Obre el menú principal

Antoine-Elie Elwart

compositor francès

Antoine-Elie Elwart (en francès: Antoine Elwart) (París, 19 de novembre de 1808 18è districte de París, 14 d'octubre de 1877) fou un compositor i musicòleg francès.

Infotaula de personaAntoine-Elie Elwart
Elwart, Antoine, Nadar Gallica.jpg
Nom original (fr) Antoine Elwart
Biografia
Naixement (fr) Antoine-Aimable-Élie Elwart
19 novembre 1808
París
Mort 14 octubre 1877 (68 anys)
18è districte de París (França)
Lloc d'enterrament Cementiri del Père-Lachaise
Formació Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Activitat
Ocupació Compositor, musicòleg, pedagog musical i músic
Ocupador Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Gènere Òpera
Moviment Música clàssica
Professors François-Joseph Fétis, Jean-François Lesueur i Hector Berlioz
Alumnes Eugène Anthiome, François Anatole Laurent de Rillé, Émile Prudent, Edmond Hocmelle, Aimé Maillart, Georges Bousquet, Theodor Louis Gouvy, Jean-Baptiste Weckerlin, Olivier Métra, Adolphe Blanc, Oscar Comettant i Victor Frédéric Verrimst
Premis

Musicbrainz: fe72a148-2381-4877-954e-c06c2b98f0ad IMSLP: Category:Elwart,_Antoine
Modifica les dades a Wikidata

Fou nen de cor de l'església de Saint Eustaque, i després en el conservatori, tenint per mestres a Anton Reicha, Jean-François Lesueur i François-Joseph Fétis, fundant el 1828 els Concerts d'emulació. El 1831 assolí el segon gran premi i el 1834 el primer, i des de 1832 fou professor adjunt d'harmonia, on tingué entre altres alumnes a Jean-Grégoire Pénavaire,[1] Charles Casimir Manry, Laurent de Rillé[2] i el compositor i pianista català Andreu Avel·li Valentí,[3] Olivier Métra i Édouard Colonne,[4] càrrec que desenvolupà en propietat des de 1840 fins a 1871, en què abandonà l'ensenyança.

També havia dirigit els Concerts de Santa Cecília i els de la sala del carrer de La Vivienne. Dotat d'una fecunditat extraordinària, va escriure nombroses misses, motets, oratoris i diversos Tedèum, salves cantates, himnes, simfonies, quartets, trios i les òperes Les catalans, La reina de Saba i Les chercheurs de d'or.

A més se li deuen: Théorie musicale (París, 1830), Duprez, sa vie artistique (París, 1838), Petit manual d'harmonie (París, 1839), Le chanteur accompagnateur (París, 1844) Traité de contrapoint et de la fugue, Essai sut la transposition, L'harmonie musicale (poema, París 1853), Etudes elémentaires de musique, amb la col·laboració de Burnet i Damour; Solfége du jeune àge, Le contrapoint et la fugue appliqués au style idéal, Essai sur la composition chorale, Histoire des concerts populaires de musique classique (París, 1864), i nombrosos articles en l'Encyclopédie du dix-neuvième siècle, en la Gazette musicale, de París, i altres revistes.

CuriositatsModifica

Pels concerts i conferències que donava tot sovint a París, tenia com a il·lustrador al violinista sevillà Palatín y Garfia el qual havia contractat l'any 1872, just acabar la guerra francoprussiana.[5]

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoine-Elie Elwart  
  1. * Edita Enciclopèdia Espasa, vol. 43, pàg. 233. (ISBN 84-239-4543-X)
  2. Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 29, pàg. 1115 (ISBN 84 239-4529-4)
  3. Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 66, pàg. 214-15
  4. *Enciclopèdia Espasa Volum núm. 14, pàg. 338. (ISBN 84-239-4514-6)
  5. Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 41, pàg. 120 (ISBN 84-239-4541-3)