Anell de casament

Un anell de casament[1] és un anell utilitzat com a símbol en la celebració d'un casament. Representa el compromís entre les persones contraents. També rep el nom d'aliança. El costum estableix que la parella ha de lliurar-se mútuament anells com a símbol d'aliança matrimonial, posant-se'ls durant la cerimònia nupcial. L'anell matrimonial es col·loca al dit anular. Diferents tradicions empren una mà o l'altra, variant el costum d'acord amb les zones. Als Països Catalans es porta a la mà esquerra, com a França, mentre que a la Corona de Castella es porta a la mà dreta, com a Alemanya.[2] En canvi, es tracta simplement d'un costum que no és essencial en la celebració del matrimoni: l'absència del ritu no invalida el consentiment donat a la cerimònia i, per tant, el matrimoni celebrat sense l'intercanvi dels anells seria perfectament vàlid. Aquests anells tradicionalment són d'or i menys freqüentment de platí o plata. Solen ser llisos i còmodes de portar, ja que la majoria de les persones els porten sempre posats.

Un parell d'anells de casament d'or.

HistòriaModifica

Aquesta cerimònia era observada ja pels romans abans de la introducció del cristianisme i també fou coneguda pels jueus. L'ús dels anells era molt estès entre els romans, no com a guarniment, sinó per segellar les cartes, instruments i altres elements, ja que s'hi duia obert el mateix segell i solien intercanviar-los en la subscripció dels contractes en lloc de penyores i arres, perquè era quelcom que sempre tenien a mà.

D'aquí el costum que l'espòs donés l'anell a l'esposa en penyora dels matrimoni contret, significant al mateix temps amb aquest lliurament que li encarregava la custòdia del parament. Efectivament, segons Climent Alexandrí, se solia donar l'anell a la dona no com a joia sinó per segellar les coses de la casa, non ornatus gratia, sed uí obsignaret qua domi erant, ja que era pràctica comuna assegurar amb el segell les arques, calaixos i altres llocs on que es conservava la provisió de comestibles, per evitar tota sostracció i pèrdua en mans dels esclaus. Així doncs, l'anell era senyal de la promesa de matrimoni i amb el seu lliurament l'espòs s'assegurava l'esposa, unint amb aquesta penyora els seus cors. Per això, els cristians solien gravar-hi el signe de la fe, que era tingut per símbol d'amor mutu i concòrdia; i d'aquí es creu que va sorgir també posar-lo i dur-lo en el dit anular de la mà esquerra, per haver-hi una vena que arribava fins al cor, segons deia sant Isidor.

L'anell nupcial, en temps de Plini, era de ferro i no duia cap pedra, però en el segon segle de l'Església ja era d'or.[3]

ReferènciesModifica

  1. «Anell de casament». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  2. «¿Donde se ponen el anillo de compromiso y de casada? | Blanco de Novia». [Consulta: 23 abril 2021].
  3. Diccionario razonado de legislacion y jurisprudencia, Joaquín Escriche, 1847

Vegeu tambéModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anell de casament