Antipsiquiatria
Antipsiquiatria és un terme usat per referir-se a una configuració de grups i constructes teòrics que van sorgir en la dècada de 1960 i van qüestionar les pràctiques i els supòsits fonamentals de la psiquiatria, com ara la seva afirmació que havia aconseguit una objectivitat científica universal. A l'inici va tenir les influències de Michel Foucault, RD Laing, Thomas Szasz i, a Itàlia, Franco Basaglia i Giorgio Antonucci.[1] El terme va ser utilitzat per primera vegada pel psiquiatre David Cooper el 1967.
Dos dels arguments centrals del moviment anti-psiquiatria són els següents:
- Les definicions específiques o els criteris sobre els quals s'elaboren els diagnòstics psiquiàtrics són vagues i arbitraris i deixen molt d'espai per a opinions i interpretacions bàsiques enfront dels estàndards científics.[2]
- Els tractaments psiquiàtrics predominants són en última instància molt més perjudicials que no pas útils per als pacients.
Característiques modifica
Les crítiques més habituals expressades pels moviments antipsiquiatria sostenen que la psiquiatria utilitza eines i conceptes mèdics de forma inadequada.
Una petita minoria dels professionals de la salut mental professen una posició antipsiquiàtrica. La gran majoria de la comunitat mèdica i científica, però, considera l'antipsiquiatria com un moviment marginal i heterogeni, les propostes alternatives del qual han demostrat ser de poca o nul·la eficàcia i validesa científica, encara que és difícil quantificar la participació de l'opinió pública o dels professionals, així com la influència de les opinions que li donen suport.
Malgrat el nom, el moviment es considera sovint a si mateix com el promotor d'una forma de psiquiatria, per bé que en marcat contrast amb el pensament actual. Així doncs, molts dels anomenats "antipsiquiatres", incloent-hi psiquiatres amb opinions no tradicionals, tendeixen a desvincular-se dels termes i de les connotacions negatives que això implica.
Orígens de l'antipsiquiatria modifica
La dècada de 1930 va veure la introducció de pràctiques mèdiques controvertides, com ara la inducció al coma mitjançant l'electroxoc, la insulina o altres fàrmacs, o l'extirpació d'algunes parts del cervell (lobotomia). Aquests mètodes van ser àmpliament utilitzats per la psiquiatria d'inspiració biològica, però al mateix temps van donar lloc a serioses preocupacions i a una forta oposició basada en qüestions ètiques, en les conseqüències perjudicials i en l'abús d'aquestes pràctiques.
En la dècada de 1930 noves drogues, especialment l'antipsicòtic clorpromazina, van ser dissenyades en laboratoris i gradualment van suplantar els tractaments més controvertits. Encara que sovint es van acceptar com un avanç, també hi va haver oposició a causa d'efectes adversos com ara la discinèsia tardana. Els pacients normalment s'oposaven a la psiquiatria i refusaven prendre les drogues quan no estaven supervisades pel control psiquiàtric. També hi va haver una oposició considerable a l'ús d'hospitals psiquiàtrics i es van fer intents de fer tornar a la gent a la comunitat per mitjà de grups no controlats per la psiquiatria.
Vegeu també modifica
Referències modifica
- ↑ Healy, David. Let Them Eat Prozac: The Unhealthy Relationship Between the Pharmaceutical Industry and Depression (en anglès). Harvard University Press, 1997, p.221. ISBN 0674039580.
- ↑ Mind games: are we obsessed with therapy?, authored by CSICOPer Robert Baker (Prometheus Books, 1996) contains a chapter critical of the DSM-IV diagnoses.
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antipsiquiatria |