Sant Benet, era el fundador de l’ordre i per això és el sant titular col·locat a la fornícula central del primer cos portant els atribuïts de sant fundador i abat: el llibre de la Regla i el bàcul. L’acompanyen Santa Escolàstica perquè era la germana de Sant Benet i també fundadora del primer monestir de monges benedictines. A l’altre costat hi té Santa Gertrudis que fou abadessa benedictina a Alemanya i era molt devota del Cor de Jesús.

El segon cos, el presideix Sant Antoni Abat, també a la fornícula del carrer central que està molt relacionat amb els orígens del monestir. Els sants que el flanquegen són dues figures destacades de l’orde benedictí: Maür que en fou el primer abat a França, i Plàcid que fou un deixeble de Sant Benet. A l’àtic s’hi troba Santa Clara, com a fundadora.[1]

 
Retaule de Sant Anton i Santa Clara, Andreu Sala. c.1686

L’explicació de la iconografia dels retaules és complexa de manera que la lectura serà horitzontal fent que es pugui especificar què es troba en cada un dels carrers dins de cada pis del retaule.

A l’estrat inferior es troba el bancal, dividit diferent de la  resta de pisos amb: carrer de l’evangeli i carrer de l’epístola. El fet que la fornícula del primer pis en el carrer central ocupi la part del carrer central d’aquest, queda anul·lat. Al carrer de l'evangeli s’hi col·loca als pedestals de les columnes decoració d’un angelet –gairebé exempt- nu i de cos sencer amb grans ales que s’uneixen a la decoració de la part baixa del pedestal i quarts de columna, amb una decoració vegetal molt corbada. El centre apareix dins un cercle ple d’elements vegetals, el bust d’un pontífex que beneeix amb la mà dreta, mentre l’esquerra agafa la seva llarga i espessa barba.

El carrer de l’epístola, és molt semblant al carrer de l’Evangeli pel que fa als elements arquitectònics, la decoració vegetal i la seva distribució. El que varia és la figura, dins el cercle: aquí hi trobem un bisbe amb mitra i vestit de pontifical. Aquest té el braç  i mà esquerres damunt del pit i alça el dret. Una postura  molt semblant a la del pontífex del carrer de l’Evangeli.

En el primer cos i a la resta del retaule la divisió és en tres carrers: el central, el de l’evangeli i el de l’epístola. En el carrer central s’hi troba una fornícula que es repetirà a cada un dels cossos i a l’àtic, amb un sant diferent. En aquest cas s’hi troba la  figura de Sant Anton damunt una peanya amb molt de moviment: braç esquerra alçat i mà dreta amb llibre. La túnica, amb molts plegats, la barba espessa i arrissada. Sobre el cap, un nimbe.

La figura del sant és totalment exempta. La fornícula està ornamentada tant exteriorment com interiorment. En els murs interiors, la decoració és totalment vegetal. La volta està dividida en 10 cassetons amb decoració també vegetal, a diferència de les altres, les fulles són petites i compactes.

En els carcanyols, que estan situats entre les columnes -salomòniques d’ordre compost i de sis espires- i quarts de columnes que flanquegen la fornícula i l’entaulament es pot trobar un capet d’àngel. Les columnes, tenen al fust pàmpols, raïms i angelets mentre que els quarts de columna només tenen pàmpols i raïms.

Al carrer de l’evangeli la fornícula té menys alçària, amplària i fondària que la central. Dins la fornícula, la figura de Santa Escolàstica és de ple volum i lleugerament corbada;  porta l’hàbit molt plegat i ondulat.

La fornícula està ornamentada interiorment amb parets i volta, amb elements vegetals de les mateixes característiques i disposició que els de la fornícula central. En canvi, els arcs i pilastres, tenen elements vegetals més menuts. Als carcanyols també s’hi poden trobar capets d’àngel. La columna i els quarts de columna de l’extrem esquerra del retaule tenen les mateixes característiques que les que separen els carrers centrals dels laterals.

Al carrer de l’epístola la fornícula és de la mateixa mida que el carrer de l’evangeli. Per tant, crea molt simetria, ja que els elements decoratius són iguals. Dins la fornícula s’hi troba la figura amb volum de Santa Gertrudis vestida amb l’hàbit benedictí, amb molts de plecs.

Columna i quarts de columna de l’extrem dret del retaule tenen les mateixes característiques que les de la resta del cos.

En el segon cos tenim la mateixa divisió. Així doncs en el carrer central també hi és present la fornícula, tot i que és de poca fondària. Dins, s’hi troba la figura exempta de Sant Benet, damunt d’una senzilla peanya. El sant, vestit amb l’hàbit representat per l’escultor amb molts plecs, mànigues amples i fins i tot amb la caputxa posada. Sobre, té un nimbe ostentós.

Sosté amb la mà esquerra l’atribut de fundador: el llibre de la Regla, que és obert, com si el sant el llegís. També sosté, a la mà dreta l’atribut d’abat: el bàcul.

L’exterior de la fornícula és decorat amb pilastres que contenen grans fulles ondulades i carcanyols també amb decoració vegetal. La clau de l’arc està molt destacada. Les columnes que flanquegen la fornícula són estructurades exactament igual que en el primer cos.

El carrer de l’evangeli continua tenint una fornícula on el sant també és de ple volum i sobre la peanya.

Com que tant aquest sant com el de la fornícula del carrer de l’epístola no porten atributs no és possible diferenciar-los. Podria tractar-se o bé de Sant Maür o bé de sant Plàcid. Vesteix l’hàbit benedictí, molt ampli, i plegat com el de sant Benet. A la mà dreta, té un llibre tancat, mentre que l’esquerra la té alçada.

El carrer de l’epístola  la fornícula és exacte tant de proporcions com de decoració a la que es troba al carrer de l’Evangeli. No es sap del cert si es tracte de la figura de Sant Maür o la de Sant Plàcid la que ocupa el lloc en la fornícula, sigui el que sigui la vestimenta és l’hàbit benedictí.

En aquest nivell, igual que en el primer nivell hi ha la separació, aquesta vegada que porta cap a l’àtic. És més estreta damunt el carrer central a causa de la fornícula que sobresurt en alçada respecte als carrers laterals. De manera que l’entaulament surt damunt de la clau de l’arc de la fornícula; aquí doncs, el fris i la cornisa són més estrets.

L’entaulament sobre els carrers laterals la decoració és vegetal alhora que cargolada amb excepció de les columnes on s’hi troben els angelets.

A dalt de tot i per últim hi ha l'àtic.

En el carrer central, dins la fornícula, hi ha la de Santa Clara vestida amb l’hàbit: el cordó que penja de la cintura i el cap cobert amb la caputxa. Sobre el cap s’hi representa un cèrcol com a simbologia de nimbe.

Els brancals i pilastres de la fornícula tenen una decoració totalment vegetal. Les pilastres, a més a més, a la part superior hi afegeixen un àngel.

La fornícula és arquitravada, amb decoració vegetal a l’arquitrau, damunt del qual s’alça un frontó que es trenca per deixar espai a la figura, de mig cos, de Déu Pare, que beneeix amb la dreta i té la bola del món a l’esquerra. Al cap, porta el triangle de la Trinitat. Té una barba llarga, arrissada i espessa. Darrere, i per damunt del seu cap, hi ha una ostentosa i ondulada decoració vegetal.

En el carrer de l’evangeli hi ha el bust de Sant Bernat amb la mà esquerra aguantant el llibre de fundador. La figura, sembla sortir d’entremig d’unes grans fulles, ondulades i carnoses. Damunt del seu cap, igual que Santa Clara, porta un nimbe.

A l’últim dels carrer, el de l’epístola sortint també de les fulles, s’hi troba el bust de Santa Lutgarda amb els braços oberts i el cap alçat: en èxtasi. Com la resta de les figures porta el nimbe.

El retaule ha sofert diferents modificacions, a causa del trasllat, que han estat des d’iconogràfiques fins a estructurals.

La primera tingué lloc durant el setge de Barcelona (1713-14) que quedà seriosament abatut. Felip V, cedí a les monges diferents dependències de l’antic palau reial juntament amb el Saló del Tinell, que s’acabà habilitant com a església. El retaule, s’acabà col·locant en aquest saló; aquí ja amb modificacions respecte a l’original.

A la fornícula central del primer cos es canvià Sant Benet per Immaculada. Una figura que era senyal de més modernitat i que no s’empastava amb la resta de les del retaule. A les fornícules dels carrers laterals es mantenen les santes Escolàstica i Gertrudis.

A la fornícula central del segon cos, en lloc de Sant Anton, trobem sant Benet. A les laterals es mantenen els mateixos sants, Maür i Plàcid. Santa Clara comparteix la fornícula central de l’àtic amb sant Anton. Amb la introducció de la Immaculada hi ha hagut, doncs, un desplaçament dels sants de les fornícules centrals.

Durant la guerra civil. El retaule fou desmuntat i amagat. Un cop acabada es traslladà a l’església de Sant Jaume, amb nous canvis d’imatges a les fornícules centrals. Van desaparèixer la Immaculada i Sant Benet, substituïts per sant Jaume i el Sagrat Cor; i, a l’àtic restà solament santa Clara. S’hi observa, un intercanvi de posicions dels sants Maür i Plàcid dels carrers laterals del segon cos: tal com es pot veure avui en dia.

Finalment, el retaule ha restat instal·lat a la parròquia de Sarrià i se li han fet les darreres modificacions els quals, no solament han afectat la col·locació dels sants en les diferents fornícules, sinó també a la mateixa estructura arquitectònica del retaule.

En suprimir el tabernacle les fornícules centrals dels dos cossos i l’àtic han quedat al mateix nivell que les laterals i, com a conseqüència, el retaule tipològicament, sembla més primitiu que amb l’estructura original.

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Andreu Sala  
  • Martín González, Juan José. Escultura barroca en España, 1600-1770. 2a ed.. Madrid: Cátedra, 1983. ISBN 84-376-0392-7. 
  • BOSC BALLBONA, Joan. Els tallers d'escultura al Bages del segle XVII. Manresa: Caixa de Manresa. Obra cultural, DL 1990.

ReferènciesModifica